És la gran pel·lícula de l'animació espanyola per a adults. Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando han aconseguit un producte més que digne i exportable, capaç de mirar cara a cara el que es fa a fora. Però que té un gran, gran problema: un desequilibri insalvable entre la forma i el fons. Formalment, 'Chico i Rita' és una meravellosa barreja d'animació tradicional i en 3D, de fons artesanals al més pur estil Mariscal (atenció a les cal·ligrafies infantils i als quadres i objectes decoratius deliberadament mal acabats) i personatges de línia clara animats per la tècnica de la captura en moviment. Tot plegat, per crear una atmosfera suggerent i impressionista que no va en detriment del realisme de les escenes. Un concepte brillant, arriscat i que segur que serà imitat en el futur. Però que s'acompanya amb una història escandalosament convencional, plana i previsible.

Potser volgudament, perquè els autors del guió (el propi Trueba i Ignacio Martínez de Pisón) han demostrat de sobra que són capaços de crear trames i diàlegs amb substància i complexitat. Però que aquí han optat per sumar tots els tòpics del melodrama de Hollywood dels anys 40 i 50, passant-los pel filtre d'un cubanisme no menys tòpic, i adobant-los amb la tradicional bohèmia del músic de jazz, igualment vista mil i un cops. I, per si no n'hi havia prou, pel damunt hi han deixat caure un bon grapat de referències estètiques i cinèfiles igualment rebregades: hi surt Humphrey Bogart amb gavardina, no cal dir res més. Una aposta per la nostàlgia postmoderna –ja ho diu la pròpia Rita: "El futur no m'ha donat res; tinc totes les meves esperances posades en el passat"– ben legítima, però que no calia acompanyar d'uns personatges massa plans, que es troben i se separen contínuament, durant 10 anys i una hora i mitja, fent-ne un gran drama, sense que mai no s'arribi a saber ben bé perquè.

Així i tot, no s'arriba al desastre total. Sempre que l'espectador hi posi de la seva part, entrant en el joc de no preocupar-se gaire per les inconsistències de la trama i gaudint d'algunes escenes d'una estranya poètica. I d'una banda sonora absolutament memorable, naturalment.