El pianista lleidatà Antoni Tolmos presentarà el seu nou disc ‘Essència Popular’, una compilació de cançons populars catalanes passades pel seu filtre de piano clàssic i jazz i improvisació el dia 20 de desembre a la sala Mompou (12 h, gratuït i obert al públic) de Barcelona, el 21 a l’Auditori Josep Viader de la Casa de la Cultura (19:30 h) de Girona i el 22 a l’Auditori Enric Granados (21 h) de Lleida.

A ‘Essència Popular’ apareixen cançons tan populars com ‘La Lluna i la pruna’, ‘El noi de la mare’ o ‘La presó de Lleida’ entre d’altres i que son Patrimoni Cultura Immaterial de la societat catalana.

Amb aquestes versions que has fet a veure qui s’atreveix a dir que ‘La Lluna i la pruna’ és només una cançó infantil?
Doncs és una cançó popular i tradicional i molt lliga al món infantil però pels que som pares i mestres formen part de la nostra vida. Les ensenyem i les gaudim.

Però passades a través del filtre del teu piano agafen una altra dimensió?
La gran avantatge que té la cançó tradicional és que ens ha arribat per via oral i ens han vingut molt verges d’arranjaments i harmonitzacions. Això ens permet remenar-les i atrevir-nos a vestir-les de moltes maneres sense por a espatllar-les.

Al llibret posat que ‘La cançó del lladre’ és anterior a la resta, és l’origen del projecte?
Segurament. En els meus concerts, com a bis, m’agrada interpretar alguna cançó popular i variar-la. ‘La cançó del lladre’ va quedar enregistrada en un DVD que tinc publicat i la versió que faig ara és igual a l’antiga. Totes les altres les havia tocat en algun concert però en una versió diferent.

Si et preguntés que triessis una cançó del teu disc, escolliries una o em diries que qualsevol?
Parlar de les teves cançons és com parlar dels teus fills. No et pots quedar amb un. De vegades abans de gravar un tema et penses que estàs fent el ‘hit’ del disc i després trobes que no. Si hagués d’escollir una em quedaria amb ‘La Lluna i la pruna’. És una cançó que, si la vas escoltant tot el que dura, va passant per molts registres: un fragment en el que estic fent clàssica, ara un ‘walking’ jazzístic o ara amb un so més Mompou.

I d’El noi de la mare’ al llibret dius: ‘una de les melodies més maques que podrem sentir mai’.
Segur i que senzilla és, oi? Moltes vegades la dificultat no està en fer una melodia carregada de notes i ritmes. Jo crec que cercar la bona melodia és cercar la senzillesa. Trobem exemples a tota la història de la música, les melodies més belles són aquelles que tenen menys notes. El gran repte pel compositor es trobar les melodies més maques amb poques notes. Com Mozart, que amb tres o quatre notes fa una cançó d’estil popular però que t’emociona. I penses que fàcil sembla fer-ho.

A mi la que més m’ha agradat ha estat ‘La presó de Lleida’. Té un punt dramàtic molt atractiu.
El format que faig servir per aquesta versió és una improvisació molt clàssica i els recursos pianístics que faig servir són molt romàntics. Soc de Lleida i volia donar aquesta sensació de boira que la volia transmetre en aquest so ‘apagat’. Una melodia menor t’ajuda més a ‘fer’ aquesta boira però amb la sorpresa final com que a Lleida també surt el Sol.

Essència popular, tornar als orígens from AcMediaPro on Vimeo.

Improvisaràs a l’hora d’interpretar aquestes obres en concert?
Només pel sol fet d’enregistrar-les hi ha un marge mínim a l’hora de canviar-les. El que un dia va ser una improvisació, de tant treballar-la i tant tocar-la... Acabes fent una interpretació molt fidel però mai es igual i jo aprofito el directe per canviar coses però fidel al que he gravat o el públic quedaria molt desorientat.

Han quedat aparcades algunes versions que vulguis gravar en el futur?
Sí, quan vam estar buscant la documentació, hi ha un important treball per part de la Marta Orts, de l’explicació de l’origen de totes aquestes cançons... Damunt la taula teníem moltíssimes. Al cançoner Prodiemus  n’hi ha més de 600 i és difícil d’escollir i podria ser que el proper any o el següent gravi un altre disc, però no ho sé, en qualsevol cas per falta de material no serà.

Explica’m que és la identitat sonora catalana?
Catalana seria complementària. La identitat sonora, en termes de pedagogia musical, és tot allò que tens a la teva identitat que soni, és a dir, els sons i cançons que t’han marcat a la vida. És una activitat molt interessant, als meus alumnes els hi dic que tant de bo hi hagués un apartat al nostre carnet de identitat que digués quina és la nostra cançó favorita. Nosaltres son allò que hem escoltat. I si vols afegir catalana ens referiríem a totes aquelles músiques que les hem fet nostres, tant en el repertori folklòric o tradicional com les melòdiques i modernes que avui en dia ja podem considerar com a clàssics. Potser en el futur el ‘Boig per tu’ serà una cançó tradicional catalana si no ho és ja, ‘Paraules d’amor’ potser també és una cançó tradicional catalana... Amb la sort que aquestes cançons si que tenen un autor conegut perquè les popular són anònimes. La nostra identitat sonora catalana és la que estem sentint cada dia al carrer. Com sona Catalunya en el seu sentit més ampli.

Que part de la identitat sonora de Catalunya escolliries com a Patrimoni de la Humanitat?
Escollir una melodia seria una injustícia pel gran repertori que tenim. Patrimoni de la Humanitat seria ‘El noi de la mare’, ‘La cançó del lladre’, ‘La Lluna i la pruna’... La bellesa d’aquestes cançons va unida a les connotacions que tenen per a nosaltres. Si cantes aquesta cançó en una altre regió d’Espanya potser no els dirà res ‘La Lluna i la pruna’ o potser tenim la sorpresa que allà es canta amb una altra lletra amb la mateixa melodia que és una cosa molt habitual. Si la sardana i els castellers poden ser Patrimoni de la Humanitat, la cançó tradicional catalana també ho podria ser però sense centrar-me en una sola melodia.

+ info: Web Antoni Tolmos