Després de les patacades electorals de les autonòmiques i les municipals, el PSC havia d’haver fet un congrés, que s’ha hagut de postposar fins ara a causa de l’avançament de la data de les eleccions generals, que han estat una altra patacada. Què es pot esperar d’aquest congrés? Té algun interès? Té alguna importància?

Comencem pel final. És important perquè podria indicar quin és el rumb que prendran els socialistes catalans, una de les dues forces polítiques amb més base i suport social a Catalunya i, en molts períodes, el partit polític amb una més important quota de representació institucional.

Lògicament, la importància que té és el que desperta interès. Ara bé, és un interès més mediàtic que ciutadà. La informació política i la política comparteixen un cert mal d’endogàmia. Són necessàries i, malgrat tot, desperten un interès real relatiu o nul. I segurament no pot ser d’una altra manera tal com es fan les coses.

En un context crític econòmicament i molt primari ideològicament, els temes informatius al voltant d’aquest congrés del PSC tenen a veure amb noms de candidats, amb els suports que poden tenir i, lateralment, si aquests han de defensar tenir o no un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, com ja passa al Senat des de l’anterior legislatura. No és precisament apassionant.

En canvi, no se’ns explica quines són les idees força dels candidats a dirigir el PSC, ni si en tenen; quines són les anàlisis que fan en relació amb un model de societat, un model econòmic; quines són les seves propostes per mediar en els conflictes, desequilibris i injustícies que hi ha en la societat. Es donen per sobreenteses coses que no ho estan.

És cert que aquest no és un mal exclusiu del PSC ni de la informació sobre el PSC. Per posar només un exemple, Rajoy acaba de guanyar unes eleccions amb un no programa, una no definició ideològica, un “se li suposa” sense que se sàpiga ben bé què. I, sense dir res, només mantenint-se a l’espera de l’erosió de l’adversari, ha aconseguit guanyar-se un lloc en l’alternança en el poder, però no forçosament com a alternativa. La prova és que el PP ha tingut si fa no fa els mateixos vots que ja tenia i, si ha guanyat, és perquè els socialistes de tot Espanya han perdut suports. Dit d’una altra manera, els votants, més que triar el PP han descavalcat el PSOE.

Tornem al congrés socialista català i a allò que se’n pot esperar. Si és a partir de la informació dels diaris, només podem esperar que ens diguin qui serà el primer secretari del partit, quins suports ha tingut i, secundàriament, quin serà el seu equip i per mitjà de quins acords, cosa que té un interès ciutadà nul. Si és així, no se’n podrà culpar els periodistes, que no som uns babaus, sinó que serà perquè els militants socialistes hauran parlat d’això. I si parlen només d’això, s’hauran fet un pèssim favor a ells mateixos i a la política en general.