Imaginem, ja se que és molt imaginar, que aquesta vegada ETA va de veres i que la seva proclamada treva acaba essent definitiva, amb l'abandó de les armes. La gent, a Euskadi i al conjunt del que avui és Espanya, respirarà amb la serenor que dóna el pensar que hauran acabat els assassinats de persones que havien comès el pecat de no tenir les mateixes idees que els terroristes. Perfecte, però un cop arribats a aquesta situació, quins seran els passos posteriors que es faran?

El dilluns al vespre, vaig sentir el ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, reiterant el dret a l'existència de partits independentistes. "Només faltaria", va dir en aquest sentit. I sí, a Espanya es permeten els partits independentistes, però, com ha demostrat el Tribunal Constitucional, el que no està permès és plantejar la possibilitat que hi hagi qui vulgui trencar "la indissoluble unitat de la nació espanyola" i portar a la pràctica el seu projecte independentista.

"El primer que han de fer els terroristes és deixar les armes, i un cop facin això serà el moment de parlar políticament". Aquesta afirmació l'hem escoltada moltes vegades per part de polítics espanyols (bascos i catalans, inclosos) de tota mena i condició. Però potser seria bo que els que diuen aquestes coses deixin ben clar a què es refereixen quan parlen d'un diàleg posterior a la rendició incondicional.

Si l'únic diàleg que es pensa oferir és sobre com abordar la situació dels etarres que ara estan empresonats, i a la vegada es rebutja debatre sobre les reivindicacions de l'independentisme pacífic i legal (a Euskadi, però també a Catalunya), el resultat de tot plegat serà que es generaran noves frustracions i, a mig o llarg termini, el passat es repetirà.

I és que resulta gairebé impossible pensar en un diàleg positiu i fructífer, mentre el PSOE segueixi situant el federalisme com un dels objectius a llarg termini (un objectiu que queda tan llunyà com la seva aspiració programàtica d'aconseguir una societat sense classes) i mentre que el PP, per molt que dissimuli, s'identifiqui com ho fa amb el vell crit dels franquistes: "España, una y no cincuenta y una".