Reediten les ‘Reflexions de Pau Casals’ en el 40é aniversari del seu discurs a l’ONU
Redacció
En commemoració del 40è aniversari del famós discurs que Pau Casals va fer a la seu de l’ONU, concretament el 24 d’octubre de 1971, Antoni Bosch Editors ha tornat a publicar la biografia que va escriure Albert E. Khan sobre el celebèrrim violoncel•lista, ‘Reflexions de Pau Casals’, a partir de les seves converses i viatges amb l’eminent músic.
Un llibre que, encara que es escrit en primera persona, no és una autobiografia ja que el propi Casals no pensava que la seva vida fos digna de ser enregistrada per escrit: “No tinc el sentiment que la meva vida mereixi ser commemorada en una autobiografia . He fet solament allò que havia de fer”. De fet el llibre porta el subtítol ‘Pensaments íntims i personals recollits per Albert E. Khan’. És aquest llibre, per tant, les paraules de Casals amb l’estructura de Khan.
Desfila la seva vida pel ‘fin de siècle’, el París de la ‘belle epoque’, la guerra civil, la Segona Guerra Mundial o l’exili. Apareixen a les fulles de la seva biografia personatges cabdals a la música dels segle XIX i XX com Enric Granados, Richard Strauss, Isaac Albéniz, Felip Pedrell, Tomás Bretón, François Gevaert, Pablo Sarasate, Charles Lamoureux, Ravel, Arnold Schoenberg, Saint-Saëns, Rimski-Kòrsakov, Glazunov, Eugène Ysaye, Claude Debussy o de la societat i la cultura de la mateixa època com el comte Guillermo de Morphy, la reina regent Maria Cristina, la reina Victòria, Alfons XIII, Lluís Companys, Francesc Macià, Degas, Henri Bergson, Isadora Duncan, Gertrud Stein, Kennedy, Roosvelt, Jean Cocteau, la reina Elisabet... Entre molts altres a destacar. Una delícia llegir com la vida de Casals anava creuant-se amb moltes de les cimeres intelectuals d’aquests temps convulsos.
No obstant això, tot no van ser flors i violes a la vida de Casals. Nascut a una família d’origen humil va haver de lluitar molt, inclus alguna vegada passar gana, per fer-se un espai al món de la música o com va resistir-se a ser el convidat dels nazis i es va quedar al sud de França durant l’època de l’ocupació alemanya en un temps en el qual era difícil trobar un tros de pa. I és que si alguna cosa va caracteritzar la vida de Casals, a més del seu geni musical, és el seu sentit de la justícia i com va sempre va tenir prou sensibilitat per estar del costat dels més humils, que és d’on ell provenia, quant estava a l’apogeu del seu èxit. Una de les fites remarcables com l’Associació Obrera de Concerts, que va apropar la música a les classes populars a un preu que es podien permetre (una quota de 6 pessetes) i que posteriorment va créixer i multituds de corals afiliats es van estendre per tot Catalunya i van fundar la revista ‘Fruïcions’.
Un llibre de tot recomanable per qui estigui interessat en una vida exemplar, com a músic i persona, i un relat que van topant con moltes de les personalitats més importants de finals del segle XIX i gran part del XX.
“Per a mi, l’existència de Pau Casals és una font d’alegria. És un d’aquells artistes que han vingut a rescatar l’honor de la humanitat”. Thomas Mann.