Està enllestint alguns versos dels nous temes que es porta entre mà. Dintre d'una estona compareixerà en el Teatre Joventut de L’Hospitalet, on actuarà convidat pel festival de cantautors BarnaSants. Tranquil al mateix temps que humil, cordial a l'una que sincer, Kiko Veneno (José María López Sanfeliu, Figueres, 1952) ens concedeix una ‘estoneta’. El cantautor, al que alguns anomenen poeta per la seva excelsa creativitat lírica, es troba capficat en noves cançons, a les quals busca forma de publicar. Ell, que ha col·laborat amb Raimundo Amador, Camarón de la Isla o Santiago Auserón, l'autor del mític ‘Volando voy’, afronta els nous temps amb la mateixa actitud de sempre: guitarra sota l'aixella, veu de denúncia i honestedat.

Assegures en la teva web que estàs ultimant un nou àlbum, que inclourà peces com ‘Dice la gente’, ‘Nazareno’ o ‘La chispa’, que ja es poden escoltar al teu MySpace…
En això estic... Intento poder comunicar això, ensenyar això, com es fa, amb els seus dubtes i les incerteses, com es comença amb les teves petites maquetes a casa i després la gent ja les pot veure en directe, una vegada adaptades al grup… I les cançons van rodant i sortint. I és assajar i tocar, i tenir tota la paciència d'esperar les bones cançons i tenir la sort de trobar-les. I quan s'ajunten bones cançons, la gent t'ho diu, de seguida ho veus.

I quan comences a mostrar-les, què necessites, saber com et sents tu tocant-les en directe o veure la reacció de la gent?
Davant el fenomen de la crisi de la música, que ja ve d'abans d'aquesta situació de crisi econòmica general, doncs… buscant les formes. D'una banda està clar que no tenim a ningú que ens financi el disc, no vas a un estudi a tancar-te un o dos mesos a mostrar la teva creativitat i posar llest el disc. Aquests temps van canviar i ara el temps ho marquem nosaltres, som nosaltres els que ens marquem les nostres obligacions i les nostres possibilitats, què podem crear i el temps que podem fer-ho. A causa de la davallada que s'ha produït en tots aquests anys… volíem fer quelcom una mica diferent. Llavors vam decidir ensenyar les cançons noves en l'espectacle, fins a dotze, assajades, perquè no cal deixar-se derrotar. La crisi està dolenta i ningú et paga perquè un faci un disc… La nostra actitud és seguir fent cançons i tenir la gent el més a prop possible.

I ja tens pensat el títol?
‘Dice la gente’ és un bon títol, i ja l'estic utilitzant al MySpace, i és una de les cançons clau. Podria ser aquest títol, no sona malament, però cal emplenar-lo després.

La veritat, no m'imaginava a Kiko Veneno fent servir les noves tecnologies que ha portat Internet, el MySspace…
Tens raó, jo no camino per aquí… Tinc gent que m'ho fa. I em sembla molt bé, magnífic. L'únic impediment que jo li poso a tot aquest rotllo de la música digital és la falta de qualitat del so. Jo m'he criat en el món analògic de l'alta fidelitat, trobo a faltar els enregistraments antics i la fluïdesa, la versatilitat, el gra, la densitat, la perspectiva en moviment que tenia la música gravada a l'estil antic i com s'escoltava en els altaveus de fusta grans… I el que estem escoltant ara és una reducció de la reducció. El digital ja és complicat, però es pot arribar a una exactitud bastant semblant, però per al meu gust, innecessària. Perquè es tracta de reproduir els sons a través dels altaveus, a través de fusta i de metall, que són els mateixos materials amb els quals es produïxen els sons i els instruments, em sembla el sistema més natural i més fàcil.

Ara escoltar música s'ha convertit en una activitat molt individual…
Ara la gent s'acostuma a escoltar molta música però molt comprimida i jo no suporto els auriculars. La música no és un borinot que se't fica dintre del cap, la música és una mica interior, d'esperit, que tu pots somiar amb ella, pots tancar els ulls i sentir-la… És com anar pel carrer amb auriculars… no, no, jo vull escoltar la trepitjada de la gent, vull veure les seves cares, vull escoltar un gos bordant, que ja no queda cap perquè els gossos ja només es dediquen a cagar pels carrers i tot el món ho sap, o vull escoltar els nens… La música digital et dóna indicis, i et fas molt ràpid a moltes coses, però als meus 57 anys tinc molt clar què és el que vull escoltar i no tinc necessitat d'estar buscant cap fórmula secreta de res, res que em vagi a canviar la vida, que per altra banda sempre estic obert a escoltar, encara que no ho busqui… I m'agrada escoltar-ho bé, per això sempre encara que siguin poques coses m'enduc el meu compact, ara mateix el més proper a la qualitat que tenim, encara que per a mi sigui insuficient. Abans es gravava amb més qualitat, amb molts més matisos. Avui, entre la cocaïna i els decibels, la major part dels tècnics i dels productors estan saturats, i llavors el que et donen és pura pressió sonora, i això ja no és música… És com aquell que deia: he compost una cançó molt enganxadora. Ah sí? Sí! Cony, l'escoltes 400 vegades i se t'enganxa, tio!

L'arribada d'Internet a qui ha perjudicat realment, als músics o a les discogràfiques?
No creo que perjudiqui a ningú, perquè a part que això és un fenomen global derivat de la visió que tenim de la tecnologia, de l'ús de la 'tecnologia escombraries', té les seves coses positives. La gent pot comunicar-se, enviar-se les seves maquetes, amb un so dolent o que no és d'alta fidelitat, però sí que són vehicles de comunicació i de transmissió entre tribus, entre grups de gent, i això em sembla fantàstic.

Quin és el primer pas que hauríeu de donar els músics per a dignificar la vostra professió?
Potser perquè sigui molt antic, però sempre penso en l'associació. Penso en el socialisme, en el comunisme, potser penso en algunes coses com gent de dretes, però sóc conscient que les dutxes d'aigua calenta que tenen els treballadors avui a Espanya que voten al PP, i quant més corruptes siguin més els voten, les tenen pels comunistes que van lluitar per això. A mi no m'avergonyeix dir això, sóc una persona competitiva quan cal ser-lo, li dono valor als diners, però no tot pot ser això. Per això sempre penso en associar-se, crear un sindicat… Em dóna tanta mandra, millor dit, pena contemplar l'índex d'afiliació als sindicats a Espanya tan baix... Doncs què li anem a fer. I a més els músics som més individualistes encara... En un entorn en el qual la gent tornés a tenir una visió més social del treball i de la cooperació... Avui treballem… perquè és bo, és útil, serveix per a alguna cosa, quedarà una mica d'això en el futur o és més aviat destructiu? Perquè la riquesa de l'home d'Altamira jo la segueixo veient, són unes cavernes amb unes pintures i aquí estan encara… La riquesa del món capitalista on està? De vegades la veig, clar, veig els Beatles, o l'alliberament de la gent jove d'avui, un pot parlar i es pot ficar amb els cures, encara que també és cert que hi ha 9 milions de persones a Espanya que els voten… i això et descoratja un munt.

Veneno ve pel grup que vas formar amb els germans Amador… i Kiko? (es diu José María López Sanfeliu)
Kiko m'ho va posar la gent. De l'època juvenil, a partir dels 10 anys. A Sevilla. Em cridaven l'ocell boig, el corb, el cos… com es pot apreciar en aquest semblant que em va començar a aparèixer…

Vas néixer a Figueres, vas créixer a Cadis i vius a Sevilla. D'on ets?
D'Espanya, almenys. D'una sintonia que pugui haver entre els catalans i els andalusos. I després jo m'assec bé amb tot el món, tendeixo a sintonitzar, veig sintonies per tots costats: amb els gallecs, amb els extremenys, i amb els xinesos, i amb els africans… clar, uns més lluny que uns altres, i amb coses que et xoquen més i et costen més i tal, però és qüestió de posar interès i de comunicar-se. Crec que l'espectacle humà és un, l'ambició humana és una, la bellesa humana és una... i aquí estem tots.

Quantes vegades heu parlat Raimundo Amador i tu sobre el projecte de crear un grup ‘estable’?
Bé, la veritat és que nosaltres vam estar treballant en Veneno l'any 76-77 i vam durar fins al 78-79, ja que ens movíem en l'absoluta misèria, no teníem res, i ens vam dissoldre. No ens feien ni 'puto' cas, ni tocàvem ni gens. I ho vam deixar. I després hem tingut col·laboracions, però casuals, eventuals. I la veritat és que trobo a faltar a Raimundo, perquè de fet jo vaig començar en això de la música motivat pel rotllo d'associació, pels conjunts. I jo em vaig ficar amb aquest, i amb Rafaelillo… I quin tros de conjunt, eren 'monstres', boníssim! Va ser una decepció no poder continuar, no teníem res on agafar-nos. I després ja no he tingut l'oportunitat.. excepte el G5, que va ser meravellós però això va ser un projecte puntual, m'he hagut de conformar amb… bé, treballar en grup, però jo sóc el cap. Que això no és un grup, però intento que els músics se sentin amb mi com en un grup. Però no s'ha donat aquesta possibilitat avui dia, i no crec ja que es pugui donar.

Altre gran nom que apareix en el teu camí artístic, o tu en el seu, és Camarón de la Isla. S'ha valorat justament el seu llegat?
Jo crec que sí. Però és que aquí no hi ha justícia, no és una qüestió de justícia. Això és una cosa que se't pega en l'oïda. La música és una de les coses més boniques i més pures que hi ha perquè després de sobreviure a allò més dolent, més mesquí, més cruel, a les guerres, a les epidèmies, a la destrucció… la música segueix aquí, i segueix creant unió entre la gent, i es va recreant, passant d'una generació a una altra, sobre els mateixos temes sempre i és un instrument de comunicació que sempre és motiu de celebració. I això no ho fa qui vol, sinó qui pot. Agafar unes veus, i unes melodies, i fer-les seves… I Camarón era un d'aquests, perquè sincerament era així. És com el vi de Jerez, que t'ho prens físic. No és una apreciació ni una idea. I Camarón tenia aquest poder.

Decàleg d'intencions

Web Kiko Veneno