Ramón Giménez va néixer en el barri barceloní de la Trinitat, ‘La Trini’, com diu ell mateix. És el guitarra flamenca d'Ojos de Brujo (OdB), el grup icona de la fusió i el mestissatge, i l'encarregat de la promoció d’‘Aocaná’, àlbum recentment publicat. OdB és un col·lectiu de músics que s'autogestiona, on tot es decideix de forma assembleària i on les diverses tasques van canviant. Aquesta autogestió ha quedat ara una mica ‘sota sospita’ després d'editar aquest últim treball amb la companyia Warner. Aprofitem per a tractar aquesta qüestió i moltes altres amb Ramón Giménez durant l'entrevista que va concedir a Culturaioci.com just abans del concert que oferiran el dimecres 24 de març a casa seva, a Barcelona (L’Auditori, 21 h.).

Algú t'ha comentat ja què li ha semblant ‘Aocaná’, el vostre nou àlbum?
La veritat és que encara no hi ha hagut temps, però si que m'han comentat que almenys, respecte a ‘Techarí’, que crec que és ‘la catedral’ d’OdB pel que fa a investigació, és més fàcil d'escoltar. Però caldrà esperar…

I qualsevol pot tenir el criteri necessari per a dir si està bé, si és bo, etc., o tot el contrari?
Justament per això, ‘Aocaná’ també ha estat pensat en aquesta adreça. Com projecte d'investigació, cada disc d’OdB ha estat producte de l'anterior, com un producte d'investigació més refinat, per dir-lo d'alguna manera. En el ‘Techarí’ era una experimentació en tota regla, en forma i en fons, havíem fet fins i tot dos formats, una versió en disc-llibre on a cada cançó participava un artista amb una tècnica diferent, vam incloure un monòleg de teatre, ‘trapecisme’, un mim… A ‘Aocaná’ la idea era capturar tota aquesta experimentació i ajuntar forma i fons tot el que es pugui. És a dir, a través d'un lèxic après per nosaltres mateixos, fer un producte molt digerible i al mateix temps que sigui prou dens com per a no escoltar-lo una sola vegada, sinó que a mesura que ho vas escoltant vas descobrint cada vegada més i més coses, però que aquesta primera impressió fora la de digerible. És com l’equilibrista que s'aguanta amb el dit menovell i no li tremola el dit, i dius: ostia, quines voltes més boniques que està donant! Doncs una mica es tractava que a través de gèneres que hem anat investigant cada vegada una mica més intentar fer un disc el més rodó possible. Si la gent diu que s'escolta molt bé, la primera prova ja està superada. A més, quant a opinions i criteris… jo només crec que hi ha dos tipus de música: la bona i la dolenta, i ja està. Hi ha gent que li encanta el flamenc i no té ni puta idea del que és una ‘soleá’, una ‘bulería’, una ‘seguidilla’, però li agrada… Això és important, no només fer música per a músics i per a entesos, sinó que la música és comunicació. I només faltaria que haver de parlar en esperanto. No, tio, el més important és que agradi.

El que és indubtable, i vosaltres mateixos ho vau reconèixer durant l'acte de presentació d’‘Aocaná’, és que esteu més assossegats…
No som els mateixos de fa ja més, molt més, de deu anys d'estar ‘fotent-li’ a una carrera musical a mort. En tots els sentits. Des del plànol fins i tot personal, el plànol emocional, compartint el teu espai més amb un grup que amb la teva pròpia família, perquè ha estat una dedicació íntegra per a aixecar un projecte artístic del que estem més que satisfets, i continuarem així. Però també és cert que portàvem empalmant final de gira amb presentació de disc, sempre, sempre, sempre. Aquest és el primer any que hem pogut parar per a crear i ens ha donat un altre prisma, perquè al no crear mentre estàs de gira et permet una mica capitalitzar i analitzar tot aquest lèxic musical del que parlava, i a partir d'aquí amb cançons d'estrofa-tornada com li podíem donar la volta, que és una altra forma d'experimentar amb les teves pròpies eines, i crec que la vida també et porta a això. Més assossegats? Sí, però també més temps per a una producció molt més al detall, per exemple.

Quina és la teva cançó preferida d’‘Aocaná’?
Potser la més difícil de digerir. Per a Ramón Giménez, la ‘catedral’ d’‘Aocaná’ és ‘Tantas flores’, sobretot perquè hi ha una metàfora de la vida -la versió estesa de la qual està en el digital, però no en el disc- que s'intueix, és tota una vida sencera. Comença amb naixement, ebullició i acaba amb mort. Naixement, amb les veus de Duquende i Ramamani cantant. Utilitzem després eines de música hindú, com el konakol, per a l'enrenou. Comença en el nus de la cançó en pura festa, on gairebé gairebé s'evoca la rumba funky amb el cant de Marina. I després acaba novament en un to de ‘seguidillas’ de Duquende. És com tota una vida sencera on intentem buscar els punts en comú entre la música d'arrel, com el flamenc i la música hindú, i d'altra banda el nostre bagatge més contemporani dintre d'una mateixa cançó. Em sembla un experiment en tota regla, i amb un resultat que m'ha deixat molt sorprès.

Vulgueu o no, sou el ‘grup icona’ del que s'ha vingut a anomenar ‘so Barcelona’ o tot el que té a veure amb fusió, mestissatge, ‘world music’, etc. Com veieu actualment aquesta escena? Alguns grups opinen que ja està molt ‘cremada’…
Vam començar en això quan aquesta etiqueta no existia, ens van penjar l'etiqueta a l'esquena, l'etiqueta ha caigut i nosaltres seguim caminant. Ho entenc, encara que és cert també que hi ha gent que se l’ha ficat en el mestissatge que ja anava a ficar-se en aquest sac. I com en qualsevol altre grup, romandrà qui tingui quelcom a dir, i les etiquetes a un grup que té una identitat pròpia li rellisquen. Entenc també que l'acceleració cultural en la qual estem vivint, i la interconnexió, fa que d'alguna forma sigui més difícil classificar la música. La música no neix classificada, fins i tot els gèneres més purs com poden considerar-se el rock, el flamenc o fins i tot el pop, doncs beuen de músiques anteriors. Ara aquesta acceleració cultural fa que sigui més difícil posar el llistó d'on està una variant i on està una espècie musical, amb la qual cosa tot cap més dintre del sac del mestissatge, però només és una qüestió de treure-li immediatesa en el temps, la música segueix el seu mateix curs. Igual ara va més de pressa, però no oblidem que després, per exemple, el rock es divideix en 20.000 subespècies, però després tot és rock. I el flamenc té més de 38 pals diferents, que evolucionen de forma diferent. Per no parlar ja de la música electrònica, que en els últims 5 anys apareix un subgènere cada 3 mesos. Per a mi, les etiquetes només serveixen per als prestatges de les botigues de discos, però ara, com ja no es venen ni discos… Comprenc que els crítics musicals, d'alguna forma, han de classificar la música, però també com deia Frank Zappa, “parlar de música és com ballar d'arquitectura”.

Internet ha perjudicat més als músics o a les discogràfiques?
Primer caldria analitzar el perquè ha passat això. Les discogràfiques han esbudellat la gallina dels ous d'or, i al final li han tallat el coll. I al final es crea una necessitat de ‘fer el pont’ a la discogràfica. El fet que un grup que volgués arribar al públic hagués de passar per un mecenes de torn que era el qual disposava d'eines com la producció o el control dels mitjans de comunicació van ‘tiranitzar’ moltíssim l'escena musical. I això crea una inèrcia que s'ha carregat la gallina dels ous d'or. I els està molt bé. Ara, qualsevol grup ja no depèn d'ells, ja que amb una targeta digital i poc més doncs pot elaborar un treball més o menys decent i a través d'Internet distribuir-lo, i això és súper positiu. Però en certa mesura el que s'encareix una mica són les produccions, perquè hi ha una línia molt prima entre el que és l'art i el màrqueting. I en quant a qualitat en minva una mica.

Vas definir com ‘un exercici de llibertat’ el fet de que hagueu decidit publicar ‘Aocaná’ amb Warner. És difícil d'entendre…
Quan vam començar a tocar, el que ens oferia l'any 1997 una companyia era el que desitjava qualsevol persona, és a dir, el que estàvem fent, ve una companyia i ens oferix gravar això. A partir d'aquí ho gravem, i amb això gravat i fent la seva presentació, ens vam adonar que a la gent li agradava molt. Ens vam adonar que ens podíem dedicar única i exclusivament als OdB, però el que era l’ADN d’OdB, no el que pretenia una companyia que fos OdB. Això era trair-nos. Jo faig aquesta música perquè m'agrada fer això o faig el que em diu la companyia perquè a mi m'agrada fer música? La música com un vehicle per a arribar a algun lloc o la música per la música? I va ser un exercici de llibertat tremend, quan tot el món estava buscant discogràfica, després de passar cadascun de nosaltres per grups de tot tipus buscant una discogràfica, quan ens surt agafem i la deixem. A casa meva em volien matar, tu estàs boig, però ho entenien. La frescor del nostre projecte treia l’anhel d'entrar en la indústria. I això ens va fer prendre el nostre propi camí. Perquè el més important era protegir el que estàvem fent nosaltres, i així va sortir el ‘Bari’ i el ‘Techarí’. Però el que era un paraigua es va convertir en una motxilla, i si anava a tirar de l’autogestió, anava a degradar musicalment el que més estava protegint. Aleshores, era una paradoxa. I clar, després de penjar-nos l'estendard de l’autogestió i l’’autotot’, perquè ens ho fèiem tot, i segueixo recomanant l’autogestió a tots els grups, a OdB el va desbordar la gran projecció internacional, el que ens ha convertit de vegades més en empresaris que no pas músics, amb la qual cosa aquesta vegada hem apostat per ser músics i rebutjar la nostra pròpia companyia.

Això només s’ho pot permetre un grup molt consolidat. Com publicar ‘Una veritat incòmoda’, on carregueu contra Guantánamo, McDonald’s, etc. amb Warner.
Així sí, perquè és utilitzar els mitjans de producció d'un altre per a arribar amb la teva pròpia ‘tanqueta’ allí, és com instal·lar una bomba cultural dintre dels ‘borregos’, i això també està bé. Altres companyies, que ens oferien moltíssims diners, van intentar retocar la nostra música i vam dir, de nou, que no.