Són molts els analistes que consideren que, en els actuals temps de crisi, no hi ha una política econòmica d'esquerres alternativa a la política de retallades impulsada per la UE. Em refereixo a una política econòmica socialdemòcrata que accepti el marc de l'economia de mercat i la propietat privada. Per mi, defensar a hores d'ara de la història les economies centralitzades sense propietat privada no té cap fonament. Per raons econòmiques, però també polítiques; sense mercat ni propietat privada no hi ha llibertat política possible.

L'argument que nega una alternativa d'esquerres a la crisi és potent: la socialdemocràcia val per redistribuir la riquesa de forma més equitativa, però quan es tracta de recuperar competitivitat i tornar a crear riquesa l'esquerra no serveix. Aquest argument ha calat en bona part de l'electorat socialista que en les últimes eleccions generals ha optat per l'abstenció o, fins i tot, per votar directament el PP, amb l'esperança d'un canvi de cicle econòmic, encara que sigui a costa de la cohesió social, ja molt debilitada per la crisi.

Per a molts analistes, la política econòmica dels dos últims anys del govern Zapatero avala aquesta tesi. Els socialistes triguen a adoptar les mesures necessàries i, quan ho fan, es queden a mig camí, condicionats per la seva mala consciència social. Si l'única política és l'ortodòxia neoliberal, millor que l'apliquin els que de veritat hi creuen, seria l'argument.

I la veritat és que els partits socialdemòcrates europeus han quedat atrapats en la lògica d'una economia globalitzada basada en una ferotge competència internacional, sense cap respecte ni als drets socials ni als mediambientals. Amb institucions plurinacionals incapaces d'actuar amb rapidesa i decisió per frenar els poders econòmics transnacionals, i amb una UE sense un govern democràtic que respongui als interessos globals i no només als dels països més rics, la veritat és que és impossible actuar d'altra forma que no sigui acatar la dictadura dels mercats.

Per tot això, des de l'esquerra és prioritari sotmetre la globalització a la política democràtica. Acabar amb la prevalença absoluta dels interessos de les multinacionals. Sense institucions globals capaces de fer front a la globalització sense regles que ens assota no hi ha cap esperança. Sense una UE que triï per sufragi universal directe als seus dirigents, tampoc. Per aconseguir aquests objectius la primera mesura hauria de ser recompondre la Internacional Socialista, actualment totalment moribunda. Sense coordinació, almenys a nivell europeu, entre els partits d'esquerra és impossible canviar la dinàmica actual. I si la Internacional Socialista no serveix, serà necessari crear un nou organisme de trobada i definició de polítiques transnacionals d'esquerra.

Si l'esquerra no és capaç de domar una globalització que campa pels seus respectes sense cap contrapoder, no hi ha solucions estatals diferents de les que estem patint i que s'aguditzaran els propers anys. És a dir, recuperar competitivitat a base de destruir l'estat del benestar, abaixar el nivell de vida i permetre que torni el descontrol mediambiental.