Són tres i són del Masnou. Marc Barrachina, Helena Miquel i Oscar Daniello són l’última revelació del panorama alternatiu nacional. Tots tres formen ‘Facto Delafé y Las Flores Azules’, una banda creada fa set anys i que fa allò que altres no s’han atrevit a fer, barrejar el hip-hop amb un pop melòdic i amb lletres que freguen la cursileria. Hem entrevistat a Oscar Daniello, el seu compositor i una de les dues veus, per conèixer de més a prop a una de les bandes del moment, com vam comprovar als recents FIB i Summercase, i que podrem gaudir a casa nostra el proper 29 d'agost, al Festival Acústica de Figueres, el 7 de setembre a Olot o a l'endemà a Viladecans.

D'on ve el nom del grup?
Això ve de la tradició hip-hopera, on és bastant normal que la gent es posi pseudònims. Vam començar el Marc i jo el grup i per no posar-nos un nom de grup vam decidir agafar dos pseudònims. Ell ja tenia el seu, 'Facto', i jo em vaig possar 'Delafé'. De tal manera que si ho juntes es converteix en un 'acte de fe', una mena de missatge positiu. Quan es va afegir l'Helena, havíem de decidir si posar-li un altre pseudònim o posar-nos un nom de grup, i es va quedar amb 'Las flores azules'. ‘Flores’ perquè el que ella fa és molt pop, i ‘azules’ perquè juga amb la paraula ‘blue’, que li dóna un toc melancòlic al grup.

Com a membres d'altres formacions, us ha sorprès l'èxit que ha tingut 'Facto Delafé y las Flores Azules'?
Al principi ninguna companyia discogràfica ens volia, era una proposta que a les botigues no tenia cabuda, però a la llarga s'ha convertit en l'arma que ens ha fet destacar, el fet de sonar una mica originals a la resta. Arran de fer molts concerts i amb coses com ‘La Juani’ o ‘El Corte Inglés’, doncs el grup ha anat pujant. Molta gent es pensa que el nostre èxit és molt sobtat, però portem set anys treballant i dos discs. Va ser una aposta molt bèstia perquè vam deixar la feina, i la veritat és que ens ha anat molt bé.

Quines han estat les vostres influències a l'hora de crear aquest estil únic?
Nosaltres volíem fer un grup que sumés moltes bases diferents, però que tingués el seu estil propi, no una fusió pura i dura. Les nostres cançons poden tenir una base molt soul, però amb unes melodies tipus 'Yo la tengo', amb uns corus en plan 'Flaming Lips' i un tio rapejant a sobre. Tantes coses a priori diferents que, juntes, fan que ens hagi sortit una moguda bastant original.

El fet de ser també el bateria de Mishima t'ha servit a l'hora de quadrar el ritme en les cançons?
A mi m'agrada molt el ritme i segurament faig ritmes inconscientment, és una cosa instintiva, com que t'il·lumines. De totes maneres, el tipus de música de Mishima és molt diferent al de 'Facto Delafé'. Suposo que tot el bagatge que es té de nivell musical, quan toques varis instruments fa que al final acabis agafant una mica de tots. Dintre del món de la música, quant més sàpigues millor.

Quina va ser la teva experiència a Londres per tornar al Masnou i voler crear aquest nou projecte?
Quan jo vaig anar allà, a part de que sentia molt de pop, no coneixia gaire la música negre. A Londres vaig arribar a un barri jamaicà i allà tot era funky, reggae, soul, una música que jo em donava compte que era molt ‘xulo’ de ballar. Em va enganxar per complet, només escoltava aquest tipus de música, i vaig estar dos anys ballant a saco i comprant-me discs. Quan vaig arribar aquí,  vaig intentar fer quelcom en castellà que transmitís d’alguna manera el que a mi aquella música em donava. Després vaig coincidir amb el Marc, ens vam posar a treballar sense expectatives, d'una forma molt natural i per passar-nos-ho bé.

Tot i que la vostre música sigui molt alegre, com aconseguiu no caure en la ‘cursileria’ parlant d'amor i de temes més intims?
Jo crec que sí que caiem en la cursileria, i per molta gent ho fem amb temes que parlen del període d'enamorament, de moments màgics, de la rutina però ben vista, no com altres grups que parlen de l'amor però amb rencor, del pal per què m'has deixat i coses d'aquestes. La música negre té unes cançons d'amor super simples, amb lletres com 'Baby I love you', i això en anglès mola i en castellà no. A les hores jo em vaig plantejar perquè no es podia fer i vam pensar en fer-ho. De totes maneres, 'Facto Delafé' crea passions i odis, no és un grup que et deixi indiferent.

Des del teu punt de vista, creus que és més fàcil parlar des del rencor i la tristesa que de coses més positives?
Jo crec que el que costa és fer-ho bé. El que passa és que sí que és cert que en el pop-indie hi ha una certa tradició de parlar del desamor i del rencor que et quedes quan talles una relació, i nosaltres no volíem anar per aquest camí.

Canviant de tema, els tres membres del grups teniu altres projectes en paral·lel. És dificil compaginar-vos entre vosaltres?
Doncs fins ara una mica, però tampoc ha estat exageradament difícil. Ara mateix la meva prioritat és 'Facto Delafé', però quan estic amb Mishima, estic al 100%, a part de ser un plaer per ser un altre tipus de música. El que passa és que molts concerts de Mishima no els puc fer.

Tu i la teva parella traballeu junts. Com es porta això?
Té una part bona i una dolenta. A part de compartir els moments ‘macos’, també has de compartir els dolents i portar-los a casa. Suposo que és fàcil imaginar-se el tipus de situacions que es poden donar. 

Bigas Luna va requerir de la vostra música per a la banda sonora de ‘La Juani’. Com va resultar treballar amb ell?
Molt interessant. Mai havia treballat a una pel·lícula i menys veure com funcionava una des de fora. El fet de quedar amb el director, que t'expliqui la història, t'ensenyi el personatge, el càsting, et doni el guió i et digui: “m'agradaria que en aquestes escenes fiquessiu una cançó”.  Aleshores has de fer una lletra pensant en aquella escena o en aquell tipus de personatge. És una mica posar-te a la pell d'un altre i fer cançons. Una experiencia molt maca.

Per una altra banda, sent del Masnou, fareu vida a la platja i als ‘txiringuitos’ a l’estiu, oi?
Precisament l'Ajuntament del Masnou s'ha posat aquest any més ‘farruco’ i estan tallant bastant la història. Sincerament, l'estiu a la platja és de les millors coses que hi ha al món i m'encanta baixar a fer una cervesa a la vora del mar després de sopar. Aquí la platja forma part de la vida de la gent i hi ha molta cultura de baixar a la nit a la platje. Quan teníem 16 anys anàvem allà, fèiem una mica de ‘botellon’, els primers amors... És part de la meva vida.

Aquest estiu us l’esteu passant de festival en festival… no creieu que el mercat s'està massificant?
Pot ser hi ha molts, però vas a qualsevol i és ple. Això vol dir que a la gent li agrada anar-hi. A mi, personalment, ara em costa molt anar a festivals, ara prefeixo anar a un concert o dos. Abans recordo que anava als festivals amb una llibreta i un planning marcat per anar a veure els concerts. Trobo, sobretot, que és una plataforma pel jovent, aquella edat en la que ets una esponja musical, tot el dia rebent informació. És perfecte. Per altra banda, a mi em fot molt que grups que m'agraden només vinguin a festivals, perquè aleshores el seu show es més curt i amb pitjor so.

Alguna anècdota curiosa com a banda?
Per al meu darrer aniversari el Guille, de La Casa Azul, va pujar a l'escenari a cantar-me el cumpleaños feliz. Va fer la versió Bossanova, més ràpida, la versió ska... va ser molt divertit.

Per acabar, quins projectes teniu de cara al futur?
Ara mateix, vivim molt el present. Estem molt ‘liats’ amb la promo, els concerts, també volem gravar un videoclip, fer un logo pel grup... No miro més enllà d’on puc arribar ara mateix. Quan acabin els concerts i les vacances serà el moment de replantejar-nos què fem i com ho fem.

Decàleg d'intencions

+ info: Web Facto Delafé y las Flores Azules