Entre el soroll de la gent que abarrotava les terrasses del bars de la Plaça del Sol, a Gràcia, i les melodies que sortien d’una guitarra acústica d’un espontani vam mantenir una agradable i jovial conversa amb Meri López i Pau Savall, integrants del grup barceloní Costo Rico. El motiu no era un altre que parlar una mica d’aquests 10 anys de vida de la formació i intentar esbrinar què passarà en el concert especial que havien d'oferir a la sala Apolo el dijous 26 de febrer i que, a darrera hora, va ser cancel·lat per motius aliens al grup i va quedar ajornat fins al dijous 12 de març. Els cent primers en arribar-hi tindran com obsequi el seu últim, i més personal, treball, ‘Colorin Colorado’. Però no us espanteu pel nom, ambdós van confessar que encara tindrem Costo Rico i fusió-reggae per a una bona estona.

Aquest any se celebra el vostre 10è aniversari i ho celebreu amb un concert molt especial a l’Apolo. Què ens podeu avançar sobre aquest concert?
Meri: Estem intentant preparar una festa prou gran amb amics d’altres grups que col·laboraran amb nosaltres, com els Che Sudaca o La Familia Rústica.
Pau: També teníem ganes de fer un concert diferent i hem mirat de contactar amb amics que ens hem anat trobant durant aquests 10 anys. Gent del món de la música amb la que hem establert una amistat i es tracta de fer una cosa simpàtica i familiar.

Alguna vegada us havíeu imaginat que arribaríeu a complir 10 anys?
M: Realment, quan vam començar cap de nosaltres ho feia de forma sèria. Era una cosa més lúdica. Amb el temps hem anat adquirint una experiència i pas a pas hem anat pujant esglaons, i al final sí que t’ho acabes prenent com una forma de vida i com una cosa més seriosa.

Heu anat aprenent pas a pas. Si mireu enrere, en què heu canviat?
P: Abans érem bastant més esbojarrats del que ho som ara. Abans no ens pensàvem tant les coses i anàvem més ‘a pinyó’, per dir-ho d’alguna manera. Amb el temps veus món, com van les coses i intentem donar aquells passos que siguin més útils per a nosaltres.
M: Abans no miràvem ni conseqüències ni res, sortíem per tot arreu i on calgués. Mentre que ara ho planifiquem i ho tenim tot molt més estructurat.

Canviaríeu alguna cosa d’aquests 10 anys?
M: Algunes males experiències. Però com dèiem, et serveixen per fer-te més fort i que els següents passos siguin més grans i ferms. Si fem una balança, acaba sent tot prou positiu.
P: Igual si haguéssim pres alguna altra decisió… però al final, jo al menys no em penedeixo de res. Una cosa pot haver anat bé o malament, però sempre aprens i sempre et serveix per a alguna cosa.

Aquesta positivitat és una constant que vosaltres plasmeu molt bé a les vostres composicions. Es a dir, tot i parlar de temes com la mort, l’odi o el dolor, sempre traieu la part bona...
M: La vida ja és prou trista en certs aspectes, i llavors o li treus la part positiva o t’enfonses. Al final t’ho prens com una filosofia, penses: “ja que anem, a treure del dolent el millor”.

I totes les coses es poden mirar des d’una perspectiva positiva?
P: Mira, anant de gira ens ha passat de tot. Una vegada vam estavellar una furgoneta i ens va arruïnar la gira d’aquell d’any i part de la del següent, i tot així ens ho vam passar bé i, tot i estar fotut, gaudeixes del moment amb la gent que t’envolta i fas la rialla.
M: A més, sembla que les coses bones costen més de valorar, d’adonar-te que estan passant.

Aquesta positivitat, té alguna cosa a veure amb el costo del que fa referència el nom del grup?
M: No, és un nom que va sortir als inicis quan ningú de nosaltres tenia intenció de tirar això endavant seriosament i amb el temps ha perdut ha perdut el seu significat.

I amb un nom tan suggerent, què penseu del tema de la legalització de la marihuana?
M: Tothom és lliure de fer el que vulgui. El tabac i l’alcohol també són drogues, estan legalitzades i les pots comprar a tot arreu. Particularment, parlant de les finalitats terapèutiques de la marihuana crec que s’hauria d’obrir més la legislació i donar més informació a tothom que ho necessiti.
P: Al capdavall, el tema de la legalitat i la il·legalitat de les coses acaba sent política. Qui té més diners decideix si és legal o no. La qüestió és que tant si fumes com si beus, això té unes conseqüències i cadascú hauria de ser capaç de prendre decisions amb el cap.

Un altre assumpte controvertit és el manifest que fa una setmana la coordinadora ‘Per una llei de la música’ va presentar a Barcelona, on principalment demanen una regulació del sector. Entre altres coses van dir que la figura del músic avui és menyspreada. Esteu d’acord?
P: És difícil el món de la música perquè està molt poc reglat, tot és a l’aire. El més dur es que moltes vegades no estàs considerat com a treballador. S’han donat casos de gent que va treballar 25 anys de músic, però com que a la Seguretat Social només li constava que havia cotitzat un, quan s’ha fet gran no ha tingut res per endur-se a la boca. Si ara ho regulen canviaran moltes coses, però crec que seran bones.

Parlant una mica de la vostra formació, hi ha un dit en castellà que diu que dos són companyia i tres, multitud. Què són vuit persones en un grup?
M: Una família. Al final acabes convivint amb la gent, aprens a conviure i ara som com germans.
P: Ens veiem més entre nosaltres que amb les nostres dones, i com tota bona família, té els moments bons i dolents, però saps que sempre estarà allà.

Heu entregistrat tres àlbums en família, de quin esteu més satisfets?
M: De l’últim, ‘Colorin Colorado’. Bàsicament perquè hem tingut més poder de decisió sobre ell i més temps per gravar-lo.
P: Tampoc estàvem lligats a cap discogràfica, que sempre pressionen perquè facis alguna cosa més concreta i aquest cop vam formar un equip de puta mare i només atesos a les nostres exigències.
M: A més, a mi em passa que aquest disc l’escolto a casa, cosa que amb els altres dos mai ho he fet. No em canso d’ell.

Però si som fidels a la dita, el nom del disc hauria de seguir amb un ‘este cuento se ha acabado’. Aquest àlbum significa la fi d’una etapa de Costo Rico?
M: En certa manera sí. És un punt i seguit de tot el que hem viscut fins ara, hi ha un abans i un després, però de moment no hi ha final. Podem dir que és un ‘to be continued’...
P: Aquests disc intenta evocar les mil i una històries que ens han passat durant aquests anys, i fins i tot algunes d’elles s’expliquen. Per això hem escollit una frase amb un significat molt de conte.

A vosaltres també se us considera precursors del que s’ha donat a conèixer com ‘so Barcelona’. Us veieu dins del mateix sac?
P: Primer s’ha de dir que això del ‘so Barcelona’ és molt eclèctic. És veritat que existeix una escena, però realment els grups que s’hi troben són molt diversos. El que era mestissatge i fusió ho han desgastat i ara cada grup intenta diferenciar-se tirant cadascun per un cantó, encara que també aquesta part canviant és allò bo que té el mestissatge.

Desprès d’aquest ‘Colorin Colorado’, com continuarà la història de Costo Rico?
P: Primer, aquest dijous a l’Apolo (somriures) i després tocar on ens deixin.
M: Tenim un circuit de sales a Catalunya per les que passarem, després d’aquest concert de l’Apolo, i una mica més endavant començarem a engegar el quart disc.
P: Sí, però tenim ganes de que sigui més que un disc. Encara s’han de concretar les coses i s’ha de parlar molt. Tenim intenció de portar-lo a Mèxic, on hem estat fa poc, i al Japó.

Costo Rico. 10è aniversari
Dijous 12 de març'09.
Sala Apolo, BCN. 21 h. 6/9 €

+ info