Tot i que el més prevalent és trobar-lo com a fundador de La Fura dels Baus, el cert és que Marcel·lí Antúnez (Moià, 1959) és un artista polifacètic molt difícil d’encasellar en alguna disciplina concreta. Amb prop de 30 anys de trajectòria artística i un munt d’espectacles de tot tipus -tot i que sempre lligats a les arts visuals i escèniques-, ara es pot gaudir gratuïtament a cinc ciutats catalanes alhora (Granollers, Olot, Reus, Lleida i Barcelona, seus de l’Anella Cultural) de la seva darrera creació, ‘Metamembrana. Pantopia Ultra Panoràmica’. Una instal·lació on amb el tacte, la veu o la imatge, els seus espectadors modifiquen el que està passant al mateix temps que poden observar què succeeix a les altres quatre ciutats. I tot plegat, amb el segell inconfusible d’Antúnez: sarcasme, humanitat, ironia, rituals, tradició, contemporaneïtat, tecnologia i diversió. Hem entrevistat a Marcel·lí Antúnez, un personatge sense pèls a la llengua.

En què consisteix ‘Metamembrana’?
És el tercer episodi de les ‘Membranes’. A diferència dels anteriors, Protomembrana i Hipermembrana, que són ‘performances’, aquí ens trobem amb una instal·lació que deixa oberts al públic bona part dels desenvolupaments tecnològics que jo vinc fent servir fa anys. I ara, en comptes de utilitzar-los un actor expert, en aquest cas jo, qui hi ha darrere és el públic. Les fronteres entre les arts escèniques i les arts visuals gràcies a la tecnologia desapareixen, i uns continguts poden ser utilitzats, gestionats o interactuats de diferentes maneres.

I quins continguts hi podem trobar?
És una proposta unida al projecte de l’Anella Cultural, que va posar en marxa una connexió electrònica entre les seves 5 seus: Granollers, Olot, Lleida, Reus i Barcelona. ‘Metamembrana’ és una prospectiva dels punts de vista de persones, entitats i associacions de cadascuna d’aquestes ciutats que a través de les pel·lícules interactives de la instal·lació es manifesten amb trets característics. En el cas del Raval, la música i la multiculturalitat; els diables de Reus i tota la seva iconografia ninotaire; en el cas d’Olot, amb certs refranys propis locals i elements propis de la cuina volcànica, com la ratafia; els blancs i blaus de Granollers; o aquesta mena de capital de la naturalesa que és Lleida, del món agrari. Tots aquests elements es manifesten creant un seguit de micro-relats que a través de la interacció tant de bo creïn un relat diferent, una mena de viatge sobre les sensacions.

Quina finalitat s’hi amaga, quina intenció tens?
És un projecte que intenta afiançar una cosmovisió del món. Aleshores, per fer-ho, utilitza diferents estratègies. La primera, òbviament, una cosmovisió complexa. Entenc que el marc de les representació és molt complexe perquè emula la pròpia realitat i la reconstrueix de nou. Veiem coses que podrien formar de la realitat, però que estan situades en un altre context, amb un altre escenari, amb uns altres colors i amb un altre vestuari, i en aquest sentit amplien la realitat. Per això serviria la cosmovisió d’un artista, per ampliar el món. Sóc ambiciós, la meva pretensió és profunditzar i entendre la condició humana, des de la sexualitat fins a la mort, passant per la infermetat, la festa,… Les ‘membranes’ han anat construïnt un teixit sobre una manera de fer que potser a ‘Metamembrana’ es manifesta en tota la seva plenitud.

Com han canviat les coses des del teu espectacle ‘Afàsia’, on eres una mena de ‘cyborg’ dirigit pel públic…
Un dels trets diferencials és que tot aquest embolcall supertecnològic dels exoesquelets i els robots queda ocult. Hi ha una complexitat molt major ara a l’hora de gestionar els continguts, però l’accès és molt amable i molt senzill. De fet, és com si formès part de la nostra vida. Què ha passat durant aquests 10 anys? Ja no és una qüestió de noves tecnologies, sinó que és un fet que ja s’ha incorporat a les nostres vides. Els telèfons mòbils ja no són un joc, són una persona. El meu fill ha après abans la iconologia dels ordinadors que a llegir. Ja no hi ha cap dogmatisme al voltant de la tecnologia. En sorgiran moltes coses noves, però ja forma part de la nostra vida.

Com treballa un artista inclassificable com Marcel·lí Antúnez?
Amb la idea d’un text obert. En el cas de ‘Metamembrana’, l’obra es va anar construïnt des de que vam començar a Tarragona el març del 2006 fins a que vam acabar a Barcelona el desembre del mateix any. Vam estar girant, a Brasil, a Itàlia, a França… I el procès va anar sempre nodrint-se i canviant segons la impressió del públic. Inclús en els moments que semblava que estava més el·laborat es va seguir fent canvis. Vaig observar que al públic li interessava molt poc la tecnologia i el magnetitzava el monogràfic i les narracions absurdes que a vegades construeixo. I està funcionant. No fa ni una setmana que l’hem estrenat, i gent d’Israel, per exemple, ja m’han demanat si es podrien adaptar els continguts a la realitat de Jerusalem i la seva Escola d’Art per crear una nova mitologia.

Pot haver-hi una quarta membrana?
Així com al principi el projecte ‘membranes’ era a mig o llarg plaç, ja que no vaig volen posar-me un límit temporal, ara sí que començo a tenir la idea que potser amb un nou episodi s’acabarà. O potser és un projecte que queda obert i hi torno d’aquí a cinc anys…

Perquè aquestes cinc ciutats? La qüestió tècnica ha comportat algun tipus de límit?
Si amb cinc ja ha estat un treball ‘heavy’… En alguns moments m’he sentit com un polític en campanya electoral, perquè avui estava a Lleida, demà a Olot, demà passat a Granollers i tractant a més amb dinàmiques molt diferents, amb persones d’institucions diferents… Per cert, amb tothom molt bé però sempre diferent. I és molt possible que a partir d’aquest projecte s’ampliï. S’està parlant que hi hagi noves seus, com Vilafranca, Mataró, Girona… Dóna la casualitat que representen les ‘cinc’ províncies de Catalunya: Olot per Girona, Reus per Tarragona, Lleida per Lleida, Granollers per tot allò que va més enllà de la perifèria de Barcelona i Barcelona com el rovell de l’ou. Precisament aquesta idea del rovell de l’ou, una idea que s’ha instal·lat molt al nostre país, ha empobrit molt les aportacions i els punts de vista, que van des de l’accent del llenguatge fins a les tradicions locals o fins a unes altres maneres d’entendre… La cosmogonia dels d’Olot és molt diferent de la dels de Reus, i a la vegada, molt diferent de la dels de Barcelona… tot això ha quedat obviat. En aquest sentit ‘Metamembrana’ és un projecte que s’articula de manera horitzontal, indrets com Olot o Reus, incomparables amb la gran Barcelona, també aporten continguts i punts de vista que no necessàriament han de passar per Barcelona.

Tu precisament vens més aviat del món rural…
Jo sóc de poble. I sempre ha cregut que les coses passen a les capitals, sempre ha estat així des de que els grecs van començar a muntar ciutats, però també és veritat que de vegades s’abusa d’aquesta idea. I just ara que ens trobem en un període que s’anomena globalització, en el que estem entaforats sota una mena de ‘rodillo’ que ho aplasta tot i que els punts de vista sempre estan finalment controlats per Hollywood o pels que tenen la paella pel mànec.

Veient la teva trajectòria artística… t’hagués agradat ‘ser’ un robot?
El meu treball ha estat associat durant els anys 90 a la idea del cyborg, que no deixa de ser un robot. La veritat és que és una qüestió que jo no me l’he fet mai, sinó que m’hi he trobat. Anant a la tradició filosòfica dels grecs, l’art contemporani està molt tocat per la cova de Plató. La realitat és un espectre i després hi ha un món ideal que és millor no. I això s’aplica sobre el cos: el cos és una merda i el podem millorar convertint-lo en una màquina. Jo no sóc de la línia platònica, jo sóc aristotèlic. Sóc un tio que s’interessa per la vida, que li interessa com es mou un escarabat, com piula un pinsà o com es menja i es caga. No penso que el cos sigui ni millor ni pitjor, és el que tenim. I tot i que s’ha associat molt al cyborg i al robot, el meu treball és molt humà, és humanista. Per tant, no vull ser un robot i estic molt content com estic. És més, hi ha un cert engany, perquè probablement sorgiran formes evolutives i protohumanes, però potser seran una altra espècie, cyborgs, però no serem nosaltres, seran una altra cosa. I tindran uns altres problemes i obeïran a altres situacions.

Quan tractes la condició dels éssers humans, des dels seus aspectes més primaris, com la sexualitat o la mort… no dónes una visió una mica pessimista o considerar-ho així és una concepció social establerta?
Més aviat el segon. Jo vaig néixer el segle XIX i treballo en el segle XXI. Vaig néixer en un moment que els animals de càrrega passaven per davant d’una carnisseria amb més de 150 anys d’història, que era casa meva, i d’una família de ramaders. Sóc fill d’una mare que el seu pare molinava amb un molí de pedra fet anar per aigua. Aquest és un segle XIX que podria ser el XVIII, el XVII o el XVI, o l’any 100 abans de Crist, perquè canviaven poc les coses. I treballo al segle XXI. Ho dic perquè aquesta Catalunya rural conservava un seguit de tòpics que d’alguna manera ja des de petit et feien veure el món en tota la seva cruesa: la figura del tonto del poble, veure morir i parir els animals, la idea dels excrements com quelcom corrent… I un seguit de tradicions molt arrelades a la religió. Doncs tot aquest món ha desaparegut. I hem construït un món políticament correcte en què ocultem a nosaltres mateixos i els nostres fills part de l’espectre de la vida. I en aquest sentit, el meu treball òbviament xoca, perquè d’altra banda, altres aspectes com la pornografia o la violència s’han assumit… I no em considero ni pessimista ni optimista, és una visió, per mi, real.

Ets un provocador?
No ho sé. Hi ha un seguit de tòpics que s’han anat establint al voltant de la meva obra. ‘No deixa ningú indiferent’, ‘és una obra provocadora’… això ha generat inclús alguns debats encesos… No ho sé. Jo treballo per mi. Vull veure un món i aleshores el que faig és construir-lo. En tot cas, provocar no és el que pretenc. El que sí que crec és que la nostra societat està molt estabornida. He canviat molt des dels anys 80 fins ara, i la idea de la provocació ha quedat com un clixè formal i ha perdut molt de la seva capacitat cínica. Els primers treballs de La Fura i després Los Rinos tenen una mala llet i una poètica nihilista i destructora, i per tant renovadora, que molts treballs que s’estan fent ara han perdut. És a dir, continuen portant l’aura de provocació, però en el fons es queden en un no-res. El món ha canviat i és un altre.

Com reacciona la gent als teus projectes? Amb sorpresa, amb ignorància o inclús amb certa por?
La gent mostra la seva curiositat i es deixa portar una mica per aquest món que construeixes. I potser també els meus continguts s’han serenat. Bé, a veure. Un amb els anys el que va adquirint són més registres. Aleshores, ara, ‘metamembrana’ des del principi es va plantejar com un espectacle transgeneracional, que pogués enganxar a la canalla i als més grans. I molts dels continguts que podrien ser cruents han estat tamisats. Així, quan es fa l’amor, es fa com a Bollywood, i aleshores s’abracen i s’omple tot de flors. I la gent ja sabem que a Bollywood l’amor es fa així! Es tracta de trobar recursos que ja formen part de la nostra cultura i que permeten aquest ‘gadget’ irònic sobre el treball.

Com encaixes que algú et digui que no entén res de la teva obra?
No, ja estic content amb la condició que tinc. Està bé tenir una certa condició de no ser un triomfador super massiu, ja està bé que hi hagi gent que no m’entén o que no em vol veure, que no estic a la sopa de tot arreu… La condició de tenir una intimitat i un món que no es desboca… De fet, Bill Gates deia el 96 a ‘El camí cap al futur’ que l’èxit era un mal conseller, perquè a ell li va anar molt bé el Windows 95 i va passar d’internet, i després va tenir que córrer per fer l’Iexplorer el 97, el navegador que ara fem servir tots. Que no tota la gent t’entengui és bo, està bé estar una mica preservat. I tant em fot. Una altra cosa és que no pogués fer el meu treball, però de moment estic viu i em trobo bé, i treballo amb un grup de persones que s’interessa pel meu treball i el difon.

Amb què t’has quedat de La Fura dels Baus que encara continuïs aplicant?
Jo tenia un paper fonamental dins del grup. Vaig reestructurar-lo el 82 i vaig fer entrar la gent que hi ha ara. Del principi només en quedàvem 3, els que l’havíem format, Carles Padrissa, Pere Tantinyà i jo, i vaig ficar gent nova amb la idea de professionalitzar i fer un grup competent en el teatre d’animació i de carrer. L’any 1984 vaig liderar el grup, que aleshores era un col·lectiu, ara ja no ho és, i feia tasques d’actor, músic i muntador, etc, però a més de coordinador artístic. Aleshores, quan ho vaig deixar no tenia cap interès a fer una Fura 2, ni de competir amb els meus ex-companys. Però era una putada: tot el meu esforç creatiu es quedava amb ells, no podia repetir allò que estava fent ni volia. Va ser difícil. Fins que no va aparéixer l’home de carn, Epizoo i després Afàsia, amb els que ja vaig construir un relat propi i un món personal, però sense perdre l’esperit de la Fura. Mai l’he perdut. És més, penso que si avui dia algú continua amb aquest esperit, almenys en una bona part, sóc jo, no els meus ex-companys, que la majoria d’ells estan fent coses que ja no són de l’esperit de la Fura. Potser el Carles Padrissa el mantèn una mica, però els demès puc assegurar que estan o perduts o fent treballs que podria fer qualsevol altre. Per la meva formació de Belles Arts, jo havia fet una reinterpretació i cita explícita de materials de les segones avantguardes, que van donar com a fruit tot un punt de vista sobre el tractament material del cos, etc. Això s’ha recuperat clarament a ‘Metamembrana’, per exemple, a Lleida, amb ‘L’arbre i paradís’, com cau la pintura sobre els personatges…

I quina cara t’has trobat entre els gestors culturals quan es presentat els teus projectes?
Hi ha hagut un canvi significatiu al nostre país, perquè una de les grans tradicions culturals molt afirmada, dins de les arts escèniques i les arts visuals, és un teixit independent molt viu i molt capaç. I amb molta ambició. S’ha professionalitzat, hi ha gent amb coneixement, però d’altra banda s’ha creat una mena de llei de vasos comunicants que fa que inclús els propis artistes estiguin molt compromesos per la idea política que els empara. És bestial. S’han construït unes ‘capelletes’, amb uns tios que són sempre els mateixos, i que no els dóna la gana d’obrir-se a res. I això és… Estem en una època terriblement negativa. Per a les noves generacions, per als nous llenguatges, sense capacitat de risc, sense sortir a l’estat… Sembla que amb sortir a TV3 la gent ja cobreix la seva quota. És que és una vergonya! Hi ha tios que produeixen 2 o 3 espectacles i a més dirigeixen un espai públic, és a dir, un sou per l’espai i un sou per la programació… I no donen quarter! A sobre diuen que estan fent democràcia. La maduresa d’un país implicaria la creació d’uns mecanismes polítics precisament per controlar aquests diners, perquè se’n va mogollon de pasta. Qui cony li diu a un senyor director d’un teatre que no pot dirigir més d’una obra a l’any? O si vol fer-ho, que no ho faci en el seu teatre, si us plau!

En el seu moment eres molt crític amb el ‘pujolisme’… ara tenim tripartit, i pel que dius, no ha canviat gaire la situació.
S’arrossega la crosta. Òbviament hi ha alguns signes que semblen positius. Primer va ser l’Entitat Autònoma. Es va vertebrar un espai dins del Mercat de les Flors que per al sector de la dansa sembla que s’està manifestant de manera molt satisfactòria. El Francesc Casadesús, per sort, no dirigeix res, però ho fa bé com a director i gestor. I ara s’ha obert el Consell de les Arts, que sembla ser independent i, per la gent que jo conec, que agafa un sector molt ampli tot i que crec que falta algú de la música… Però el que ha passat aquests darrers 6 anys és que la cultura ha quedat en mans, primer, dels socialistes, i ara d’ERC. A mi em sembla molt bé tots dos, el que penso és que per desgràcia aquesta mena de doctrina de partit s’ha seguit d’alguna manera. L’opció Montilla va ser, inicialment, de desfer-se de la cultura. Ho va deixar en mans d’ERC, precisament un partit que en el terreny de la cultura mai ha tingut una gran voluntat de manifestar-s’hi. Vas a les estrenes i vas als llocs, i veus uns quants de CiU, uns quants ‘sociates’, uns quants d’IC, però difícilment hi veuràs algú d’ERC. Semblen més interesssats per altres coses. El conseller no em cau malament, sé que té un equip competent i espero que tot això doni els seus fruits. No serà fàcil sortir d’aquesta situació. Per exemple, hi ha pressupost per a nous llenguatges, però després no hi ha circuit: ni xarxa d’ajuntaments, ni uns ‘dijous de nous llenguatges’, o uns dimarts, o un cine-club… no s’ha creat, no existeix. I el problema ve de llarg, i no només de Catalunya, sinó de l’estat espanyol. Quan González i companyia van tenir la possibilitat de reformar teatres, no van pensar en crear espais per al segle XXI, sinó que els van reformar com al segle XIX.

No hi ha espai per a les noves creacions o és que no hi ha noves creacions a mostrar?
Sí que n’hi ha. I més que n’hi hauria si estigués clar que poden existir. Perquè la gent tampoc és masoca, i quan veuen que que no hi ha aigua a la piscina, tampoc s’hi tiren de cap per trencar-se la closca. Hi ha un potencial increïble, amb gent disposada a treballar de valent per tirar endavant projectes innovadors, i d’aquesta gent segur que en surten de bons. Però no tenen cap possibilitat. Al tema institucional que ja he comentat, cal afegir-li el tema de la distribució. Les noves generacions no tenen tan clar que les coses s’hagin de consumir de manera presencial, això s’ha relativitzat. Els hi dic als meus nens que no vegin tal sèrie de televisió i tan tranquils, a l’endemà es connecten al youtube i ho veuen. I els grans motors de docència no tenen una quota dels plans d’estudis que estigui connectada amb la contemporaneïtat. L’Institut del Teatre s’acaba amb l’Augusto Boal, un senyor de 80 anys… que no dic que no sigui molt bo i molt important, que ho és, però un tio com jo apareix a l’Institut del Teatre un cop a l’any perquè li agrada a una professora el que faig. I jo ja sóc un ‘pureta’. Les quatres potes que fan que una obra tingui vida i continuïtat, la producció, l’exhibició, la crítica i la docència, coixegen totes una mica.

Decàleg d'intencions

L'univers viu de les Membranes

‘Metamembrana. Paisatge interactiu’
BCN, Olot, Reus, Granollers I Lleida
Del 14 de gener al 13 de febrer’09

+ info