La Vanguardia, diari més que centenari, ha sabut sobreviure a diferents situacions polítiques a base d'estar al servei -i servir-se- del poder de torn. És una simbiosi que dóna bons resultats, però molt difícil de mantenir al llarg dels anys. Però La Vanguardia ho ha fet molt bé. Quan guanyen els "amics" és el moment de cobrar el capital invertit amb substanciosos interessos. I, quan guanyen els menys amics, es tracta d'oferir-los una teòrica neutralitat o la immunitat d'algun dirigent a canvi que es mantinguin els favors.

En els últims temps, La Vanguardia ens delecta amb una mena de 'pornoperiodisme', és a dir ens mostra sense pudor les seves martingales amb el poder. Fa pocs dies eldebat.cat es va fer ressò de que la Generalitat hauria atorgat una campña publicitària al grup Godó de prop de dos milions d'euros, poc abans de la campanya electoral. Les contrapartides durant la campanya han estat manifestes, com és el cas del xou de Cunit i Rahola en relació amb el debat a cinc, teatre de baix pressupost.

Ahir, a les poques hores que Homs anunciés les retallades a TV3, La Vanguardia publicava un ampli estudi comparatiu sobre un suposat excés de la plantilla de la televisió publica catalana al mateix temps que uns salaris mitjans superiors a altres televisions. Sense entrar a valorar la veracitat de l'estudi, la promptitud de la reacció en suport de l'executiu, i dels seus propis interessos, fa sospitar que la mesura era coneguda pel diari abans que fos oficial, i que el diari ha dissenyat una campanya de suport a mida i coordinada amb l'executiu.

I és que en els últims anys, La Vanguardia ha passat de ser un diari conservador alineat amb la dreta catalana i espanyola a ser directament el butlletí de CiU. I en té tot el dret, res a dir. Però de la mateixa manera que des del diari es demana transparència, a mi m'agradaria saber quant ens costa La Vanguardia i, més genèricament, el Grup Godó, petició que faig extensiva a tots els mitjans de comunicació. A quant puja la publicitat institucional, les subvencions de tot tipus, els programes o separates especials, la compra d'exemplars per al seu repartiment gratuït etc.

Els mitjans de comunicació necessiten les ajudes públiques en la majoria dels casos simplement per sobreviure. Però sense transparència és lògic que els ciutadans els valorin cada vegada pitjor.