És ben cert que, tot i que hi hagi molts que l'hi neguin, l'Estat d'Israel té tot el dret del món a defendre's quan l'ataquen. I no hem oblidar que, en aquest darrer episodi del conflicte, l'agressió, de fet, l'ha començat Hamàs, després de no haver renovat la treva i de reprendre els llançaments de coets a les ciutats del sud d'Israel. Uns llançaments de coets que, per si no tenien prou amb els ja habituals atemptats terroristes, han hagut de suportar els israelians durant set anys llargs. Fins que se n'han cansat i han arribat a la conclusió que era inevitable una resposta armada. Una conclusió, recordem-ho, a la qual no només han arribat els falcons, sinó també els pacifistes del Meretz o reconeguts intel·lectuals d'esquerres com ara Amos Oz.

També és cert que Hamàs, tot i haver guanyat netament les eleccions del 2006, té ben poc de democràtic en el fons i en la forma (és a la llista d'organitzacions terroristes de la UE, que li ha tancat l'aixeta de l'ajut econòmic) i que el somni dels seus dirigents seria esborrar Israel –o l'entitat sionista, com en diuen–, del mapa. Com és cert que, entre Hamàs i d'altres grups integristes o propers a l'integrisme, han fet que un poble fa uns anys relativament laïcitzat com el palestí ara estigui pràcticament dominat pel fanatisme religiós.

I no és menys cert que la opinió pública del nostre país, àmpliament i acríticament propalestina en general, està molt acostumada a veure imatges de tragèdia i desolació causades als palestins per l'exèrcit israelià. Però que, al mateix temps, és ben difícil veure les imatges equivalents dels atemptats contra jueus comesos a Tel-Aviv o a Jerusalem. Com segueix sent cert que Israel, tot i que els nostres polítics no ho acostumen a tenir gaire en compte –especialment els que diuen que són d'esquerres, molt laics per a algunes coses i molt proclius a alinear-se amb integristes per a d'altres–, és pràcticament l'única democràcia de debò a la zona, i pràcticament l'únic país de la regió on de debò hi ha igualtat entre homes i dones –cosa que els nostres polítics d'esquerres, tan feministes, etc, etc–. Fins i tot prescindint dels altres motius anteriors, potser només per això ja hauríem de defensar-los.

El que passa és que, només en els set dies d'ofensiva aèria prèvia a la invasió, Israel ja havia mort més de 420 palestins a Gaza. Per contra, en els set anys d'atacs amb coets al sud d'Israel, els grups afins a Hamàs han causat 16 baixes israelianes. 420 a 16. Així es fa molt difícil defensar-los.