Són els supervendes estatals per excel·lència. Amb només 4 discos publicats ja portaven més de 2 milions de còpies venudes, als que ara afegeixen un cinquè treball, ‘Gato Negro, Dragón Rojo’, que només les dues primeres setmanes a les botigues ja es va exhaurir. Ens referim a Amaral, un grup de Saragossa format per dos caps ben visibles: Eva Amaral i Juan Aguirre. Un tàndem agradable, serè i humil. Escolten. I parlen amb criteri. Els hem tingut a Catalunya recentment (Senglar Rock, Mataró…) i durant l’agost tocaran a Sant Feliu de Guíxols (dissabte 16) i Tarragona (17 d’agost). I el 3 d’octubre, la gran cita al Sant Jordi. “Cremarem Barcelona!” asseguren, conscients de ‘regalar’ un titular…

A la wikipèdia diu: “Amaral és un grup de folk rock fusionat amb ritmes llatins, sintetitzadors i lletres d’eleveat contingut poètic”. Hi esteu d’acord?
Juan: No. Una cançó no és un poema, sobretot ha de tenir veritat. Aleshores, tant n’és si té contingut poètic o és només una narració. Tenim cançons més rebuscades i d’altres més narratives, a les que parles dels teus col·legues i d’allò que els hi passa.
Eva: I llatins serà perquè som espanyols, pero a la nostra música no crec que hi hagi ritmes llatins, la veritat.
Juan: No ens tanquem. Si una cosa ens agrada, la fem. No pensem molt les coses, ens deixem portar pels instints.

Com vau decidir dir-vos ‘Amaral’?
Eva: Això… en Juan. No vaig ser tan egocèntrica!
Juan: Ens vam conèixer en un bar de rock de Saragossa. M’agradava el seu cognom perquè em semblava un planeta, ‘Planeta Amaral’, o una illa de Julio Verne, ‘l’illa d’Amaral, on s’amaga el capità Nemo’. S’ho vaig proposar i no li va agradar perquè li recordava el col·legi: “Senyoreta Amaral, surti a la pissarra”. Però ‘Amaral’ sona molt bé. I són les dues coses que m’agraden de la música: la sonoritat i el misteri.
Eva: Un veu el seu cognom com una cosa massa quotidiana, a no ser que vulguis fer alguna cosa tipus cantautor amb nom i cognom. Però no era el nostre cas, perquè èrem una banda.

Què aporta ‘Gato Negro, Dragón Rojo’ a la vostra trajectòria?
Juan: És el nostre cinquè disc, un doble que hem volgut que es vengui amb un preu normal, perquè és l’única manera d’agrair tot el recolzament rebut. Les cançons reflecteixen el que l’Eva i jo som en el 2008: n’hi ha per escoltar-les a tot volum a un bar o en un concert, i altres que les has d’escoltar amb el llum apagat i tirat al llit. I totes són filles nostres i reflecteixen una visió del món. Respecte als anteriors, és una evolució lògica després d’haver tocat molt. L’hem fet amb guitarres, el nostre instrument preferit, i s’ha enregistrat a Nova York i al nostre estudi, ‘O Gato Negro’ –nom que vam posar perquè ens va fer molta gràcia el nom d’un bar de Galícia, entre ribeiro i tapetes de pop…-.

Sou uns supervendes… Tot i que és el que desitja qualsevol grup, a vegades no és un inconvenient?
Juan: La música no és Wimbledon ni l’Eurocopa, on hi ha un campió i l’altre no. La motivació no és vendre discos, perquè si ho fos, no ens hauríem anat de Saragossa a Madrid per tocar en ‘garitos’. I la música és diferent, no hem sortit d’un concurs de la tele ni ens va aquest ‘rotllo’. Som d’un barri de Saragossa, Las Delicias y Casablanca, vam començar sense ni un duro, fotent canya a la guitarra i hem tingut molta sort d’arribar a molta gent i estem agraïts, però això no ens ha fet canviar. Veig a l’Eva igual que fa 10 anys. Hem dit ‘no’ a moltes coses de molts calés però que no ens convencien.
Eva: Comercial és un terme que es pot fer servir de moltes maneres. Si la nostra música ha arribat a moltíssima gent, òbviament aleshores estem encantats de dur aquest terme a sobre, però mai ens hem venut, i d’això estem molt orgullosos.

Us agrada donar concerts sorpresa… amb quines cares us trobeu?
Juan: Quan vam decidir fer-ho a Saragossa, notàvem que allò anava a ser per invitació, o un concert per als vip’s de torn, per als ‘enteradillos’… I passem de tot això. Anem a fer-ho al carrer i si passa un avi amb la seva néta i li agrada, que es quedi. I va estar molt bé, perquè no hi havia cap barrera entre el grup i el públic. Només el carrer, la gent i nosaltres. I va ser molt divertit. I hem pensat també de fer-ho a Barcelona...

Bob Dylan és un referent pel seu estil musical o per les seves lletres?
Eva: El primer cop que vaig aprofundir en el seu món, a part de que les seves cançons suren a l’aire, com diu la cançó, va ser a través de les seves lletres en biografies i llibres de lletres traduïdes. M’entusiasma l’univers literari de Dylan.
Juan:  Era un rebel de veritat, no només de posat, en el seu temps, quan les coses eren difícils. D’alguna manera, Dylan podria ser l’equivalent a alguns cantants de hip hop, que més que la forma com ho diuen, pot importar el que diuen.
Eva: Però la forma també és increïble!
Juan: A mi m’agraden les melodies, perquè he crescut amb rock i pop. Però sens dubte, Bob Dylan va obrir un món.

Com sorgeix la col·laboració amb Moby?
Eva: Va ser Moby el que va contactar amb nosaltes, perquè volia fer algun tema en castellà. Era el primer cop que fèiem una adaptació d’una cançó en anglès. Vam escoltar-la i ens va entusiasmar, la sentíem molt propera. La vam començar a tocar per veure com la podíem adaptar i ens semblava una melodia que podíem haver creat nosaltres. La vam fer nostra ràpidament. Després vam conèixer a Moby, un tio encantador i molt interessant. I agosarat.

Quin tipus de públic és el barceloní?
Juan: Ens havien dit que era un públic fred, però no és així. Sempre que hem vingut a Barcelona, el públic era calent, n’hi hagués més o menys. Sempre ens hem trobat un públic molt entusiasta. Ens agrada molt venir a Barcelona. A mi m’agrada molt la barreja de músiques, i potser a una altra part no es dóna. Eva: És molt musical, escolta molta música i veu molts concerts. I ho notes. Sap molt bé quina reacció ha de tenir en tot moment. És un públic entregat!
Juan: Els catalans teniu una imatge de vosaltres mateixos de més fredor que la que nosaltres després percebem.

El 3 d’octubre us espera el Sant Jordi. Com anunciaríeu el vostre concert?
Eva: Quan es va obrir el teló d’aquesta gira a Saragossa, gairebé em donen ganes de plorar. Vivim molt el directe i això es transmet a la gent. És un moment molt emocionant i molt intens, ens ho ‘currem’ molt bé en directe i la gent surt molt contenta.
Juan: Cremarem Barcelona!

Decàleg d'intencions