Red21 / Fco Javier Rivas

Entrevistem el Yacine (ex cantant de Cheb Balowski) i el Yannis, fundadors del nou grup de rock àrab 'Yacine & The Oriental Groove', després de publicar el seu primer disc 'Parabòlic'. Ens parlen del rock àrab, del significat de la realitat parabòlica i de quina és la situació actual a Algèria entre moltes altres coses. Interpreten per la cançó 'Umna'.

Com neix Yacine & The Oriental Groove?
Yacine - Fa un any i mig arrel d’un projecte de poemes que tinc que es diu 'Gessami de nit' treballem junt amb el Yannis Papaioannou i després del recital va haver-hi una connexió a nivell musical i a nivell personal i vam dir perquè no muntem una cosa.

Tampoc tenia cap pretensió d’arribar a cap lloc si no amb el fet de fer música i compartir les preocupacions musicals que teníem tant el Yannis com jo.

Vinc de Cheb Balowski i de Noire, que ja és un procés a nivell musical que s’apropa al que estem fent ara amb Oriental Groove, el que passa és que en aquest primer disc és el mateix però és diferent. Jo sóc el mateix de Balowski i Noire però aquí estem diferents músics, diferents inèrcies i també aprofundim una mica més en la música àrab.

La cançó ‘Umna’ del vostre disc Parabòlic sona molt hard rockera?
Yacine - Les preocupacions que teníem amb el Yannis era intentar sortir dels estereotips de com surt la música àrab o magrebina . A mi concretament, des dels temps de Cheb Balowski que els programadors de festivals no saben on posar-me, si ens han de posar a la secció folk, secció tradicional o secció rock’n’roll i nosaltres el que fem és rock àrab.

La definició ja ho diu clar, agafem elements musicals que venen del Magreb, que venen de la música oriental, de la música àrab i ho acompanyem amb instrumentació clàssica del rock anglosaxó com és la bateria, el baix i la guitarra.

La idea es fer rock àrab però amb una actitud a l’escenari que altres formacions de música àrab no tenen. El que passa és que sí que hi ha un moviment aquí a Catalunya i a tot l’estat espanyol. Jo crec que a Espanya som els únics que estem fent aquesta música però si mirem a França, Anglaterra, Turquia, Líban, Palestina... doncs hi ha una preocupació en fer evolucionar la sonoritat oriental molt més avançada del que ens pensem. Llavors el que intentem que la gent entengui és que fem música oriental però feta a Barcelona.

Yannis -La música tradicional en si és hard rock. A casa estàvem escoltant un tema tradicional de Grècia però era trance, tecno total. Clar, quan això ho fas amb instruments anglosaxons com la guitarra, el baix o també un llaüt elèctric la sonoritat cambia però el caràcter no canvia. La música popular, no tradicional que sona com de museu, és hard rock en si.

La idea es fer rock àrab però amb una actitud a l’escenari que altres formacions de música àrab no tenen

La part del mig del tema m’ha recordat a Led Zeppelin
(Rises) Led Zeppelin ens va copiar a nosaltres.

Yacine - Nosatres no innovem molta cosa però sí que el que fem és una mica posar en solfa en el panorama que hi ha actualment a Catalunya. Ara el pop català està tenint una repercussió mediàtica molt important i és una cosa positiva per a la cultura però jo crec que no podem pretendre la cultura d’aquí sense contar amb grups com nosaltres o com l’orquestra àrab de Barcelona o com la Neyla Bembey . No podem pretendre que el fet de que cantem en àrab i català signifiqui que això vingui de fora si no que és una música feta aquí i amb referències com Led Zeppelin o el Cheb Khaled o grups d’aquí.

Canteu en català, francès, àrab...
Yacine - Cantem en algerià, en català, en grec, en francès... Rerò és que cantem el que som. Ara diuen que la multiculturalitat és un fracàs però jo sóc un exemple. El meu pare és algerià, la meva mare és catalana i porto tota la meva vida diària parlant tres idiomes. No és cap impostura és cantar el que sóc i cantem el que som, perquè el Yannis també canta en grec i viu aquí a Barcelona i no penso que sigui negatiu.

No podem pensar en el futur d’una cultura catalana sense tenir en compte això, sense perdre les referències de la cultura catalana, però també enriquint aquesta cultura i en aquest cas a nosaltres ens agrada molt posar-ho a la nostra música i ho veiem de forma superpositiva i amb això podem tocar a Catalunya però també al Marroc, Algèria, França...

Explica’ns que és ‘la realitat parabòlica’
Yacine - Per a la majoria d’immigrants que hi ha a Europa, no només de llatinoamèrica si no del Magreb i del nord d’Àfrica, als vuitanta, en el meu cas a Algèria, va entrar l’antena parabòlica i amb això va aparèixer una finestra cap a Europa i Occident i arrel d’això els meus amics que no sortien d’Algèria, veient la televisió francesa, pensaven que allà es vivia millor. El meu avi deia que fins i tot els anuncis de menjar de gats éren millor que els d’aquí, d’una forma irònica.

Vint anys després d’això, quan molts han vingut a occident a sentir-se realitzats, veient que no és tan maco com ho pintaven, però segueixen tenint la parabòlica encara que en aquest cas per veure el que passa a Algèria, Egipte, Líbia, Tunis... I segueix sent fictici. Per exemple, avui sortia el Gaddafi dient “si aquí no passa res, si aquí a Líbia el meu poble m’estima”. Seguim vivint en aquesta irrealitat parabòlica. En el meu cas m’agrada perquè no em sento de cap lloc i és meva manera de ser i és com m’han educat, amb un peu a cada lloc

A Algèria no va tot bé, per fer una gestió burocràtica sempre has de tenir algú a l’administració i la corrupció està a l’ordre del dia

Qui és la Fàtima que tant et cuida?
Yacine - És la mà de Fàtima, al nord d’Àfrica hi ha una cultura de superstició molt gran, però molt amagada perquè la religió musulmana no ho permet, que es viu als barris i als pobles. La mà de Fàtima és un símbol que porten els nens, les portes... i dóna bona sort, i en aquest cas, és per donar bona sort a qui escolti la cançó. Allà fan servir això per treure’s l’estrès i aquí paguem 90 euros a un psicòleg, allà és més barat, et compres una mà de Fàtima i et funciona.

Per què un homenatge a Joan Maragall?
Yacine - La meva àvia catalana tenia tota l’obra de Joan Maragall i jo un dia vaig agafar un llibre de la seva biblioteca, el vaig obrir i va caure aquest poema. Com tenia ganes de parlar d’amor i no sé escriure del tema vaig creure que el millor seria agafar algú que sí sabés.

Ha caigut Tunis, Egipte i Líbia està en camí... Hi ha qui diu que el pròxim país en caure serà Algèria, què en penses?
Yacine - La setmana passada vaig parlar amb un amic meu que és dels primers grups de punk d’Argèlia, es diuen Demokhratia, que és un joc de paraules entre democràcia i merda i tenen un disc que es diu ‘Pais del Petroli Menjamerda’ i em deia que a Algèria es recorda molt l’època del 5 d’octubre del ’88, en el que el poble algerià va enderrocar un Govern, es van legalitzar els partits polítics, va haver-hi una certa llibertat d’expressió tant als carrers com als mitjans de comunicació però després va venir una guerra entre l’Estat i l’extremisme religiós que va provocar una massacre, va morir molta gent.

I això encara és molt recent i la gent té molta por a tornar a aquesta època. L’únic que volen es poder menjar, dormir, treballar i poder fer vida. A Algèria no va tot bé, per fer una gestió burocràtica sempre has de tenir algú a l’administració i la corrupció està a l’ordre del dia.