Amb sessions programades a tota Europa gràcies a l’èxit del seu recopilatori ‘Achilifunk’, que ara ha vist publicada una segona part, Txarly Brown (àlies com a DJ de Carles Closa, Barcelona, 1967). Incondicional dels sons jamaicans, el soul i el funk, Txarly Brown és un autèntic expert en rumba catalana que podria fer-ne un museu amb tot el material que té a casa. Ha estat un dels caps visibles del Manifest per la Rumba i el director artístic del Rumba Club (dimecres, a la [2] de l’Apolo). Sí, també és el ‘redescobridor’ del famós ‘Paco, Paco, Paco’ i moltes altres peces que s’estan ballant, ara mateix, a tot el món. El dissabte 20 de juny serà l’encarregat de punxar una rumba en el Sònar (SònarVillage, 14 h.), tot i que ja hi ha participat en altres ocasions en diversos projectes.
Qui és Txarly Brown?
Sóc dissenyador gràfic, però adreçat a la indústria musical. Això et fa estar tota l’estona escoltant música i conèixer molts estils, que és el que faig per punxar, que és la meva manera de saber què està passant al món. I a més, sóc ‘rumbero’, ‘rumbero’ col·leccionista. Un entès en la rumba? Doncs sí, però en aquest país no s’hi havia posat ningú...
Al teu món tot està relacionat...
Sí, i crec que tots hauríem de ser una mica plurisdisciplinars, no sols entesos en una sola matèria. Cal estar preparat per ser hàbil en varies facetes. Si no tinc res a fer, m’ho invento.
Acabes de publicar Achilifunk 2... com sorgeix la idea original?
Des del 2000 començo a escoltar coses de rumba ben curioses. I tot comença amb ‘Chaví’ (dona, en calé) de Peret, de la qual havia fet una versió Josep Maria Bardagí que jo podia punxar i sonava a música negra, afroamericana. Em diferenciava d’altres DJ’s, que em deien que això era curiós. Vaig fer una tria d’entre més de 500 discos i ho vaig començar a distribuir entre DJ’s amics, com el Miguelito de la Fundación Tony Manero. I un productor ràpidament va decidir fer un disc recopilatori despres de demanar les llicències. I és una història viva molt interessant, que no s’ha promogut massa suposo que pel caràcter espanyol, que després de la mort de Franco sempre ha cregut que el que ve de fora és millor, han viscut avergonyits de la nostra realitat. Així que ens hem abocat a la indústria anglosaxona, i hem oblidat la nostra música tradicional, el flamenc a Andalusia i el milagre de la rumba a Catalunya. És una eina per exportar, com han demostrat Peret o Ojos de Brujo, així que perquè venem pop-rock als anglesos?
I ara ja tenim la segona part...
Sí, amb aquesta idea. Que la rumba, fusionada amb altres estils, com el flamenc en el cas d’Ojos de Brujo, el ragamuffin’ jamaicà en el cas de Macaco o el swing en el cas del Muchachito Bombo Infierno, pot arribar a tot el món. I és el que diferencia el que fem a casa nostra. Un tio es pot trobar ballant un tema molt divertit, molt funky, a una discoteca de Nova York i quan pregunta al DJ descobreix que es tracta de Los Manolos. Fora, aquesta música desperta interès, i la prova és que per exemple la BBC ja ha demanat a cinc DJ’s dels seus programes que punxin l’Achilifunk 2.
Más Achilifunk (LoveMonk, 2009)
Ets director artístic del Rumba Club... Club i rumba, això fa un temps era impensable.
Sí, pels estereotips i pel model turístic que s’ha implantat a Barcelona, que no potencia les produccions locals. Veus el mateix a un centre comercial d’aquí que a qualsevol capital europea, en el mateix ordre i disposició. I això mata les identitats de les ciutats. Parlant de l’oferta de clubs, passa el mateix, és una dictadura de la música electrònica, el house i el techno, i gent que ve de fora acaba ballant el mateix que ballaria a casa seva. I la meva intenció era oferir una sessió que oferís quelcom propi d’aquí. I amb actuacions en directe, perquè al capdavall el DJ és un cambrer que posa discos i se l’ha sobrevalorat. Aquí tambe es fa música de ball, digna, i que fins i tot els pot agradar més que el que es fa al seu país.
Punxant rumba pel món t’hauras trobat en situacions curioses...
Estava a Londres punxant al Cargo, un club molt ‘cool’ amb una programació molt interessant, i un amic em deia: passats els 40, estem punxant a Londres, els hem posat Los Chichos i s’ho estan passant bomba! Perquè no ha passat abans? Perquè no tenen prejudicis sobre Los Chichos, tot i que jo no estic d’acord amb algunes de les seves lletres, però a nivell musical són molt divertits. O el mateix passa amb l’’All my loving’ dels Manolos, que no tenen cap prejudici per ballar-lo, només és musica.
Txarly Brown és el DJ del mestissatge?
No, perquè sóc el DJ de la fusió rumbera, no del mestissatge. No poso coses de mestissatge, que potser m’agraden pero les considero allunyades. Un grup de Barcelona de quinze músics de tot arreu fent música balcànica em descol·locaria la sessió perquè no forma part del meu discurs. Jo poso rumba, i ritmes influïts per la rumba. Punxo house, però barrejat amb flamenc i rumba, funky sobretot, música disco dels 70, el ‘Paco Paco’ (que no el punxava al principi perquè em feia vergonya) que ara tothom demana...
I debutes com a DJ al Sònar...
Com a DJ de rumba, sí. Posaré la primera rumba del Sònar. Bé, potser s’ha posat abans alguna en una sessió en clau de conya... Però ja hi he punxat i participat abans en diversos projectes. Conec els seus organitzadors i els vaig demanar que m’hi posessin perquè és una excel·lent plataforma mediàtica. Van escoltar l’Achilifunk, es van entusiasmar i m’han programat el dissabte a les 2 del migdia, abans de la gent d’Ed Banger i amb molt públic segurament. Estic prou content, la veritat.
I has pensat algun tipus de sessió especial?
Sóc molt auster. I a les 2 del migdia, sota el sol, al SònarVillage... no hi veig la coreografia. Aixi que crec que faré una sessió sòbria, i si fins i tot no se’m veu ja m’està bé. En això de l’espectacle sí que no m’hi he ficat.
I a nivell de continguts?
La gent que ha vingut al Rumba Club o em segueix ja ho ha escoltat tot. Igual hi ha algunes remescles inèdites o algun tema especial. La música té aquest factor sorprenent.
Què destacaries de l’escena actual de la rumba?
Hi ha una primera divisió, que ja han sortit del país, com Ojos de Brujo, La Troba Kung-Fú, Peret,... I ara estan apretant La Pegatina, Jaleo Real, Gertrudis... o Ai Ai Ai i Dijous Paella. També hi ha grups emergents al sud d’Espanya, com Los Delinqüentes, Los Impagaos... el Carles Mestre, que fa una rumba més d’autor, els ortodoxos Papawa... Hi ha 500 grups. Tots iguals de vàlids i collonuts segons el moment. I molts que vénen...
Papawa i Txarly Brown
Què ha aportat la rumba a la música?
Una de les coses més importants, que és l’essència del poble gitano: el viure la vida d’una manera completament diferent a la del blanc, a la del paio. La seva finalitat a la vida és gaudir-ne, no pensen en l’endemà, quan tenen diners se’ls gasten el mateix dia, disfruten al màxim del luxe, del plaer... No pensen en la hipoteca ni les factures, que tanta angoixa i estrès ens generen. Em sembla que no he vist en la vida un gitano estressat! La seva manera de fer música és vital i divertida, farcida de la seva alegria. I expliquen la seva vida amb rumba, tot i que parlin d’un mort.
I què mostra una rumba d’un català?
Doncs també bona part d’aquesta alegria vital, però que tenim amagada. Perquè som patidors de mena, i es demostra amb el Barça. I som conformistes... I la rumba provoca aquest moment de deixar-se anar, de gaudir, de perdre els papers i passar-s’ho bé. Com som els catalans: unes persones molt serioses, molt dignes, molt treballadores i molt ‘alemanys’, però que quan es diverteixen exploten. Perquè, és clar, amb tanta contenció... I per això hi ha tants grups de rumba. Els tractes i són gent assenyada, ‘ultraculturetes’, i després els veus dalt de l’escenari i penses: òndia, però si són uns bandarres! La rumba és un mitjà d’expressió de tots aquests catalans que estan subjugats en aquest món, que troben l’opció d’expressar-se d’una altra manera i divertir-se.
Txarly Brown. Dissabte 20 de juny’09
Sònar de Dia. SònarVillage, 14 h.
Els dissenys de Txarly Brown
MySpace Achilifunk