Entrevistem l’hablautora’ Lídia Guevara a culturaioci.com a propòsit del seu disc ‘Memoria de Elefante’ que el pròxim dissabte 15 d’octubre ’11 (21:00 h) presentarà a la sala Bikini de Barcelona. Ens explica com els seus seguidors l’han ajudat econòmicament a gravar el seu disc mitjançant internet i les xarxes socials, del significat de les seves cançons i de com pot semblar dolça i en directe mostrar la seva afinitat pel rock i el seu passat ‘heavy’.

Guevara... T’han fet moltes gracietes amb el teu cognom?
Doncs sí, és un cognom bastant revolucionari i té una mica a veure amb la meva filosofia de veure la vida. Prendre-m’ho tot com una batalla però amb la qual s’ha de gaudir. Has de lluitar pel que vols però amb alegria.

Què és una ‘hablautora?
És una persona que no només fa cançons si no que les contextualitza en directe. Abans de cantar m’agrada explicar que canto. La gent se sent més identificada si trasllades aquesta experiència viscuda per mi mateixa i segurament per molts dels espectadors. De vegades pateixo de verborrea però crec que humanitza l’artista, que no només canti si no que també s’expressi.

Explica’m com t’has pagat el disc ‘Memória de Elefante’, què és això d’Apadrina un Artista’?
Això és un web que em va aconsellar un amic meu que podria ajudar-me en el que vaig penjar les meves cançons i al cap d’un parell de mesos m’havien ingressat 10.000 euros amb els que vaig poder finançar part del disc.

És una iniciativa molt maca i molt adient pels temps que corren. Que sigui el propi públic el que financi el projecte li dona un valor afegit. A més penso que és més democràtic que no que sigui una multinacional la que hagi de decidir si un projecte surt al carrer o no. Són com accionistes.

Com una mena de Borsa?
Sí, com una mena de Borsa.

I es poden vendre les participacions que un fa del disc d’un artista a un altra persona?
Cada artista posa unes condicions. Pots invertir des de 7 euros fins tot el que vulguis i proporcionalment a la teva inversió rebràs beneficis de les vendes del disc, que és el meu cas, altres posen drets d’autor.

Sí, però insisteixo, tu pots vendre una participació que tinguis d’un artista a una altra persona?
No, crec que no. S’escapa del meu abast.

Seria com una mena d’especulació artística... I tot això no deixa de ser un reflex de les xarxes socials, que estan passant de ser una eina de promoció dels artistes a ser també una font de finançament ...
Exacte, jo estic molt agraïda a totes aquestes plataformes: Facebook, Youtube, MySpace... Perquè no només et donen a conèixer a un nivell internacional, també es genera un vincle afectiu entre artista i seguidor, és un dia a dia, els respons sempre que pots...

És un vincle que facilita que el públic s’involucri en el finançament. Abans era tot més fred. L’artista era intocable i inaccessible i se l’idolatrava d’una forma diferents. Ara es veu que són iguals que les persones del carrer: et diuen que han dinat, si han anat al camp... el que sigui. I això a la gent li agrada i aposten més per ells.





Com és que cantes en castellà?
Perquè penso en castellà. Jo dic que sóc bilingüe. Sóc catalana però a casa parlo en castellà i és la llengua en la que millor m’expresso i penso que la música, perquè el missatge arribi directe, ho has de fer en la teva llengua. I com també em considero catalana i ho sóc, em va venir de gust fer un petit gest a la llengua i vaig adaptar el primer single ‘Nadie como tu’ al català ‘Ningú com tu’. De fet, aquí a Catalunya és la que més està sonant encara que sembla un tema inèdit perquè no està al disc i estem pensant fer alguna cosa i pel moment la gent que s’inscrigui a la nostra pàgina rebrà la cançó.

I no et va passar pel cap cantar en català perquè els grups que ho fan estan tenint un cert èxit?
No, jo penso que l’èxit no prové de la llengua. Ve de la innovació, del que transmetin o d’un concepte musical que ha agradat o el que sigui. Ara el folk s’ha posat de moda i grups com Manel, que cantin en català no ha estat una via, ha sigut una forma però no la clau del seu èxit.

A Catalunya la gent ha empatitzat més amb els grups que canten en català, és lògic, però a la resta d’Espanya... Per què? Si no entenen les lletres? Jo penso que pel concepte general de la música, el que transmet, els ‘arreglos’ o algunes coses molt originals que han aportat els músics de Catalunya que són molt atrevits.

Les lletres són probablement el més important del disc i pel que he vist les quatre primeres cançons (‘Nadie como tú’, ‘Ética y moral’, ‘Quiero más’ i ‘Clara’) parlen d’una dona lluitadora i que se sent sola.
Sí, parlo de mi. És un disc molt autobiogràfic i parlo dels últims anys de la meva vida. Ho he passat malament, també bé... He tingut vàries experiències bipolars, però a nivell afectiu em van fer mal i necessitava escopir-ho i ho vaig fer en forma de cançó. Em vaig desfogar d’aquesta manera i em sentia sola però al mateix temps hi ha un missatge de valentia i fortalesa. No m’he rendit mai, ni a nivell personal ni professional.

Crec que és el missatge que a la gent li arriba més. Les noies que escolten la meva música diuen que les hi dona molta força.





De la cançó número cinc fins el final del disc jo m’he muntat una pel•lícula. Te l’explico a veure que et sembla.

- A ‘Y me quedo a esperar’ dius ‘y me quedo a espera un milagro sola en mi habitación, sola en esta vida’. Està clar que està sola...

- A la següent cançó ‘Llegaste sin avisar’ dius ‘que lo nuestro tenga forma de canción’, ‘a tu lado no hay final’... Està clar que ha lligat.

- A ‘Rima Asonante’, ‘todo mi mundo se echa a perder’ o ‘no es el final, es una segunda parte’... Han tallat.

- A ‘Motas de Polvo’, ‘los malos recuerdos se van con el viento’... està intentat oblidar la relació.

- A ‘Lo Mejor de Mí’, ‘tengo miedo a perderte’, ‘la tristeza se apodera de ti’, ‘sigues pendiente de mi’... encara queda alguna cosa.

- A ‘Ni tú, ni yo’ dius ‘me juras que canviarás’, ‘el destino se equivocó’, ‘no podemos resucitar’... sembla que es vol acabar definitivament però a ‘Sin Respiración’, no. Dius ‘Quiero Abrazarte’.

Molta gent associa totes les lletres a una temàtica amorosa però hi ha molts tipus d’amor: amor d’amic, amor de mare i amor de parella. I en aquest es disc es parla de la meva mare, d’amics que m’han fallat, d’amigues que m’han ajudat però cadascú ho interpreta segons la seva experiència.

Potser ho has interpretat tot com una temàtica de parella i no és així. Per exemple, a ‘Motas de Polvo’ has dit ‘los malos recuerdos se van con el viento’ i tracta d’un amic, molt amic, que em va fallar.

Sí, sembla com una mena de...
Pimpinela!

Jeje... No, volia dir disc conceptual. Una història...
Sí, és el relat de la meva vida els últims anys. Per exemple hi ha una altre cançó, ‘Lo Mejor de Mí’, que parla de la meva mare, que va tenir un problema de salut i que em va trasbalsar molt i per això és molt visceral. De fet, molts seguidors li han dedicat a la seva mare perquè per tothom la seva mare és la millor i jo aquí ho constato.

I a ‘Sin Respiración’ parlo d’una persona que ha marxat i de voler tornar a abraçar-la. No és la parella que t’ha deixat, va més enllà. Però m’agrada que cadascú ho interpreti a la seva manera perquè la música és això. Tothom sentim igual però en diferents espais, contextos i personatges al nostre voltant. En realitat tots som molt simples, crec.





En algunes cançons, la base rítmica sona molt contundent, bastant forta, té alguna cosa a veure amb el teu passat en un grup ‘heavy’?
Doncs sí, jo he tingut moltes influències musicals. El rock i el heavy m’havia agradat bastant i havia fet cosetes en el passat però a l’hora de composar jo tinc un caire més dolç, més femení o més pop però per algun lloc havia de sortir allà que vaig escoltar a casa.

En directe em diuen que em surt una vena més rockera que en disc, que està més contingut i és normal perquè estic en una peixera i no tinc públic davant.

Com es deia el teu grup heavy?
Black Velvet. Fèiem versions d’AC/DC, Guns’n’Roses

I tu cantaves?
Sí.

Doncs ara mateix no t’hi veig?
No, eh?

I com és que has acabat el disc amb un tema tan ‘de bajón’?
Penso que és una cançó reflexiva. Quan vaig gravar el disc em va posar els cabells de punta, escoltant-me a mi mateixa, que no m’acostuma a passar. Normalment és una cosa més externa, li passa a altra gent que no a tu mateixa, que ho vius d’una altra manera. Però quan la vaig gravar i escoltar, em va arribar. Volia que el final del disc no fos fred si no que despertés alguna cosa en les persones. Tots som sentiments.

I per acabar, tens plans per Llatinoamèrica?
És una cosa que està pensada i ens consta que tenim molts seguidors allà. No es descarta la possibilitat d’anar-hi, fa poc em van entrevistar per Mèxic i jo no sóc conscient però sembla ser que sí que hi ha molta gent que em segueix, i a Veneçuela també m’estan posant per la ràdio i haurem de fer algun viatge.

Una amiga meva va anar a Veneçuela i va ensenyar el meu disc i coneixien ‘Nadie como tú’, la posen per la ràdio i se sabien la lletra de memòria.