Per molt que oficialment el gran problema de la zona euro sigui la crisi de deute, el que és cert és que l'objectiu real del sistema és recuperar competitivitat sense posar en risc la globalització ni els beneficis de les multinacionals i sense perjudicar més del compte els EUA. La globalització és un magnífic invent que permet a les empreses, essencialment grans corporacions multinacionals, ampliar mercats, deslocalitzar les inversions i la producció a zones amb costos substancialment menors als dels països occidentals amb l'únic objectiu d'ampliar els beneficis econòmics.

La globalització està tenint una conseqüència positiva: el creixement de països de baixa renda per càpita. Cosa que pot repercutir en una millora de les condicions socials d'aquests països. A més, en ampliar el nombre de consumidors, pot també ser favorable a les economies occidentals.

El problema sorgeix quan el procés es fa sense institucions polítiques fortes que el regulin i que estableixin normes a nivell global. Entre elles hi ha tres mesures que em semblen imprescindibles: 1) Una regulació mediambiental que eviti deslocalitzacions basades en contaminar gratis. 2) Una regulació de les condicions de treball que fixi límits als horaris i condicions de treball. 3) Una normativa fiscal que acabi amb els paradisos fiscals.

Com que aquestes normes no es compleixen, el procés de globalització està provocant una rapidíssima transferència de riquesa d'Occident, especialment Europa, cap als països en vies de desenvolupament, essencialment la Xina, que amenaça la forma de vida occidental.

El creixent poder econòmic xinès i el seu incipient desenvolupament militar comencen a posar nerviosos les cancelleries i els serveis secrets de les potències occidentals, que desitgen frenar el procés però sense frenar la globalització, font d'enormes beneficis econòmics per als 'lobbies' que controlen el món.

Davant d'aquesta situació, l'única forma d'evitar que la Xina sigui la primera potència econòmica en cinc anys i la militar en vint és que el furgó de cua d'Occident, és a dir Europa, recuperi competitivitat. I per això ha de limitar l'estat del benestar i augmentar la productivitat, a base d'abaixar els salaris i endurir les condicions de treball.

El problema és que la política d'austeritat genera estancament econòmic i desferma tensions socials que poden acabar amb els sistemes democràtics. La fascinació pel sistema polític xinès, dictadura política i liberalisme econòmic, és una constant en les converses d'empresaris, polítics i militars. Les veus a favor de règims més autoritaris a Europa comencen a sonar sense dissimul o vergonya.

Mentrestant, en l'última campanya electoral, els partits ni van parlar de passada d'aquests temes. Ningú espera que, en els propers congressos socialistes, es discuteixi d'una altra cosa que no sigui qui serà el nou secretari general, i a Catalunya, si hi haurà o no grup parlamentari del PSC.

Alguns objectaran al que dic que Occident ja ha explotat el món durant els últims tres segles i és hora que canviïn les tornes. Em sembla bé un reequilibri de la riquesa al món, però no a costa de destruir el nostre model de vida. I, a més, la perspectiva d'un món controlat per la Xina em terroritza.

La realitat va per una banda i la política, de l'altra. Malauradament només el conflicte social pot despertar consciències. Potser sigui massa tard.