Han passat 10 anys des de que es va formar No Way Out, una banda de tres nois de Cerdanyola del Vallès que ha portat el rock en castellà més enllà de les nostres fronteres. Ara fa uns mesos van publicar el tercer treball d’estudi de la banda, ‘Lo que dura, dura’, una declaració de principis en el que definitivament han passat de l’anglès per cantar en castellà. Avui actuen a la sala Salamandra-1 de L’Hospitalet (21 h., 10/12 €) i hem volgut parlar amb un dels grups revelació del moment.

En els vostres inicis, com vau aconseguir arribar al públic espanyol fent servir l’anglès?
No crec que arribéssim a tot el públic. En aquells moments es va donar una escena a Barcelona en la que s’escoltava molta música angloxasona i ‘lo guay’ era cantar en anglès.

I ara, perquè fer-ho en castellà?
Al nostre segon disc, ‘Waiting for ASunday’, per provar vam traduir els temes que teníem en anglès i els vam gravar. L’experiència, tot i que no surtís molt bé, ens va agradar molt i a partir d’aquí les cançons ens arribaven més en castellà. Bé perquè les enteníem o perquè podíem expressar molt millor el que volíem dir a les cançons. I, al capdavall, sempre és més fàcil escriure en castellà.

I també vau traduir una cançó al català...
Sí, vam gravar ‘La Teva’ (‘Umbrella’, de Rihanna) per a un especial de TV3. De moment la porta a gravar en català és oberta, però el tema està ara mateix parat ja que estem immersos en la promoció de ‘Lo que dura, dura’.

Aquest nou disc, què aporta a la vostra carrera?
Crec que és el disc en el que més hem treballat, amb les lletres més el·laborades i al que li hem dedicat més hores. En aquest sentit, és el nostre disc més rodó. No hem ficat palla al mig i estem súper orgullosos de les nostres cançons.

El seu nom és alguna filosofia vostra?
El que volem reflectir es que les coses quan passen pel davant més val agafar-les i no deixar-les passar, perquè pot ser que ja no tornin. És una mica la filosofia carpe diem.

Qui és Periko?
Periko és un col·lega que ens dóna un cop de mà en els directes. Ara la nova incorporació que tenim és el Víctor a la bateria.

No Way Out ha patit l’entrada i sortida de components, com ha afectat això al grup?
En el sentit de que tots sabem els nostres defectes i les nostres virtuts. Vulguis que no s’acaba fent una pinya i es positiu per al grup. Fa un mes també ens vam quedar sense bateria, Oxi va marxar, i no és el que volíem però és el que hi ha.

Què se sent com teloners de grups com Simple Plan, My Chemical Romance o Bon Jovi?
Doncs el primer de tot és que és gent que admirem. A més, són de l’altre banda del bassal i volem saber també com fan les coses allà. També s’ha de tenir en compte que molt del seu públic el tenim nosaltres també i obtenim una resposta molt bona. Amb Bon Jovi, però, es va notar que no compartíem tant de públic com amb les altres bandes, però vam intentar que la gent passés una bona estona, que és el més important.

Amb l’anterior àlbum vau estar girant pel Japó. Com va anar?
És un país molt particular i és una experiència que et marca. El públic té una actitud radicalment diferent a la d’aquí i aleshores és quan veus i penses que estàs a l’estranger.

Durant els últims temps hi ha hagut un canvi de tendències i un augment de la presència del rock a les ràdios. Esteu d’acord?
És molt complicat. Cada vegada s’escolten més guitarres a la ràdio i s’està deixant de banda el pop tradicional. Però si ens comparem amb el panorama dels EE.UU, estem a anys llum.

Com heu canviat des de que vau treure la primera maqueta?
La vida et fa canviar. Cada un dels discs és un reflexe de les nostres experiències que anem acumulant i, al final, conscient o inconscientment, ho acabe­s reflectint a les cançons.

Decàleg d'intencions