És irremeiable presentar-lo com l’autor de la mítica cançó ‘Así me gusta a mí’. Sí, aquella que deia allò de ‘exta si, exta no, esta me gusta me la como yo’. Chimo Bayo (València, 1961) va trencar aleshores el mercat musical estatal i, també, l’internacional, esdevenint l’autor espanyol que més discos va vendre durant dos anys consecutius. És cantant, DJ, autor i productor musical, locutor de ràdio i presentador de televisió. Tot un artista polifacètic i transgressor que ha tornat a resorgir dins el món musical de la mà del FEA Festival, amb els que aterrarà el proper dissabte a l’Apolo per escalfar l’ambient abans de l'actuació dels seus idolatrats Front 242 i ser el protagonista de l’aftershow que es viurà a La Capsa. Hem parlat amb el considerat un dels creadors de l’EBM (Electronic Body Music).

Estàs viu…
Hi ha moltes llegendes urbanes sobre la meva persona. L’any 89-90 ja corria el ‘bulo’ per València que havia mort. I aleshores venia molta gent a veure’m, en aquella època a Arsenal, i alguns m’havien matat d’accident, altres d’atac al cor, de mort súbita… diferents llegendes urbanes. D’altra banda, també es pensaran que estic ‘mort’ perquè ja sóc gran. No, em considero una persona molt jove. Vaig començar a sortir de nit molt tard, perquè era esportista (feia motocross), i fins els 21 anys no vaig trepitjar una discoteca. Així que em va agafar ja crescut, sabia el que em feia i em conservo perfectament.

‘Ráyate’, ‘Ráyate 2’, ‘Química’… També has buscat que parlin de tu amb una actitud transgressora, inclús una mica anti-hipocresia…
El que he intentat és fer lletres farcides d’ambigüitat, que cadascú les interpreti com vulgui. Les meves cançons no són històries d’amor, però són paraules que juguen i que transmeten una sensació o una explicació. Totes les meves cançons són molt lliures, cadascú pot interpretar el que vulgui. A això se li diu ‘ambigüitat coherent’.

Amb què et quedaries de tot el fenomen de la ‘ruta del bakalao’?
Amb Chimo Bayo. És l’únic que sobreviu de tota aquella moguda! Jo sóc molt directe amb el públic, xerro amb qualsevol fan que em ve a veure. Jo saltava de la cabina i ballava enmig de la pista amb tota la gent gràcies a un micròfon inalàmbric. La gent encara em recorda perquè hi ha una memòria col·lectiva, que ha passat d’una generació a una altra. I qui ha parlat de mi ho ha fet transmitint una sensació de bon rotllo. Chimo Bayo està associat a divertiment i bon rotllo.

Doncs això és molt difícil d’aconseguir…
És el que m’ha permès mantindre’m. La gent sap que soc autèntic. No m’he posat a fer coses ‘horteres’, ni fer discos ‘fàcils’ per treure pasta… Després de 17 anys, des del 91, continuen vigents les meves cançons. Em sento molt estimat per la gent a tots els llocs on vaig, i és gent de tot tipus: des de punks molt jovenets fins a heavys o gent amb rastes o piercing, transvestits, drag queens…

Vas suposar una trencadissa per a tot un moviment generacional. Aquell ‘boom’ després et va passar la factura?
Jo ho veig tot d’una manera bastant natural. Tant quan em va arribar l’èxit com quan no, jo sempre he estat molt tranquil, m’he mostrat igual. Em deien: has d’anar a tocar al Japó, que ets el número 1. I la meva resposta era: doncs anem-hi, vinga. El que s’hagi de fer és el que farem. I sempre ho he vist des d’un punt de vista molt natural. Sempre he estat una persona molt afable, amb molt contacte amb el públic. És veritat que quan més dalt de tot ets, més fort caus i passes desapercebut posteriorment. I jo ho vaig passar, per descomptat, però m’ho he pres com a part de la feina: no sempre es pot estar dalt de tot, o pretendre-ho, o creure-t’ho, que és el pitjor. Pots estar més amunt o més abaix, però el més important és que la gent t’estima i t’aprecia i pots resorgir, com ha estat el meu cas.

Avui dia és més fàcil treure un disc?
Nosaltres vam aconseguir el que ningú ha assolit a Espanya, tenir quatre número 1 sense cap tipus de recolzament comercial. I també m’agradaria dir que els discs hi ha que treballar-los, no es pot fer un cada dia. És el problema actual amb la tecnologia electrònica: tot és efímer… l’amor, la música, les pel·lícules de cinema, la moda… Tot és tan efímer que hem de pensar que hem de fer coses de més qualitat per a que no es perdin en el temps com llàgrimes entre la pluja. Com pots fer un disc en només dos dies? Això és enganyar el públic. Jo em vaig tirar cantant un any i mig ‘exta si, exta no’ fins a que vaig entrar a l’estudi, i encara vam trigar un mes més per enllestir-la del tot. Perquè de fet podien haver sortit del mateix tema uns altres quatre: amb ‘exta si, exta no’, un; amb ‘chiquitan…’, un altre; amb ‘uh ah’, un altre…

Amb la teva música, les teves lletres, la teva vestimenta amb armadura i les ulleres de sol amb llums… Vas ser el primer ciber-personatge?
Crec que sí. A ‘El templo’, la discoteca del segle XXI, com ens agradava anomenar-la, dèiem: ‘Bona nit. Benvinguts a l’espai exterior. Els parla el comandant de la nau…’ Això ja era futurista. Veient ara el concepte que plantejàvem, i com va evolucionar entre diversos amics, a mi m’encanta el personatge que interpretava. Això és important quan surts a actuar. Vestint-me així també em convertia en un androide i en part de l’espectacle. I si t’ho creus, la gent s’ho creu. Si tu no t’ho creus, a la gent no li pots transmetre. Tota la meva música i la meva imatge han sortit tant del cap com del cor. I cal fer-ho amb convicció perquè arribi a la gent. Ara quan surto, només fent el ‘uh ah’ la gent ja es posa boja i comença a cridar.

Has fet de presentador, de monologuista,… amb quin registre fora de la música t’has trobat més còmode?
A mi m’ha agradat molt la ràdio, perquè pots estar parlant i tocant-te els ous al mateix temps (somriu). A la televisió m’agradava molt trobar-me davant la càmera… de fet, tinc enregistrats prop de 250 monòlegs, la majoria improvisats perquè no sóc una persona metòdica, sinó més aviat una explosió. Prefereixo sortir a l’escenari sense tenir res preparat. M’agrada aquest patiment, a veure com surt… o t’inventes alguna cosa nova. Per a mi el bonic és actuar en directe davant la gent, després la televisió i després la ràdio. I el que menys m’agrada és l’estudi de gravació, perquè em poso molt nerviós en voler que vagi molt ràpid tot i no és així… També col·laboro amb gent jove, com els valencians Code Name, que fan electrònica fosca i van començar escoltant les meves cançons, o gent consolidada com els Front 242. Amb consolidats i amb els que comencen, que també és bonic. A mi m’agradaria acabar sent entrenador i donant màster-class a joves creadors.

Efectivament, aquest dissabte, a l’Apolo barceloní, actues amb Front 242… quin grup, oi?
Vaig tenir la gran sort a la meva època daurada de DJ que van sortir els Front 242. Jo el 82 ja punxava i és el moment en que van començar. Per mi han de passar a la història com el millor grup electrònic de tots els temps. Per descomptat. Barregen l’obscuritat amb el ritme i amb la sensibilitat. Jo encara quan els escolto se’m posa la pell de gallina. No sóc fan de ningú, en absolut, però quan alguna cosa et posa la carn de gallina, germà, no hi pots fer res. I mira que hi ha grups electrònics, però els Front 242 em toquen la fibra, és quelcom místic. Ja he actuat vàries vegades amb ells i la meva primera actuació va ser amb ells. Els vaig contractar jo. En un camp de futbol, ells tenien l’escenari en una porteria i jo, a l’altra. Era el primer cop que pujava dalt d’un escenari en un camp de futbol, i com pots comprovar, no vaig escollir els pitjors, sinó els millors.

Ara ja portes temps col·laborant de manera sòlida amb la gent del FEA Festival…
Em semblem fantàstics, la veritat, perquè la gent es desinhibeix bastant. Aquí hi ha la mescla de vanguàrdia però també de conya i divertiment. Hi ha llocs massa seriosos, on porten un gran DJ que ni es mou de la cabina… Això és molt avorrit! Quatre hores de ‘house’ és per morir-se! No poden dir que són moderns perquè la modernitat sempre és eclèctica. I ells s’estan 8 hores escoltant house. De veritat que no ho entenc. A mi m’agraden molt més els festivals tipus FEA, perquè em diverteixo més. A més, per a mi els FEA són com el resorgiment de l’au fènix. Jo portava anys fent televisió, em van contactar i van esdevenir un revulsiu per a mi amb tanta gent jove, moderna, recolzant-me fort… Per mi va ser tornar a nèixer.

Ens pots anticipar alguna cosa del show del dissabte a l’Apolo i de l’aftershow a La Capsa?
Doncs primer, a ‘flipar’ amb els Front 242 i els seus sons analògics antics. També puc avançar que la meva intenció és enregistrar un disc amb ells. L’any 96 van estar a punt de proposar-m’ho, però es pensaven que estaria molt ocupat i que no els faria cas. I a mi em va passar el mateix, perquè si li hagués proposat ja el tindríem fet. En això també ens assemblem: som transgressors tímids, educats i correctes.
A mi a Barcelona em tracten molt bé. Per mi serà una experiència molt bonica, tot i que només toqui unes poques cançons abans que els Front 242. I després punxarem a La Capsa, on posarem Front 242, Electronic Body Music d’altres grups i techno de finals dels 80’ i principis dels 90’.

Tocaràs ‘Así me gusta a mí’, suposo…
Sí, és clar. I haig de demanar a la gent que vingui sense afaitar, així farem una bola gegantesca de pèls de punta. I passem al llibre dels rècords Guinness! M’agrada punxar i fer ballar la gent, però també que rebin sensacions. A això li podem dir Electronic Sensitive Music, ESM, ‘Esto se mueve’, que és la frase que sempre m’ha definit.

Front 242 + Chimo Bayo + Destroid. Dissabte 22 de novembre’08.
Sala Apolo, BCN. A partir de les 20 h. 23/26 €

Aftershow amb Chimo Bayo (sessió i live de llarga duració)
La Capsa, El Prat de Llobregat. Començarà quan acabi el concert de Front 242.
5 € amb entrada concert / 10 €

Servei d'autobús FEA des de l'Apolo fins a La Capsa: 2 €

Front 242: non-stop

Xavi Mateu, organitzador del FEA: "Algú no s'ho creurà, però en certs moments hem estat un referent"

+ info: Web Chimo Bayo   Web FEA