Parlem amb Albert Maynou de La Bundu Band. Ens explica que s’ha de lluitar contra les injustícies amb intel·ligència, com els samurais, de com ‘indepe’ també pot ser ‘makinero’ i de la mescla de samplers, guitarres i gralles. Els podreu veure el diumenge 11 de desembre ’11 (18:00 h), a la Salamandra 2 de L’Hospitalet de Llobregat, dins el cicle Discconcerts. Els Discconcerts son una iniciativa de la Casa de la Música que vol apropar la música a persones amb discapacitat mitjançant un concert i una estona de ball posterior que funciona des del 2005. el Discconcert també serveix per aconseguir recursos per seguir portant endavant projectes de participació i integració de persones amb discapacitat. També han estrenat un nou videoclip, es diu 'La Revolució del nou Mil·leni'.


Què vol dir ‘Cat Samurai’?
Parla dels samurais històrics, de combatre no només mitjançant la força bruta si no mitjançant la intel·ligència, la reflexió... Eren com una mena de monjos guerrers i Cat Samurai vol ser el mateix. Tenim molt clar que hi ha coses que no ens agraden i s’han de combatre: la intolerància, la injustícia... Però no ho fem mitjançant la violència si no amb la música. És la nostra arma i és com una petita adaptació que van fer els Eina de ‘L’art de la guerra’ i nosaltres ho hem resultat en una cançó.

Hi ha també alguna connotació política?
La Bundu Band ja va néixer amb connotacions polítiques. Nosaltres sempre ens hem definit com catalanistes, independentistes, d’esquerres, més propers a les classes populars que no a les polítiques.

Ho dic també perquè fas una referència a Arenys de Munt (consultes sobiranistes)
Sí, precisament a la cançó ‘Cat Samurai’. Hi ha un moment que diu que has d’atacar d’on menys s’ho esperin i jo, en ser d’Arenys de Munt i viure aquell fet en primera persona, ho veig molt clar. A Arenys de Munt, la clau de l’èxit, es va atacar per on menys s’ho esperaven, van fer servir la seva pròpia llei per posar-la en contra i fer tot un seguit de consultes que s’han anat estenent.



Què forma el mestissatge de La Bundu Band?
Parteix de la idea d’ajuntar electrònica i banda de rock en un mateix grup. Per una banda aposta pels sintetitzadors, samplers, les mostres, els midis i tota aquesta parafernàlia però per una altra banda té músics que interpreten a dalt d’un escenari com son un guitarrista, un baixista i jo mateix que toco la gralla. Intentem integrar aquests dos móns que aquí estan un pèl separats. Bé, sí que s’ha començat a fer en una sèrie de grups però de forma molt bàsica: el grup de hip-hop és un Dj amb dos cantants, el grup de rock es un guitarra, un baixista, un bateria i un teclat i nosaltres intentem fer un pont entre aquests dos móns.

I com és que vas pensar en mesclar flabiols i electrònica?
Primer de tot perquè jo vinc del punk-rock de tota la vida, tocava en un grup que es deia Skafam i mesclàvem punk-rock amb gralles i dolçaines, i perquè jo soc una persona molt vinculada al món de la música. Tot el que faig ha de tenir música de fons, ja sigui rentar plats o llegir, i m’agrada escoltar coses noves, especialment coses que aquí no es trobin i en aquest aspecte he estat escoltant molta música electrònica de mestissatge europea, sobretot francesa, grups com La Phaze o Peuple de l’Herbe o britànica com Asian Dub Foundation. I són coses que intento portar aquí, per exemple, Asian Dub Foundation que és un referent bastant clar per nosaltres, ells tenen els seus instruments i nosaltres la gralla o la dolçaina.

Què voleu dir amb ‘o independentistes o makineros’?
És una cançó (‘Petites diferències estilístiques’) que vaig fer pensant molt en la persona que col·labora en aquesta cançó, que és l’Eloi dels In*Digne, que tenen un sentit de l’humor molt àcid, molt autocrític i jo, que ja fa uns anys que volto pels escenaris, crec que tinc criteri per valorar l’escena musical catalana i de vegades peca de sectària. Hi ha imatges molt bàsiques del que és un independentista, que és una persona amb un mocador palestí al coll i amb roba ampla i que escolta reggae, ska o punk, que seria un independentista de soca-rel, i després el que li agradi la música electrònica hauria d’anar amb un xandall Adidas, amb una bomber, empastillat tot el dia i seria el que diem un makinero. I nosaltres som molt crítics en aquest aspecte perquè els teus gustos musicals no tenen perquè definir la teva afinitat política. Escolto molta música, des de cançó d’autor, electrònica, reggae... i no per això vol dir que tingui una implicació o una altra. Som qualsevol altre banda de Catalunya, només hem canviat una bateria per un Dj.

Parleu de la música de carrer, què et semblen les noves normatives?
És una escena en la que creiem que hi ha molt de talent i creativitat però que sembla incòmode a ulls dels dirigents, polítics i alcaldes en aquest cas. No acabem d’entendre perquè s’ha de vetar la creativitat sempre i quan no s’estigui fent un escàndol al carrer ni molestant als veïns. Se li ha de donar ales a la creativitat. Molts dels que toquen al carrer han sortit d’escoles musicals de prestigi i son gent que tenen ganes de tocar i d’expressar-se i l’únic lloc que tenen és un passadís del metro o una cantonada. A nosaltres això ens sembla molt positiu, que hi hagi aquestes ganes de fer coses, però al mateix temps creiem, tal i com diu la tornada de la cançó, tanta negativitat per part de les institucions que son les encarregades de les lleis no pot ser bona perquè es desenvolupi aquesta creativitat. No entenem aquesta fal·lera que els va entrar als socialistes que tot sigui ètic, correcte, no fem soroll, no es begui... Tot això ha acabat afectant la música.




Això de ‘reiniciar el sistema’ té a veure amb un ‘trending topic’ de Twitter?
No, no que va. Jo soc més de Facebook, a Twitter ens hem posat fa poc.

Fa uns mesos va haver-hi una etiqueta bastant popular que parlava de reiniciar el sistema
Aquesta frase em va sortir de l’últim concert que van fer els Brams a Berga abans de dissoldre’s. El concert començava amb un poema de Martí i Pol i després deien que quan el sistema falla, s’ha de reiniciar i ara és el moment no només reiniciar si no de replantejar, contant amb totes les veus i que ens serveixi a tots.

Sembla que teniu bastants col·laboradors en aquest disc
A La Bundu Band sempre ens ha agradat les col·laboracions. Primer perquè és la manera de treballar amb aquella gent que t’ha influenciat i també per donar-li més color a la creació musical. Més veus i més idees. T’aporten una altra visió. Gent com Obrint Pas, In*Digne, dels quals m’encanta la seva acidesa, els Eina que la seva etapa de Inadaptats tots l’hem mamada, Gato-el-Quiman que és un raper de Barcelona que m’agrada molt com escriu i treballa, el Fermín Muguruza que és un mite musical que tothom hem escoltat a Kortatu, Negu Gorriak o la seva última etapa en solitari i un plaer, la Míriam de la Kinky Beat, que és la parella del bateria que és qui ens ha produït el treball, en Rude Hi-Fi que és un dj i cantant ital-alemany i per acabar Dubmatix que és un artista del Canadà que és molt famós en el món del dub i ens va fer unes remescles i em sembla que no em deixo ningú...



I el discurs de Manu Chao?
El de la cultura? El vam agafar i el vam samplejar però no és una col·laboració personal.

A l’art del disc apareix l’skyline de Barcelona i heu substituït el Palau Nacional de Montjuïc pel Palau Samurai
El disseny l’ha fet un tarragoní que és el mateix que fa els dissenys de Fermín Muguruza, la Kinky Beat i treballa juntament amb Kasba que és qui ens ha editat el disc i ens el van recomanar i vam tenir una trobada on li vam explicar el que volíem. El disc es diu ‘Cat Samurai’ i ens agradaria que tingués l’estètica oriental, xinesa, japonesa... amb dracs, samurais però que també comptés amb la vessant electrònica de baffles i cables i de seguida va captar la idea i en tres dies en va enviar un esbós i vam quedar encantats.