En aquesta entrevista xerrem amb Enric Chalaux, del grup Aleppo Pine, sobre el seu disc 'Holy Picnic', la inspiració que troba en el folk de finals dels seixanta i principis dels setanta i ens avança alguna cosa del seu pròxim disc, que promet ser més 'rocker'. El divendres 28 d'octubre tocaran a la sala Marula de Barcelona.


Què vol dir Aleppo Pine?
És el nom del pi mediterrani des de la perspectiva anglosaxona. La nostra música té un concepte forestal, tant la lletra com la música, i un element que enllaçava tot això era el pi mediterrani. A més té una pronunciació bastant interessant.

El disc sembla extret de finals dels seixanta...
Sí, les cançons van sortir primer de la meva guitarra acústica i després va venir el Carles amb el seu citar, que el toca a la taula, el Dani i la flauta... Clar, sortia música d’aquella època. Però també escoltava molts grups obscurs d’aquella època i de la psicodèlia d’aquella etapa, de mitjans i finals dels seixanta a principis dels setanta. Són uns grups que ens agraden molt inclosos els més ‘frikis’.

El disc també sona esotèric, misteriós, místic...
Hi ha grups com Incredible String Band, Comus, Coven... Que feien coses molt ocultistes i també estava llegint enciclopèdies i llibres de màgia. En aquella època es portava molt el satanisme encara que les nostres lletres no ho són però tenen un caire oníric, de màgia, del que et trobes en un bosc si vas de nit. Sents sorolls, sents coses... Incloses paranormals. Crec en aquestes històries, en que hi ha alguna cosa més que la matèria.

Heu anat a l’Índia?
Jo no però el Carles i Gabi, el nostre bateria actual va estar un mes al Gener.

Hi ha una sèrie de temes com l’amor, la mística, la màgia, la innocència, la natura... Sou hippys?
Jo no em catalogo com a hippy, sóc Enric Chalaux, però sí que ens agrada aquella il·lusió. Tot el rollo independent prové d’aquella contracultura. Les idees més importants les veiem en el fenomen hippy: des de l’esoterisme que és una mena de rebel•lió contra Déu i religió a temes de guerres i intentem buscar aquella llum que hi havia aquella època, que finalment es va enfosquir i es va fer superflu, anar més enllà, la mística.



 
I que tal l’any 2011?
Bé, pel moment estem a Alone Records, hem publicat el nostre primer disc i ja tenim nous temes per un segon disc. Si el primer era molt folk, gairebé no hi havia bateries, molta taula hindú... Pel segon ja tenim un bateria fix i anirà més cap al rock. I estem fent bastants concerts, inclosos fora d’Espanya.

A mi la veu del vostre cantant Roger em recorda a Ian Anderson (Jethro Tull)?
A mi personalment no em recorda a Ian Anderson si no a l’Steve Marriot. En el ‘Holy Picnic’ canta amb una tessitura molt suau, molt melòdica i pot semblar... Però a mi no m’ho sembla! A ell li agrada molt Jethro Tull però tampoc, no és el seu cantant.

A la cançó ‘Third Eye’ us vau prendre alguna cosa o vau fer servir només tòpics de l’acid rock? Cascades de melmelada rossa...
Va d’un somni i d’un viatge que vaig fer amb àcid. Entre la vigília i el somni però amb àcid. Totes aquestes idees van sortir de la ment, visualment també. Algunes les vaig exagerar però és el que vaig viure en aquell moment. I la música envolta aquest tema obscur.




Perquè feu servir tants interludis? Em sembla que són cinc
Hi ha una intro, que serveix per això, introduir tot el ‘tema’ de forma suggeridora, després de ‘Black Wizard’ hi ha una part molt hipnòtica i després vam fer una broma capgirant del revés unes pistes durant 30 segons donant com a resultat una harmonia bastant malenconiosa que ens va agradar molt. Ho vam fer com als primers discs de la Soft Machine, que feien aquestes ‘parides’ i ho col•locaven perquè sí.

Llavors hi haurà edició en vinil? Perquè si no com ho escoltarem del dret...
Ens encantaria, és el millor format per escoltar Aleppo Pine, però vam fer una remesa de 1.000 còpies pel primer i ara ja estem pensant en editar el segon. No obstant això, jo crec que és millor tirar en vinil que en cd. Poca tirada però en vinil. Un vinil s’ha d’agafar amb dues mans i un cd amb una i es llença i a més és la forma d’escoltar música amb més ànima.

11- Us plantegeu cantar algun tema en català?
M’agrada molt el que feia Pau Riba, Música Dispersa... Alguna vegada vam pensar fer una versió d’Helena de Pau Riba però ens costa molt fer versions. I temes propis... El nostre cantant és canadenc i clar, el tema de l’accent... Però no ho descartem.

Em pots fer un petit llistat dels teus grups favorits i obscurs dels ’70?
Tudor Lodge és un grup folk astral bastant ‘guapo’, The Electric Prunes, són més coneguts i m’agraden les guitarres, molt més acid, Amon Düül II, és krautock boig, Tyranosaurus Rex, som tots molt fanàtics del seu cantant, i Donovan i tots aquells grups d’aquella època més folk... Spirit, un altre grup californià molt bo...

Són grups que avui en dia estan oblidats
Bastant oblidats, però són grups que els escoltes i tenen moltes coses interessants a dir. De fet, d’aquí beuen molts grups d’ara americans i anglesos i els seus vinils estan molt buscats. Son fonts d’inspiració. També ara hi ha grups que estan molt bé però la iniciació prové d’allà.

El cas de grups catalans dels ’70 com els mencionats Música Dispersa, Iceberg...
Sí, m’agraden molt Iceberg també. De fet nosaltres al principi, abans de gravar res, fèiem una cosa així, molt boja, i cantàvem tots a la nostra manera amb flauteta al traster. Després ja vam fer les coses més professional, per dir-ho d’alguna manera, però aquells grups eren vàlids feien el que volien i era tot molt obert.