La classe madrilenya econòmicament dominant, per dir-ho d’alguna manera, està buscant un Mario Monti. Aquesta és la conclusió assolida, sense cap apriorisme, a partir de converses amb variades fonts bancàries, financeres i empresarials espanyoles, així com amb economistes progressistes ocupant funcions professionals en aquells sectors.

Vaig arribar al tema per atzar. Qui me’n va parlar per primera vegada donava per segur que ja n’estava al corrent. No era així. Ara, si. Vaig aconseguir les dades que permeten aquesta informació abans de dimecres passat. Per això haig de matisar que la intervenció de Rajoy a les Corts pot alterar aquell sentiment, reduint-lo o incrementant-lo. La mera intuïció porta a considerar probable que la incrementi. La idea bàsica parteix de la convicció que dins del sistema polític no hi ha ningú capaç de resoldre la crisi, ni potser d’entendre-la.

Pla d'estabilització
El futur és una cosa molt complicada, perquè, com va escriure el genial Mark Twain, té a veure amb el que encara no ha passat. Però, per analogia, poden considerar com a Espanya i a altres llocs, en dates força recents, es va haver de recórrer a l’ajut de figures de l’economia exteriors al poder polític legalment instituït. Foren casos comparables al de Mario Monti, ben proper.

Així, el 1959 el sector aperturista del règim franquista va tenir l’encert d’encarregar a dos figures històriques del pensament i de l’actuació econòmica, Enrique Fuentes Quintana i Joan Sardà Dexeus, la formulació del Pla d’ Estabilització. Va ser el que va permetre una Transició política pacífica. En els mateixos anys, el dictador portuguès António de Oliveira Salazar optava per un tancament monetarista que va portar a l’explosió militar i democràtica del 25 d’ abril del 1974. Ara a Espanya no es veu a ningú com Sardà ni com Fuentes.

S’hi pot afegir un altre contrast evident, respecte a Catalunya. En el passat hi hagué a Espanya grans referents catalans respecte a l’economia. Decennis enrere, la possibilitat de que el govern central hagués hagut de recórrer a un economista català hagués estat molt forta, ara no. L’oasi ha esdevingut desert.

No hi ha cap Laureà Figuerola (pare de la pesseta), Ramon Torrelló i Borràs, Romà Perpinyà Grau, Frederic Rahola Trèmols, Francesc Cambó, Joan Ventosa i Calvell, Jaume Carner Romeu, Manuel Raventós Bordoy (pare de Joan Raventós) ni Miquel Vidal Guardiola. No en queda res.

Hi ha un altre empitjorament. Els esmentats eren economistes realistes, amb diversos graus de pragmatisme. No eren comparables a Andreu Mas-Colell, que encarna l’economia dita matemàtica, la d’equacions i models teòrics. La gestió econòmica i empresarial i les fiances públiques mai no han estat el seu tema, confessadament i demostrablement. Si una realitat econòmica concreta i real no lliga amb un seu model teòric, tendirà a donar la culpa a la realitat o a una deficiència de l’aproximació teòrica, que és sempre la seva.

En tot cas, i sortosament, Artur Mas no va cometre l’error, força pitjor, de designar a algú forjat en la fallida Banca Catalana. Altrament, el Palau de la Generalitat seria una casa de pisos, o un prat per a vaques.

Pactes de la Moncloa
L’ abans citat Fuentes Quintana va ser designat vicepresident del govern espanyol per Adolfo Suárez després de les eleccions del 15 de juny del 1977. Llavors jo veia de tant en tant a Suárez, per raons estrictament professionals. Després de nomenar Fuentes, Suárez em digué: “¿Ara no em diràs pas que no hem designat al millor?” Fuentes va concebre i aplicar els Pactes de la Moncloa, que foren una dolorosa, però necessària, i finalment feliç, sortida d’una gran crisi.

Podíem haver entrant en una espiral inflacionista com la que llavors hi havia en molts països del Tercer Món, especialment a Amèrica Llatina. Val a dir que Santiago Carrillo també hi va aportar un grapat de grans de sorra. Fer acceptar pel PCE i CC.OO. aquell pacte va ser una gran tasca. Avui no seria possible, perquè hi ha hagut una escorada vers l’extrema esquerra.

Ara, respecte a l’enyorança d’un Monti espanyol, els meus interlocutors em demanaven: “Veus algú dins els partits capaç de liderar la sortida de la crisi?”. La meva resposta era negativa. Coincidíem en que un nouvingut no tindria els llasts que afecten al polítics diguem-ne “situats”. Però, en canvi, aquests s’hi oposarien, o li farien la vida impossible, cosa que no es dóna a Itàlia respecte a Monti.

En algun cas analitzàrem junts el fet Mario Monti. Els meus interlocutors estàvem admiratius i encantats. Ha sostingut Monti des del passat novembre, en que el designà primer ministre el president de la República, malgrat no ser diputat ni tan sols un polític, sinó un tècnic.

Monti se'n està sortint
Curiosament, Monti està duent a terme, amb recolzament de la dreta i amb entusiasme de l’esquerra, una política econòmica que Berlusconi havia promès però mai dut a terme: austeritat pressupostària (sobretot pel sector públic) i una política de creixement pel sector privat, partint de l’afavoriment de l’oferta, és a dir de la productivitat i la competitivitat. Se’n està sortint prou bé.

Berlusconi ha intentar fer el pallasso –la seva millor especialitat– per veure si podia retornar. Fins i tot ha parlat de sortir de l’ euro o potser d’ Europa, quant Itàlia és un dels països més sentidament europeistes. Una recent enquesta ha mostrat que un 83 per cent dels italians no votaran mai més a Berlusconi. Ja veurem a qui votaran l’any vinent.

A Espanya, Rajoy arribà al poder pel rebuig justificat de Zapatero. A Itàlia, Berlusconi havia triomfat pel rebuig també justificat de Romano Prodi. Aquest havia portat al govern dues formacions comunistes molt extremistes, incomparables al moderat i desaparegut Partit Comunista Italià.

El rebuig del contrari mai no és suficient. Dos 'no', o més, no fan mai un 'sí'. Quant de temps pot passar abans de veure que el 'no' a Zapatero sigui seguit d’un 'no' a Rajoy? El que resulta inimaginable és que puguem passar anys sense que l’economia real, la de la butxacada de tots, estigui estancada o encara empitjori.

Fins ara només hi ha hagut bajanades. Primer, negar la crisi o fer creure que tot era bufar i fer ampolles. Després, la lluita per les portades dels diaris, per fer creure que Espanya era el far del món mundial. Són bestieses que duren el que duren.

Sense un president com Giorgo Napolitano
En la substitució de Berlusconi per Monti, hi va jugar un paper clau el president de la República italiana, Giorgio Napolitano. Procedent del desaparegut Partit Comunista italià, Napolitano va ser, des dels anys vuitanta, el principal representant de la corrent interna dita 'migliorismo'. Era de fet una tornada la socialdemocràcia, en el sentit que creia que s’havia d’abandonar el mite d’un futur Paradís Terrenal comunista per a pensar només a millorar ( d’aquí el mot 'migliorismo') l’existència quotidiana i immediata de les classes populars. Eduard Bernstein i Karl Kautsky noquejaven Lenin.

L’existència d’un admirable Napolitano és una altra gran diferència respecte a Espanya. Aquí no tenim un poder moderador, constitucionalment actiu i respectat com Napolitano.Tampoc tenim una economia productiva com la italiana (allí el que no funciona és només l’ Estat, aquí no van ni l’Estat ni la societat). A Espanya les forces situades en posicions més radicals que el PP i el PSOE són sempre un problema. Es veu i es veurà cada dia més. A Itàlia només hi ha la “Lega Nord”, cada dia més desprestigiada i ridícula.

Finalment, Monti va ser un brillant professor d’ Universitat i també un magnífic tecnòcrata europeu, fins i tot comissari per la Competitivitat. Aquí no veig a ningú comparable.

En efecte, quan demano als meus interlocutors qui podria ser el Monti espanyol, és a dir un tècnic que assumís les superiors funcions polítiques per causa de pura necessitat, només em donen el nom de José Viñals Íñiguez, de 58 anys, actualment conseller financer i director d’ Afers Monetaris Internacionals i Mercats de Capitals del Fons Monetari Internacional (FMI).

No em donen cap altre nom. Alguns no me’n donen cap. Tots veuen que un Monti no s’improvisa i que el pobre escollit podria fer com Amadeu de Savoia, amb qui Prim volgué iniciar una nova dinastia a Espanya. El bonàs d’ Amadeu va fugir espantat.

Certament, a Washington, a la seu del FMI, a una illa de cases de la Casa Blanca i amb una magnífica llibreria a la planta baixa (únic lloc de l’edifici on he estat) s’hi ha d’estar força millor que esbatussant-se aquí.