Carles Bellsolà
Eurodiputat durant la primera meitat de la passada legislatura per ERC, el Secretari de Política lingüística, Bernat Joan, creu que les dades de la darrera Enquesta d’usos Lingüístics no demostren que el català reculi, més aviat al contrari. Cosa que els més malpensats podrien pensar que es deu al seu càrrec. Però, en canvi, no té cap inconvenient a afirmar que “no s’està fent tot el que cal” per la llengua. I que el català es troba en un punt d’inflexió delicat: o avança i es converteix en la llengua d’ús habitual a tot Catalunya, o retrocedeix irremisiblement fins a la minorització. I afegeix que el desenllaç es veurà “en uns vint anys”.

La recent Enquesta d’Usos Lingüístics diu que el percentatge de catalans que tenen el català com a llengua habitual ha baixat d’uns 10 punts en només cinc anys
No és real, això. No és real perquè les dues enquestes estan fetes amb metodologia diferent. En la del 2003 es va preguntar només a ciutadans amb telèfon fix. I justament qui acostuma a no tenir telèfon fix son persones nouvingudes, persones joves, etc. El mètode distorsiona el percentatge de catalanoparlants que surten a l’enquesta del 2003 i, per tant, la baixada no és tan gran. I de fet no és una baixada de catalanoparlants reals, sinó un canvi demogràfic per la incorporació de molta gent nouvingunda que, paulatinament, s’ha d’anar incorporant a la comunitat lingüística catalana. Fer la lectura que els catalanoparlants han baixat un 10% és una barbaritat. No hi ha disminució de catalanoparlants, hi ha augment, si de cas. El que hi ha és una població nova de 700.00 persones i una metodologia diferent en les dues enquestes.

"Fer la lectura que els catalanoparlants han baixat un 10% és una barbaritat"

Aquest 10% de la població que ha arribat en aquest cinc anys s’està incorporant a l’ús del català?
S’estan fent molts esforços per aconseguir-ho. Nosaltres calculàvem que enguany tindríem al voltant de 100.000 persones matriculades als cursos del Consorci de Normalització Lingüística, i en tenim 111.000. Això vol dir que hi ha un grau de formació en català infinitament superior a cap altre moment de la història. També n’és infinitament superior la necessitat, això és ben cert. Falta encara un temps perquè es pugui dir si realment hi ha una incorporació sociolingüística o no. Jo no m’atreviria, a partir d’aquestes dades, a fer-ne cap tipus de triomfalisme, hem de veure com evoluciona la situació. I un dels elements fonamentals seran les oportunitats que trobin aquestes persones nouvingudes per començar a practicar el català que comencen a aprendre. Hi ha un aspecte bàsic: que els que tenim el català com a primera llengua o com a llengua pròpia (o en tenim algun grau d’identificació), fem servir el català habitualment amb persones que estan en procés d’aprendre la llengua.

Per aconseguir que els nouvinguts parlin en català és més important això o el fet que el català els sigui necessari per treballar a Catalunya?
És que són les dues coses. És a dir, per una banda és important l’actitud que tinguem els catalans amb els nouvinguts, per l’altra és important que el català sigui necessari per accedir al món del treball. Evidentment això, dins de l’administració pública, és una cosa que està solventada. Cal que aquesta consciència existeixi també en el marc de l’empresa.

Avui en dia no és gaire imprescindible parlar en català per treballar a l’empresa privada
És cert, i s’ha de treballar en el sentit que l’empresa agafi la responsabilitat de funcionar habitualment en català. L’assumpció de la necessitat de funcionar en català ha de formar part de la responsabilitat social corporativa. De la mateixa manera que les empreses treballen teòricament per no discriminar per raons de gènere o per altres raons, o per ser ecològicament sostenibles, doncs també han de treballar perquè la llengua catalana sigui una llengua vehicular normal dins del món de l’empresa.

"La necessitat de funcionar en català ha de formar part de la responsabilitat social corporativa"

A part d’aquestes decisions individuals de les empreses, que hi fa o que hi podria fer l’administració?
Amb els empreses hi estem en contacte permanent i hi estem treballant. Però la qüestió és molt més extensa. L’entorn en què es fa servir la llengua és format d’altres àmbits, i ara nosaltres estem treballant en aquests àmbits en què el català està en una situació molt precària, com ara l’administració de justícia. Hem fet un acord, que a penes duu mig any en funcionament, amb el Col·legi d’Advocats de Catalunya per fer formació als bufets d’advocats: la formació la introdueix la Generalitat, però hi ha d’haver un compromís d’utilització del català en els judicis d’una manera normal. Veurem en un temps relativament curt si aquesta experiència ha funcionant o no. I hi ha molts altres àmbits en els quals s’hi estan duent a terme accions concretes.

Hi ha un àmbit concret que té molta incidència en la vida quotidiana i en la percepció que es té de l’ús del català: el comerç i els serveis. I en aquest àmbit, també segons l’enquesta, el nivell d’ús del català ha baixat, tant al gran i petit comerç, com a les entitats financeres i amb en la sanitat
Això té a veure amb el canvi demogràfic. Jo faig una valoració positiva de tots aquells àmbits on l’ús del català no ha baixat en la mateixa proporció que han augmentat el canvi demogràfic. Allí on la baixada es inferior al 10%, vol dir que s’ha iniciat el procés d’incorporació sociolingüística de la població nouvinguda. Les lectures s’han de fer en el seu context. Dit això, efectivament es tracta d’un àmbit en què la situació és precària. I que és molt més important a l’hora d’interactuar amb la gent que no l’administració de justícia –que ho és molt, però que era remarcable fins ara en tant que forat negre del procés de normalització–, perquè la gent amb el comerç hi està en contacte quotidià hi normalment hi interacciona unes quantes vegades cada dia. Tenim la intenció d’incrementar els esforços perquè la llengua catalana estigui millor en el mon del comerç. Jo valoraria molt positivament l’acord que tenim amb les cambres de comerç, que funciona bé des de fa any. I crec que tenim un buit, que l’hem de solventar tant aviat com es pugui, amb la patronal del Foment del Treball Nacional, amb qui ja hi estem també en contacte, però amb qui és una mica més complicat d’arribar a acords.

Aquestes actuacions se seguiran fent des de la conscienciació i la col•laboració amb els sectors o se’n poden també fer actuacions de tipus legislatiu?
És una qüestió bastant complicada. En aquest àmbit, crec que en aquesta legislatura hem avançat fins a on s’hi podia avançar. I també crec que és insuficient, dic les dues coses amb tota tranquil·litat i convençut que són certes. D’altra banda, és cert que hi ha una cobertura legislativa suficientment àmplia com per poder avançar més del que s’ha fet fins ara. Ara mateix el que hem de fer, vistes les circumstàncies i els equilibris dins del Govern, és treure el màxim suc possible a l’estat legislatiu actual. De cara al futur, estic convençut que s’hauran de fer modificacions importants si volem canviar les dinàmiques existents actualment.

Quin tipus de modificacions?
Jo sóc partidari, i el meu partit i ja ho hem dit públicament, d’una nova Llei de política lingüística, més ambiciosa i més amplia. Això és necessari. Ara, per fer-la cal l’acord de tothom que hi pertoca. I nosaltres no hem aconseguit aquest acord

Una de les grans novetats de l’Estatut és que estableix l’obligació de conèixer el català. És aquest un punt decisiu per a la política lingüística que es pugui fer en el futur? I si el TC elimina aquest punt, com se n’ha parlat, quines implicacions tindria això?
Això és un punt molt important, perquè per primera vegada, en aquest aspecte bàsic de les obligacions, es posen el català i el castellà al mateix nivell. Això històricament no havia passat mai. Des de la transició fins al nou Estatut el que hi havia era una espècie d’oficialitat de primera i una altra de segona. Si el TC gosés tocar aquest punt seria molt greu. Perquè estaria atacant, no una qüestió qualsevol, sinó l’status del que per mi és el tret d’identitat fonamental de Catalunya, que és la llengua catalana.


Només un 35,6% dels catalans tenen el català com a llengua habitual. Això és un percentatge clarament minoritari
És un percentatge baix, és un percentatge superior al 29% de catalans que parlaven català amb els avis, això s’ha de tenir en compte també, menys del 30%. Però, en qualsevol cas es un percentatge baix. Hem d’aconseguir que el català sigui cada vegada més llengua habitual dels ciutadans d’aquest país. Ara, s’explica per moltes coses, aquest percentatge.

Una altra dada més preocupant encara, segons com es miri, és que a l’Àmbit Metropolità el percentatge es redueix a un 27’8%. Un de cada quatre.
L’Àmbit Metropolità i el Camp de Tarragona són les dues àrees on la llengua es troba en una situació més precària. I l’àmbit metropolità és absolutament clau pel futur del català. Aquí s’hi han de concentrar molts esforços. S’ha de fer una zonificacio en les polítiques lingüístiques a llarg termini per fer-hi més incidència. I és obvi que el futur del català, en bona part, es juga a l’àmbit metropolità de Barcelona.

En aquest sentit, hi ha el risc que a Catalunya passi el mateix procés que ja fa anys que s’hi dona al país Valencià?
Espero que no. Efectivament, al País Valencià és claríssim. Hi ha unes comarques on el valencià és una llengua plenament vital, sense excessius problemes, i en canvi a la ciutat de València el procés de castellanització sembla, o pot semblar pràcticament irreversible. Ho dic en condicional perquè no crec que hi hagi irreversibilitat, però està clar que es una àrea que es detecta fàcilment com a castellanoparlant. Jo crec que això no serà així perquè a l’àrea metropolitana de Barcelona, malgrat el baix ús del català, el coneixement n’és molt elevat. I el grau de presència del català en els àmbits formals també és molt elevat. Cosa que al País Valencià no ocorre. A Catalunya, fins i tot podríem parlar de diglòssia a la inversa, en el sentit que molta gent que parla col·loquialment castellà utilitza el català amb normalitat en ocasions formals o en determinats usos. En canvi al País Valencià l’ús del català en els àmbits formals és molt reduït, Per tant, aquest perill no el veig.

Els nivells de coneixement del català són certament molt elevats en tot el territori i en totes les franges d’edat. Però també són molt més elevats que l’ús que se’n fa, sigui formal o no
Aquí hi ha un punt molt perillós, i tenim experiències d’altres llocs que han tingut un desenllaç positiu, i d’altres que no. Som en un punt d’inflexió que, o bé l’ús i el coneixement del català s’aniran alineant a l’alça, i per tant aquests índexs del 80% o 85% de coneixement es convertiran en un ús, sinó equivalent, almenys del 60% o el 70%, o bé es produirà un desconeixement gradual del català. És completament anòmal, i ha de ser necessàriament provisional, que hi hagi un gran decalatge entre el grau de coneixement del català i el grau d’us. Aquí la responsabilitat de tots plegats, especialment de l’administració, es claríssima. O ens anivellarem a l’alça, o ens anivellarem a la baixa, però una disfunció com aquesta no es mantindrà, perquè es insostenible

"És completament anòmal que hi hagi un gran decalatge entre el grau de coneixement del català i el grau d’us"

Quins són aquests casos de què parlava?
El cas d’Irlanda és el més significatiu. En una situació semblant, després de la independència hi va haver un augment molt gran del coneixement del gaèlic, però no hi va haver un augment de l’ús, i la conseqüència final va ser un procés de llatinització, en què, a la llarga, la percepció que es té de la llengua és que és una llengua com el llatí, que aprens una mica a l’escola però que tampoc no la domines ni cal dominar-la. L’altra possibilitat es que passi com a les repúbliques bàltiques, que des d’un ús baix de la llengua veuen com es produeix un augment del seu coneixement i, després l’ús anivella a l’alça. Dependrà del que fem. No crec que hi hagi res predestinat ni preestablert. En qualsevol cas, si que es cert que es una situació de llum vermell. És una situació perillosa. I que no durarà. Hi ha gent que té la percepció, i això és molt còmode, per a segons qui, que una situació com l’actual es pot mantenir durant molt de temps. I jo estic convençut que no. Ens anivellarem per una banda o per l’altra.

S’arriscaria a posar-hi un termini?
Una cosa ràpida, dues dècades. No es un termini rigorós, però, en tot cas, això passa en poc temps

Tant Irlanda com les repúbliques bàltiques han passat per processos d’independència. És imprescindible la independència de Catalunya perquè el català tingui alguna viabilitat?
Jo diria que sí. És l’únic context en què és lògic, tret que hi hagi un Estat amb un model lingüístic igualitari. És a dir, que fóssim com Suïssa, com Finlàndia o com o Bèlgica. Però, francament, això ho veig més utòpic que no la independència. Jo no veig Espanya fent, com Bèlgica, batallons de l’exercit en basc o en català. Ni veig els centres educatius de l’àrea monolingüe castellana oferint euskera o català com a segona llengua. Hi hauria d’haver un canvi de mentalitat tan gran que penso que es més fàcil la independència. El que és necessari per a la llengua és tenir un Estat a favor, sigui propi o no. Això no vol dir que, mentrestant, no fem tot el que estigui a les nostres mans. Sense ser tant ingenus de suposar que estem fent tot el que és necessari. Jo sé que ara mateix no estem fent tot el que és necessari. Ens calen noves eines i nous instruments per fer una altra política lingüística. I aquests instruments requereixen un Estat a favor.

"Veig més utòpic un Estat amb un model lingüístic igualitari que que no la independència"

El atacs a la immersió lingüística per part de certs sectors espanyolistes s’han intensificat darrerament, després de molts anys que no se’n preocupaven gaire. Perquè justament ara?
Això és un clàssic. Primer per l’Estatut, després per la llei d’Educació de Catalunya. Cada vegada que hi ha algun canvi legislatiu una mica substancial, que per desgràcia no és gaire sovint, es reactiven uns mecanismes que, quan no hi ha canvis legislatius, estan aturats. Anteriorment va passar amb la primera Llei de Normalització Lingüística, que va haver-hi tota aquella faramalla del ‘Manifiesto de los 300’ i tot allò. I això s’ha reproduït amb el nou Estatut.

Pot ser que aquests sectors siguin també conscients que estem en un punt d’inflexió per al català, com deia vostè abans?
Sí, probablement sí. Hi ha hagut i hi ha ara mateix un procés de lEstat d’intentar ocupar àrees, competències, espais geogràfics i governs que fins ara no controlaven. Una espècie de procés de ‘reconquesta’ en el qual s’hi han afanyat molt seriosament els dos partits principals de l’Estat espanyol, les seves fundacions, els seus grups d’opinió i els seus ‘think tanks’. Perquè allò que és una cruïlla per a nosaltres es també una cruïlla per al conjunt de l’Estat. Un estat amb una vocació molt unitària, que té unes nacions sense estat que tenen una personalitat molt marcada i que, a més la reivindiquen, això no pot durar molt més temps. Ells també saben que la cosa es decantarà d’una manera o d’una altra, i en un temps reduït.