Renegar de la política en públic ja és una clàusula d’estil, és, fins i tot, “políticament correcte”. Però, ¿d’on surt el tòpic que la política és cosa bruta, innecessària, que destorba l’economia , que coarta la llibertat de la gent?

Comentaristes de mitjans escrits i tertulians de ràdio i televisió que es fan un fart de denigrar la política tenen en comú una ideologia conservadora o obertament dretana. Es podria afirmar que la política molesta a la dreta , que li sobra. Vegeu, sinó, el que ha dit un destacat polític de la dreta, Francisco Camps, president de la Generalitat valenciana: “Prou de política, parlem d’economia”. En el seu cas particular és comprèn, la política li demanarà comptes per les seves personals llicències econòmiques.

I amb caràcter general també es comprèn. La gran dreta, la que deté el poder econòmic i el poder en llocs clau de la societat, té moltes maneres d’actuar i no li cal passar, necessàriament, per la política.

Sorprèn tanta confusió, barreja d’ignorància i de mala fe. ¡Però si la política és consubstancial a la societat! La política és, simplement, el govern dels afers públics, de tot el que transcendeix l’esfera privada; sense política no hi hauria societat organitzada, només caos generalitzat i, a tot estirar, petites cèl·lules autogestionades. La política es ineludible. El franquisme va ser política , una forma de política degenerada, però política cap al i a la fi.

El que hi ha són males polítiques, que serveixen a l’interès de grups determinats, forçant d’una manera o altra el consens de la majoria de la població, i bones polítiques , que tendeixen a servir a l’interès general.

Al president Camps tot això li rellisca. Per ell la bona política és la que no existeix.