Contra l'espoli econòmic espanyol a Catalunya només hi ha una solució: declarar da independència catalana. Aquest és el missatge directe i simplista de l'expresident del Barça, Joan Laporta, en fer el seu salt a la política activa al capdavant del nou partit Solidaritat Catalana per la Independència.

Un llenguatge tan clar i decidit, el més populista de les formacions polítiques que concorreran a les pròximes eleccions catalanes, té força per arrossegar vots no només dels catalans autòctons sinó també dels integrats procedents de la immigració. Toca directament la butxaca de tots els ciutadans.

Serà il•lusòria, a més de fora de la legalitat, la promesa de declarar-se unilateralment com a Estat independent, per la qual cosa no forma part, exposada d'aquesta manera, de cap programa electoral dels partits catalans amb representació parlamentària. Saben que no és viable ni creïble.

Ni les dues grans forces polítiques amb possibilitats de governar, el Partit Socialista de Catalunya (PSC), ni Convergència i Unió (CiU), com tampoc Esquerra Republicana, posen com a eix central de la seva campanya aquest lema Laportista. Saben que, a més de suposar la divisió de la societat catalana, a la basca, no és suficient per arribar a governar. Això és més complex que la proclamació d'un atractiu eslògan.

Però això no vol dir que aquesta populista proclamació no pugui atreure prou vots. Laporta pot tenir més vots del que es creu. Per això estranya que ni des del PSC –defensor de l'Estatut d'Autonomia– ni des de CiU –no independentista i partidària del realisme gradualista– no hi hagi respostes convincents al simplista plantejament d'un nouvingut a la política i es deixin marcar un gol per l'expresident d'un Barça triomfant.

Ni tan sols des de l'Estat es presenten arguments convincents per donar resposta al dilema "espoliació o independència". Aquí passa alguna cosa: o no hi ha resposta o no hi ha atreviment.