Els acords per "salvar l'euro" assolits en l'última cimera europea possiblement alleugin a curt termini la pressió sobre el deute, però a costa de de mantenir i incrementar unes polítiques d'austeritat que llastaran el creixement econòmic, accentuaran les diferències entre el centre i la perifèria europea, incrementaran les desigualtats socials i faran més patent el dèficit democràtic de la UE.

En síntesi, la cimera ha significat que els països perifèrics han acceptat perdre capacitat de decisió econòmica i una més gran disciplina pressupostària –que els grans països mai van complir i, en el futur, si no els convé tampoc no compliran– a canvi d'augmentar el fons de rescat i avançar-ne la vigència.

Dues crítiques essencials: la primera és que la nova pèrdua de sobirania es fa sense reduir el dèficit democràtic de la Unió. Res no es diu d'avançar en l'elecció directa del govern de Brussel·les. A més, es converteix en política econòmica única l'ortodòxia imposada per Berlín. I no conjunturalment, cosa que ja és discutida per molts i prestigiosos economistes, sinó a mitjà i llarg termini.

En segon lloc, la consagració de l'austeritat condemnarà a l'estancament econòmic països com Espanya, cosa que agreujarà els conflictes socials, augmentarà el nombre de ciutadans exclosos del sistema i aprofundirà les diferències socials.

No em considero un escèptic, encara que si sóc escèptic de l'Europa que s'està construint. Quan els polítics són mers capatassos del sistema i prioritzen salvaguardar el que hauria de ser instrumental, el sistema financer i la moneda, en comptes del que és substancial, el benestar dels ciutadans i la justícia social, la democràcia llangueix. Tant de bo m'equivoqui i es tracti només de mesures conjunturals per salvar una situació d'emergència que els mateixos que ens han de salvar han creat. Però, francament, no sóc gens optimista.