La Maria Rodés és una jove que ha decidit provar sort en el món de la música i intentar veure part dels seus somnis fets realitat. La primera oportunitat va arribar de la mà d’Andy Poole, qui desprès d’haver escoltat alguns del seus temes, la va convidar a participar en el seu projecte ‘El Alienista’ i més tard gravarien junts la primera maqueta d’Oníric, ‘About Lies’. Aquesta gravació va arribat a les mans de Ramon Rodríguez (de Madee i fundador del segell Cydonia), qui els va oferir l’oportunitat de gravar el primer treball, ‘Sin técnica’. Un debut que està sorprenent a públic i a crítica, tant per la fràgil i captivadora veu de la Maria com per les influències folk, bossa nova i electrònica que es barregen en aquest primer àlbum, que apunta a ser una de les sorpreses més agradables de l’escena barcelonina de la temporada. Aquest dimarts 14 d’abril presentarà a la sala Apolo ‘Sin técnica’ i us proposem endinsar-nos en el món de la Maria, la instigadora d’aquest projecte.

Segurament molta gent encara no conegui a Oníric... com us descriuries?
Oníric va néixer de la meva trobada amb l' Andy Poole, tot i que ara ell ja no formi part del projecte. Vam començar tocant les meves cançons fins a gravar una maqueta, ‘About lies’, i després el disc ‘Sin Técnica’. Ara Oníric és un grup de cinc persones tot i que recull diferents formats segons el tipus de concert que fem. La nostra música és senzilla, espontània i despreocupada. Les lletres són quotidianes i intimistes, de vegades en anglès i altres en castellà. Hi ha molts jocs de veus, instruments de joguina... fins i tot esternuts! És una mena de pop-folk amb pinzellades de ‘bossa’ i blues.

Segons la RAE, Oníric és un adjectiu que fa referència al somnis... el grup és un somni fet realitat? Amb què més somies?
Vaig posar aquest nom al grup perquè en un principi les lletres de les cançons parlaven de somnis. Fins fa un parells d'anys no tenia gens clar què volia fer, i de sobte em vaig posar a fer cançons. I tot i que no pugui viure d'això, sí que és una mena de somni fet realitat haver descobert aquesta faceta que m'omple tant. Encara segueixo somiant truites, com sempre.

Què passava pel teu cap el primer cop que vas pujar a un escenari?
La primera vegada que vaig pujar a un escenari estava tan nerviosa que no crec que pogués pensar en res... m'ha costat molt arribar a dominar els meus nervis, la meva timidesa... suposo que pensava ‘si us plau, maria, deixa de tremolar’...

Andy Poole et va escoltar i va deixar el que estava fent per tu… però com es van afegir la resta de membres?
En un principi vam començar l'Andy i jo. Ell tocava la guitarra i jo cantava. Més endavant, com tenia curiositat per veure com quedaven les cançons afegint nous instruments, vam convidar el Nacho Yoldi (baixista), a qui vaig conèixer fa molt de temps a través d'un anunci a Internet on es buscava cantant, l'Oriol Grau (guitarrista), que toca amb el Nacho a un altre grup que es diu Ilsn, el Tomás García (bateria), a qui vaig conèixer en un seminari de jazz del Taller de Músics, i a la Fanny Roz (coros), a qui em vaig trobar a través de MySpace.

Ha estat complicat treure el teu primer treball, i més en els temps que corren?
La veritat és que en aquest aspecte he tingut molta sort i ha estat relativament fàcil. Vaig trobar al MySpace en Ramon Rodríguez, la pàgina del seu projecte ‘The New Raemon’, i em va agradar molt. Vam intercanviar algun mail i finalment em va demanar una maqueta. Li va agradar i al poc temps em va oferir gravar un disc sota el seu segell, Cydonia.

El títol de l’àlbum és ‘Sin técnica’, però després d’escoltar-lo, més aviat diria que tècnica és el que et sobra. Perquè has escollit aquest títol?
Fa referència a una cançó del disc que es diu ‘Técnica Vocal’. Com a cantant sempre he estat una mica perduda. He passat per diferents professors, però no he acabat d'assolir mai la tècnica que m'ensenyaven. Un dia, de rebot, vaig escriure la cançó, fent una petita paròdia de la tècnica vocal i els problemes que alguns professors han dit que tinc a la veu. Diguem que és un homenatge a la música feta sense tècnica acadèmica. Crec que la tècnica és important, però no s'ha de convertir en l'únic objectiu del músic perquè sinó acabaríem sonant tots igual.

Cantes en anglès i castellà indiferentment, però en quin dels dos idiomes t’expresses millor?
M'expresso millor en castellà. Al començament cantava en anglès, suposo que pel factor imitació dels meus referents. Poc a poc he anat passant al castellà i tot i que no ha estat un pas fàcil, ara m'hi sento molt més còmoda. No només a nivell de pronunciació, mentre canto m'agrada saber que la gent m’està entenent i sento que és més natural, pel tipus de lletres que faig, cantar en la meva llengua. En anglès em sento menys ‘jo mateixa’.

A més, amb aquest treball demostres que el que ve de fora no sempre és el millor. Quins ingredients fan falta per sonar igual o millor que un grup estranger?
Suposo que fa falta el mateix per a tothom. Per fer música cal imaginació, idea musical i algun instrument que et permeti expressar tot això. El que passa és que altres països ens porten avantatge en quant a cultura musical, es promociona més la música independent, propostes que se surten del ‘mainstream’... El fet de tenir menys referències locals pot fer pensar que la música és de menys qualitat.

Entre les teves influències trobem Caetano Veloso, Portishead, Feist, PJ Harvey, Elliot Smith... fins a quin punt t’han servit d’inspiració?
Caetano Veloso em va impactar molt de ben petita, la suavitat amb que canta i toca em va fer estimar la ‘bossa’; de Portishead m'agrada la veu trencada de Bet Gibbons, etc. Suposo que tot el que he escoltat i m'ha agradat m'ha servit d'inspiració. D'influències hi ha moltes i el més important és nodrir-se d'elles per trobar el teu propi estil.

A la vida real, ets tan delicada com ens mostres a les teves cançons?
Bé, depèn del que s'entengui per delicada. Crec que més aviat sóc bastant ‘tot terreny’.

Què és el que més t’ha sorprès d’aquest món musical?
El que més m'ha sorprès és el poc reconeguda que està la feina d'un músic. A molta gent li sembla car pagar ‘5 euros’ per un concert de música en viu quan l'entrada d'una discoteca acostuma a tenir un preu entre 8 i 15 euros...

Últimament són moltes les veus que apunten a una crisi cultural... Creus que la música, creativament parlant, també està en crisi?
Crec que a nivell creatiu la música no està en crisi, hi ha moltes bandes i artistes emergents fent música interessant. El que passa és que crec que la música que es promociona en aquest país és poc arriscada. Es dóna ‘bombo’ a allò que se sap que es vendrà. En comparació amb altres països encara tenim força camí per davant.

El mes vinent actuaràs dins del Primavera Sound... què sents en participar en un festival internacional tan prestigiós?
La veritat és que impressiona bastant, encara que jo estic al Showcase de Bcore i no al recinte del Primavera Sound. Tot i així, fa il·lusió veure el nom del treu projecte en un cartell entre artistes com Andrew Bird o Neil Young.

Què és el que la gent es trobarà en el concert a La [2] de l’Apolo?
Veurà un grup de cinc persones, o de quatre, o de tres, o de dos, o d’una… Però sigui com sigui veurà un concert proper amb un seguit de cançons senzilles, força diferents l'una de l'altra I, amb un toc d'humor a vegades.

Decàleg d'intencions

Showcase Cydonia: Oniric + Freud Quiere Bailar. Dimarts 14 d’abril’09.
La [2] de l’Apolo, BCN. 21:30 h. 8 € / 12 € (amb CD)

+ info