És trist haver de dir-ho, però per primera vegada en la història he de donar-li la raó al Govern d'Esperanza Aguirre i no al de la Generalitat. Em refereixo a l'assumpte de les taxes universitàries per a persones nascudes a comunitats autònomes diferents de la d'on cursen els seus estudis. La Generalitat, a través del seu secretari d'Universitats Antoni Castellà, va demanar al Ministeri que les CC.AA d'origen paguin la part sufragada amb diners públics dels estudis universitaris dels seus desplaçats a Catalunya, i viceversa.

Segons les xifres fetes públiques, a Catalunya estudien 12.000 persones d'altres comunitats de les 240.000 que ho fan en Universitats Catalanes. Fins a 3.500 catalans estudien fora de Catalunya. La Comunitat de Madrid, ràpida de reflexos i que també acull molts estudiants d'altres comunitats, ha negat aquesta possibilitat i ha defensat que Madrid sigui un espai universitari obert i que hi vagin els millors, sigui quin sigui el seu lloc de naixement. Evidentment, una mesura com la proposada per Castellà, a més de ser molt complexa d'aplicar, frenaria l'arribada d'estudiants d'altres comunitats que, d'altra banda, són en molts casos de parla catalana ja que els que no ho són ja han deixat de venir solets.

Realment la proposta de la Generalitat -si es tracta d'un globus sonda de Castellà haurien desmentir amb promptitud- no se sosté. Econòmicament, la proposta és ridícula. Els universitaris d'altres comunitats amb prou feines signifiquen el 5% del total, i si s'instal·len a Catalunya, voldrà dir que lloguen pisos, mengen i van al cinema; és a dir deixen riquesa i paguen impostos. A més Castellà sembla haver oblidat la teoria de l’expresident Jordi Pujol, que assegurava que “catalans són els que viuen i treballen a Catalunya”, o potser els estudiants no són dignes d'aquest tracte? Finalment, la imatge de Catalunya de terra tancada sobre si mateixa cada dia més provinciana, profusament utilitzada per l'anticatalanisme es veu reforçada per declaracions com les de Castellà.

L'estat autonòmic té molts enemics interessats. Però amb aquests amics no calen enemics.