El moment precís de la privatització de la gestió de l’Hospital Clínic de Barcelona (HCB) ha passat a ser en funció de les expectatives de vot de CiU en les eleccions del 25 de novembre, segons ha exposat a eldebat.cat una nova font de la Conselleria de Salut.

Aquesta nova font ha confirmat fins a l’últim detall la informació que sobre el tema va publicar aquest diari, basada en una primera font. La nova font ha afegit que precisament aquella revelació d’eldebat.cat ha obligat a Mas a plantejar noves qüestions, que no representen cap canvi de fons, ans el contrari: refermen tot el previst. Està culminant del tot la privatització del segon més gran hospital públic de Catalunya, superat només pel de la Vall d’Hebron, de Barcelona.

La font confirma que si Mas veu, per un seguit d’enquestes, que no assoleix la majoria absoluta, no dubtarà en promulgar dintre de pocs dies el decret privatitzador de la gestió del Clínic. En estar suspès el Parlament, el decret només hauria de ser convalidat per una majoria dels 23 membres de la diputació permanent. Per assolir-la, CiU hauria de comptar amb algun suport, ja que lògicament no hi té majoria.

Privatitzat ara o no, segons la previsió electoral
Consultat per aquest diari digital, un membre d’aquella diputació permanent va dir: “Sé que hi ha consultes sobre aquest tema precís, però no passen per mi, sinó que s’efectuen a nivell més elevat”. La font va facilitar una informació del periòdic professional 'Diario Médico' que coincideix amb la publicada per aquest diari.

Mas en persona té cura d’aquest delicat aspecte. El President és conscient de què la mesura pot comportar un alt cost polític. Però, sigui quin sigui el preu, promulgarà el decret molt aviat si no té la certesa de poder aconseguir la majoria absoluta el 25 de novembre.

En efecte, si les enquestes mostressin, de manera continuada, que CiU no assoleix una majoria absoluta, llavors, un cop constituït el nou Parlament, a CiU li caldrien els vots d’ERC, cosa que Mas creu que seria impossible, atesa la naturalesa socialment regressiva de la privatització de l'HCB. “ERC –diu la font– ha fet i pot fer molts capgirells més, però aquest seria de bojos”.

En canvi, amb una expectativa de majoria absoluta ben confirmada per les enquestes, Mas podria esperar a privatitzar el Clínic després del 25 de novembre, perquè no li caldria comptar amb ERC. Però si no és així, privatitzarà el Clínic d'aquí a pocs dies. En tot cas, Mas no preveu fer marxa enrere, malgrat que, com ja va revelar eldebat.cat, hi ha un informe de la Sindicatura de Comptes, molt crític respecte als jocs de mans privatistes que es volen efectuar amb el Clínic. 

Per tant, s’entén que CiU no parli gens de sanitat. Les retallades que té previstes convertiran les ja efectuades –les més grans de tot l’Estat– en un joc de criatures. “Les retallades maten”, deien moltes pancartes i ben segur que mataran molt i molt més. Per això els hi es més còmode parlar d’estatisme i d’independència, malgrat que aquesta sigui “gairebé impossible”, per dir-ho en expressió recent, pública i del tot textual del propi Jordi Pujol.

Higini Raventós, nou i multimilionari factor
La font ha confirmat el paper clau dels que seran els grans beneficiaris de l’operació de privatització del Clínic. Són el director general de l'HCB Josep Maria Piqué i el president de fet del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i paradigma de la CDC del negocis, Jaume Aubia.

Ara bé, la font hi ha afegit un tercer nom, Higini Raventós Negra, de 63 anys i vell membre de CDC, així com amic de Jordi Pujol. “En aquest moment –em diu un dirigent de CDC– Raventós juga un paper clau, però molt opac, en el tema de la privatització del Clínic i també en els temes que més preocupen a Mas, com són la relació amb els empresaris i el finançament de la campanya electoral. Avui Raventós pesa més que tots els consellers (en funcions) junts”.

Raventós és un multimilionari, president d’Eurosar, SA, la més gran cadena espanyola de residències per a la Tercera Edat, president del Grup SAR (que també actua com Sarquavitae), president de Siresa, la més gran cadena espanyola de residències per estudiants, de Resa, societat inversora en residències d’estudiants, del hòlding CONFIDE així com de Confide Residencias, SA i de Confide Corredoria de Seguros, SA. Raventós també és president de la “Fundación Edad y Vida”, que agrupa a 40 grans empreses i té un pes polític important.

En algunes de les seves activitats, Raventós ha tingut com a col·laborador a Josep M. Via, secretari del Govern de la Generalitat amb Jordi Pujol i ara la persona que expressa les idees més radicals sobre la privatització de la sanitat.

De públic i endeutat a privat i rendible?
Totes les fonts consultades coincideixen en l’immens poder de què gaudeix Raventós respecte de CDC. A les raons exposades hi afegeixen la seva vinculació directa amb Pujol pare, amb Mas i les seves acreditades capacitats per dur a terme “lobbying”, és a dir d’influir en la legislació i en la política de sectors concrets, tant a nivell català com espanyol. Ho efectua en sanitat i en les polítiques per a la Tercera Edat, dues qüestions molt malmeses per Mas i on, en conseqüència, hi ha grans expectatives de negocis privats, per suplir la destrucció del públic.

Tanmateix, l’operació és molt arriscada. L'HCB té un deute de 120 milions d’euros amb els proveïdors i 110 amb la Seguretat Social. La gestió del Clínic és mol deficient i molt deficitària. Malgrat que la sanitat i el propi HCB estiguin plenament transferits, cada any el Govern central aporta al Clínic 65 milions d’euros, és a dir 10.790 milions de pessetes. Tot els poder està concentrat en mans de Piqué, que mai no ha demostrat ser un bon gestor, però si un gran relacions públiques.

En el marc del propi Clínic hi ha el CAPSE (Consorci d’Atenció Primària De Salut de l’Eixample), creat conjuntament amb la Generalitat el 2001. Fa poques setmanes un “Grup per la Transparència del CAPSE” en va fer pública una informació que posava de relleu, de manera molt irònica, el desastre organitzatiu que presideix Piqué. Ell creu que ho fa impecablement.

La capacitat de gestió d’Aubia i la de finançament de Raventós són infinitament superiors, sigui dit sense entrar a valorar el seu mètode immanent: una gran vinculació al poder polític, junt amb jocs de mans financers, en el marc del que en diuen “col·laboració público-privada”. Les aportacions públiques tenien sentit mentre el Clínic ha estat públic. Ara podrien ser vistes com un gran escàndol. A més, com es pot passar de números tan vermells a un altres de negres? Són tants el potentats dels Emirats del Golf Pèrsic que esperen poder aconseguir, per la intermediació de l’ara estudiant d’àrab Jaume Aubia?

Raventós, Aubia i els col·legis de metges
Ves per on, el passat 25 de setembre i per enèsima vegada, Confide Corredoria SA (la de Raventós) va ser escollida, en una contractació “coordinada i conjunta” de la Generalitat i dels Col·legis de Metges de Catalunya (on la figura econòmica clau és Jaume Aubia) com la corredoria de l’assegurança de l’administració sanitària catalana i dels centres sanitaris públics i concertats de Catalunya.

No va ser cap novetat. En realitat, l’empresa de corredoria Confide, del convergent Raventós, ha estat l’adjudicatària d’aquell magnífic pastís des de la creació del dit “model català d’assegurança mèdica de responsabilitat civil” diferent del de la resta d’Espanya.

Per aquells serveis de corredoria, l’empresa de Raventós cobrarà, segons està acreditat documentalment, 1.423.000 euros, és a dir 236 milions de les antigues pessetes, si bé la corredoria del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Medicorasse, gestionada de forma omnímode, i al marge de la junta directiva, per Jaume Aubia percebrà força més, i més ràpidament. Malgrat la importància i complexitat del tema mai no en va ser informada l’Assemblea de Compromissaris del COMB.

No hi ha cap constància de que ningú hagi dit allò tan català de “ja ho trobarem”, barrejant uns afers amb altres Però com advocat no puc evitar recordar la figura legal del conflicte d’interessos. La sanitat pública catalana ve a ser allò de “roda el món i torna al Born”. Hi trobes entrelligaments de persones i d’interessos a cada cantonada.

En aquest sentit cal esmentar que el gabinet d’advocats de Miquel Roca Junyent ha facturat milions i milions al COMB. Un antic empleat d’aquest darrer, Enric Vilella, es va referir a 600.000 euros (gairebé cent milions de pessetes) de minutes en una denúncia presentada davant dels Mossos que ara és il·localitzable. Fins fa poc, i potser encara ara, la Corredoria Confide, de Raventós, tenia la seva seu en el mateix edifici on tenen també seu les múltiples entitats del gran bufet Roca Junyent. El nombre d’operacions, algunes de fallides, efectuades a partir d’una associació explícita entre el COMB i empreses de l’immens hòlding de Raventós és incalculable i de naturalesa variada.

Quantitats multimilionàries i el grup Rothschild
No estem parlant d’un món de clíniques de beneficència. Per exemple, el Grup SAR o Sarquavitae és la major plataforma espanyola de centres i serveis sanitaris per a la Tercera Edat. La seva facturació prevista per al 2012 és de 295 milions d’euros (48.950 milions de pessetes). Atén a unes 200.000 persones. El seu creixement en els darrers deu anys ha estat monumental. Des de fa molts anys, Higini Raventós té com assessor continuat al conegut, important i històric grup financer Rothschild, que opera en 40 països.

Segons una font propera al propi Raventós, ara aquest està preocupat perquè una gran part del seu negoci de residències per la Tercera Edat està situat a la resta d’Espanya. “Creu –em diu la font– que allí pot tenir problemes per l’independentisme de Mas. Els seus negocis sovint són funció d’aconseguir bones relacions amb la Comunitat Autònoma o el municipi que sigui, apart de què també l’afecta directament qualsevol norma reglamentària espanyola. Per això té particular interès en el fet que el seu gran amic, així company en molts afers i de partit, Jaume Aubia, pugui atraure una clientela de potentats del Golf Pèrsic a un HCB privatitzat”.

Sempre el mateix esquema
L’economista liberal i premi Nobel Friedrich A. Von Hayek va afirmar que “sense una teoria, els fets romanen silenciosos”. Cal, en efecte, trobar el “modus operandi”, una teoria o una articulació conceptual, a partir d’un seguit de pràctiques calcades. Si efectuen aquest anàlisi inductiu, configurem el que ha arribat a ser la monumental enganyifa de la sanitat dita pública catalana.

En parlo amb un magistrat jubilat molt amic meu, des de fa decennis. Em diu textualment: “Alfons, tingues en compte l’article 570 bis de Codi penal i la circular 2/2011 de las Fiscalia General de l’Estat, en relació a la reforma del Codi Penal per la Llei Orgànica 5/2010.”

Ho fem junts. Coincidim en què, si es volgués, hi ha maneres de millorar la governació d’aquest país, sense que costés diners. Es fomentaria la cohesió social i es podria rellançar l’economia sobre bases honestes. Ambdós creiem que s’hi haurà d’arribar, per força. No serà demà. Per això avui hi ha qui es descara més i més.

Al·ludim a un hipotètic Estat català en mans de CiU i en concret de Mas, amb els seus clans de poder econòmic, particularment àvids en l'àmbit sanitari, atès que representa o representava el 38 per cent del pressupost de la Generalitat. El meu amic magistrat jubilat i jo ens mirem com solen fer-ho persones que es donen compte de què han perdut anys de la seves vides en combats fallits. O per ara fallits.

Una sanitat d'ocells i de 'pájaros'
Per riure una mica –malgrat que no toqui– li explico al meu amic el que crec que és la millor imatge de la sanitat catalana. És com una branca d’un arbre on hi ha arrenglerats pacíficament un variat estol d’ocells, des d’un minúscul gafarró a una guatlla, passant per pinsans, caderneres, verdums i pardals. Qui hagi passejat pel camp n’ha vist.

De cop se sent un tro, o el pas d’un tractor o una picada de mans. Esverats, els ocells alcen el vol. Descriuen un petit cercle i es tornen a posar, com si res, a la mateixa branca o a una de propera. Una altra vegada arrenglats i cofois.

Si assimilen el tro o el pas del tractor a unes eleccions i els ocells o “pájaros” (usat en català com a castellanisme de significat diferent al del mot “ocells”), a personatges de clans sanitaris de colors polítics diversos, tindrem una imatge insuperable de la sanitat catalana. Poden patir una lleu commoció i un lleuger espant, però sempre tornen on ja estaven, contents i molt ben enriquits. Abans eren bàsicament (però no només) sociovergents i ara hi domina CiU. Això és la mal anomenada sanitat pública. No és de tots, ni com, ara s’exposa, tampoc té un control parlamentari real. S’hi enriqueixen, en graus increïbles, empresaris i gestors amics, disfressats de minúsculs gafarrons.

Ara bé, ja hi ha elements per pensar que hi poden existir voltors, o simplement “pájaros”, que poden obrar de manera molt consorciada. Pels polítics pot ser una gran agència de col·locació pels seus amics, coneguts, lacais, bufons i, òbviament, familiars, així com per a ells mateixos, un cop la seva maldat sigui palesa i s’hagin de retirar. No cal posar noms. Eventualment, n’hi pot haver prou amb llegir eldebat.cat, si bé les llistes complertes podrien ser quilomètriques.

Sindicats patint otitis
Fa anys que l’actual director general de l'HCB, Josep M. Piqué, porta a terme una política molt personalista i de control sever del centre. El seu desig de protagonisme i la seva avidesa econòmica semblen ser enormes. Ha organitzat trobades internacional tan pretensioses que feien riure. Creia que el món mundial li quedava petit. Era un precursor de Mas.

Malgrat ser un centre docent i investigador de la Universitat de Barcelona, Piqué ha impedit agosaradament que la recerca efectuada en el Clínic pugui ser comptabilitzada, com seria lògic, per millorar el rànquing internacional d’aquella Universitat. Precisament el desig de ser notícia en el terreny de la investigació (encara que sigui marginal) pot haver entorpit l’atenció a malalties més corrents i també la formació dels futurs metges. Però l’ego de Piqué té les seves servituds.

Piqué i el seu personalisme per ara han guanyat. Com ha estat? Vés a saber. El que sí és clar que quan s’entra en un joc d’arbitrarietats, usant com instrument personal el que haurien de ser institucions, tot esdevé possible. Si, a més, vas de la mà d’Aubia i de Raventós, llavors has anar amb compte. Però això també pot canviar. Han estat massa agosarats, un error que comparteixen amb Artur Mas. Temporalment, aquest ho tapa tot amb la cabòria estatista i independentista. Li servirà per tapar escàndols com el d’Innova, el del Clínic, el del cas Palau, el de la ITV i d’altres. En cap país europeu una monstruositat d’aquest grau no seria possible.

Nepotisme sindical i ajuts milionaris
Curiosament o aclaridorament, els sindicats de l'HCB callen respecte a la privatització opaca. Que no en saben res? Que els afecta una epidèmia d’otitis?

Semblaria, ai las, que hi ha altres raons. La cap de recursos humans és una antiga dirigent de CCOO i esposa d’un alt dirigent d’aquest sindicat, que arribà a formar part de la direcció de l’Institut Català de la Salut. Una altra dirigent de fet de CCOO –abans ho havia estat de dret– és la cunyada d’un antic secretari general de CCOO i ara diputat. Tot queda en família.

En la informació reproduïda en un link d’aquest article, un membre del comitè d’empresa del Clínic per CCOO, Sergi Hurtado, reconeix no estar-ne informat i en parla com si es tractés d’un tema perfectament aclarit i relacionat amb el futur de la sanitat a Austràlia. De manera incomprensible diu “hi ha molt d’interès perquè això (sic) s’aprovi abans de les eleccions, perquè del contrari suposaria negociar novament”. Sap el que es diu?

Sindicats callats i “estómacs agraïts”
Encara pot ser pitjor que en infermeria, en l'HCB hi hagi un sindicat de la casa, casolà, si se'm permet el gal·licisme: “Syndicat maison”. Té per nom Associació Professional d’Infermeria de l’ Hospital Clínic. Va ser fundat per la traspassada esposa de Piqué i és dirigit per una seva continuadora. Per tant, tots estem entesos. Ara bé, ningú no m’ha parlat del color groc, mot que té una accepció sindical. Quant a UGT, sembla que la seva posició predilecta sigui la d’estar orsai.

Un malpensat pot creure que en tota la sanitat pública i concertada catalana els sindicats poden patir la síndrome dels ”estómacs agraïts”. Els que així ho creguin poden aportar alguna prova. Per exemple, l’ajut 167/ 2011 i l’ajut 169/2011 pels qual el Departament de Salut atorgava sengles ajuts idèntics de 76.500 euros a cadascuna de les dues organitzacions següents: UGT de Catalunya i Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Això de retallar el sous del personal sanitari i “ajudar econòmicament” als sindicats pot acabar sent aclaridor. Com ho és el silenci del president “de jure” del COMB, Miquel Vilardell.

Aquells ajuts sindicats esmentats totalitzaven un total de 25.398.000 de les antigues pessetes. Eren ajuts de la Conselleria de Salut com n’hi ha dotzenes, sistemàticament. Eufemísticament en diuen convenis de col·laboració. Són ajuts sindicals, no sindicals i de tota mena. Així, les aparentment independents “Fundació Privada d’Atenció Primària”(FAP) i la “Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària” (CAMFIC) van rebre (ajut 145/2011) 210.000 euros seguits immediatament d’un altre (ajut146/2011) de 203.000 euros. En total es repartiren 413.000 euros, o sigui 68.558.000 d’antigues pessetes. Dubto que l’endemà critiquessin a la Conselleria o al Conseller. Altrament podrien passar per molt desagraïts.

Ho vaig exposar en un anterior article. Amb aquells 25 milions d’ajuts a dos sindicats, o els 68 de dos organitzacions presentades com neutres, es podria curar qualsevol otitis (o deixar de tancar moltes sales d’operacions). Però, vés a saber si aquest tipus de diners no estan precisament destinats a causar otitis o cegueses. Una ceguesa que també afecte a polítics i a mitjans de comunicació.

Comissió d'investigació decaiguda
Si Aubia aconsegueix que en el Clínic hi predominin, com a pacients, potentats dels Emirats del Golf Pèrsic, segur que aquests no es queixaran de l’absència o de la domesticació dels sindicats. En l'HCB sembla que de fet no hi hagi sindicats. Però en aquells Emirats és pitjor: no n’hi ha de fet ni de dret, com sap Aubia, que els visita sovint, i no pas com a turista, sinó com a titular omnímode de la gestió dels diners de tots els metges barcelonins.

Costa de creure? Si, certament. Però ajuda a entendre que el fer decaure la comissió d’investigació en sanitat del Parlament va ser un element que pesà més del que sembla respecte a optar per eleccions anticipades. Si se suspenia el legislatiu, la comissió moria. Amb tota responsabilitat, ara cal dir que el resultat del 25 de novembre depèn en un alt grau del fet que forces polítiques honestes –que no arribo a identificar– vulguin i puguin imposar fer entrar de veritat, en el debat electoral, si n’hi ha, en el tema sanitari. Aquest ja té vessants penals, i més que n’hi hauran. Tothom es pot posar la mà en el cor i demanar-se si Catalunya fos un Estat, titular de l’administració de justícia, hi haurien més possibilitats d’una actuació judicial independent, o no. Personalment, crec que no, que hi hauria moltes menys possibilitats, que ja és dir.