Totes les peces, lògicament, estan pendents de la seva posició relativa envers les altres en el tauler. Es feia tard, però ningú s’aixecava per encendre el llum, tot i que aquesta desapareixia per moments...

El Peó Blanc mira dubitatiu des del centre als seus homòlegs a dreta i esquerra, abans d’avançar-se i començar la partida. Sap que és fàcil que els seus superiors l’hagin triat com a víctima propiciatòria. Són les regles del joc. Té instruccions concretes de no menjar cap peça fins que els bancs del seu país no hagin consolidat prous guanys. Ni parlar-ne d’exposar-los.

Comença la partida. Ja ha donat el pas. No podrà tirar enrere. Sent al seu clatell les mirades indiferents dels seus companys, i des del davant les mirades provocadores de l’enemic. L’únic que l’importa és sobreviure. I això no depèn d’ell, sinó dels moviments dels altres, tant adversaris com correligionaris. Poc l’importa si aquesta és la última partida que es pugui jugar en aquest tauler. Abans de renunciar a l’oportunitat de la seva vida, prefereix ser massacrat en la posició de més poder possible.

No obstant, és compartit aquest coneixement per la resta, cap d’ells renunciarà al seu estatus en benefici de futures partides. Així son els polítics. I la situació econòmica de la humanitat s’està revelant massa seriosa com per confiar-la únicament a les seves mans. Senzillament perquè tenen les mans lligades pel sistema financer, els seus propis compromisos.... Mans que, en cap cas, sortiran voluntàriament del tauler per encendre la llum, per tal de donar-li la volta i mirar el preu amagat al dors de la superfície sobre la que juguen.

De fet, es mantenen diverses partides alhora; estratègies diferents i, de vegades, confrontades dins i fora del propi país. Així, per exemple, la Reina Blanca (Merkel), per la seva banda, esperava una conjuntura interna favorable (a Alemanya), on es jugava la seva propera designació per tan alta magistratura (tornar a ser la Reina Blanca en la propera partida), abans de salvar el seu Peó Blanc en perill, (l’economia grega).

A la resta de peces ens diuen que sense creixement econòmic no es guanyarà la partida, no hi haurà Estat de Benestar. Alguns també poden arribar a acceptar, en privat, que el creixement no arribarà de forma estable fins que s’acabi la nostra dependència política dels mercats, i la dependència d’aquests pel que fa als recursos primers. Per exemple, el petroli.

Solucions com la de Jeremy Rifkin, proposant fer dels edificis, i la xarxa entre ells, font d’energia, no seran plantejades perquè no afavoreix els operadors sobre el tauler, sinó que exigiria nous operadors conscients del preu del tauler. Cosa impensable perquè exigeix aturar la partida i capgirar-lo, amb el conseqüent descolocament de les peces; des del Rei Blanc fins a l’últim Peó Negre. Per això no seran aquests operadors els que les implementin. Així el preu del petroli, inevitablement a l’alça, continuarà fent que cada vegada que sortim de la crisi, tornem a caure a l’espiral ascendent de preus que ens farà estancar la recuperació econòmica després de cada remuntada.

Si cau la nit i encara no hem aturat la marxa de la bicicleta per adaptar-li una magneto i tenir llum pròpia, és cert que no haurem posat en perill l’equilibri que ens manté atès que no hem aturat la marxa, però no és menys cert que, a canvi, rodarem cap al desastre. Desastre que només és assumible per persones concretes, a l’escala de valors personals de les quals primen més els interessos personals a curt termini, que els socials a llarg plaç.

Als escacs, teòricament, mentre no mori el Rei hi ha partida, hi ha esperança. A la realitat però, el Poble sense Rei pot tenir futur. El Rei sense Poble, no en té cap.