Després de l’èxit obtingut amb el seu debut, La Pegatina torna a la càrrega per presentar el seu segon disc, ‘Via Mandarina’, en el qual continuen projectant el que ells anomenen ‘rumba urbana’. Aquest treball representa una evolució en tots els nivells: ha crescut la veu, han agafat experiència, bon gust per les coses ben fetes i han afegit un parell d’instruments al projecte, trompeta i acordió. Ara estan en plena gira de presentació i la gran demanda i expectació que s’ha suscitat al seu voltant ha fet que en alguns casos hagin tingut que canviar de local per problemes d’espai. Aquest cap de setmana tenen una doble cita a L’Hospitalet i, abans de veure’ls en acció, hem volgut conèixer una mica de més a prop el projecte de La Pegatina.

Tu vas iniciar tot sol aquest projecte de La Pegatina. Com es van afegir la resta de membres?
Així és, al principi vaig arrencar la banda jo sol. En aquella època pels carrers de Barcelona tothom em coneixia com ‘El Pegatina’, i per això, a la primera formació la vaig anomenar ‘La Pegatina Sound System’. Vaig donar el primer concert, on feia una mica de base improvisant la guitarra, però al segon ja s’hi van sumar el Guille i l’Adrià. A partir d’aquí la rumba va ser el nostre camí, deixant de fer servir poc a poc la ‘coletilla’ de Sound System.

Rumba però que vosaltres l’anomeneu ‘rumba urbana’. Què és això?
És una rumba que no prové ni del flamenc ni de la rumba catalana, molt rondaire, tocada amb pua i no amb la mà, i sobretot molt accelerada i diferent que sense buscar-la ha sortit fruit de no haver donat mai classes de guitarra. Vaig crear la meva rumba particular, molt alegre i festiva.

També és cert que a vosaltres sempre us han etiquetat com un grup més del que s’ha donat a conèixer com ‘So Barcelona’. Què és el que us fa diferents de la resta?
Fins fa tres mesos la nostra principal característica era que no fèiem servir bateria, ni al disc ni en directe, substituint-la per caixa i bombo. A més, aquesta és una de les principals característiques per fer una música molt ballable i canyera, tot i que ara hem introduït una en el nostre show, que no pas al disc.

El vostre primer i anterior treball, ‘Al carrer’, va ser autoeditat, autoproduït i autodistribuït. Com va resultar aquella experiència?
Va ser una experiència molt agradable per nosaltres ja que es van comptabilitzar 180.000 descàrregues a la web i es van vendre 4.500 còpies. El principal problema que se’ns va presentar era que, com el disc no estava editat per ninguna discogràfica, la seva introducció en les botigues va resultar molt difícil. Així que ens vam haver de posar les piles a la recerca d’una companyia amb l’única premissa que el nostre disc es pogués descarregar des de la web. Van ser moltes que ens van rebutjar fins a que vam trobar una que acceptés aquesta condició. Tot i així, en el nou treball, continuem autogestionant-lo tot i que cadascú té el seu paper.

Després de l’èxit del primer, com us vau plantejar aquest segon disc, ‘Via Mandarina’?
Era difícil i era una autèntica pressió. Som un grup que no podem estar tancats en un estudi de gravació, sinó que necessitem tocar en directe i per això el vam intentar enllestir el més aviat possible. Tant és així que enmig de la feina vam decidir marxar tres dies a tocar a França i a Itàlia. Després, a nivell gràfic, hem treballat amb el madrileny Laprisamata, que s’ho ha ‘currat’ moltíssim i ha reflectit en el disc la filosofia del grup a la perfecció.

Parlant de la portada, l’estètica del disc em recorda moltíssim a la de grups com Mano Negra o Manu Chao en solitari. A més, tenint arrels del barri gòtic de Barcelona, com us han influït aquestes formacions?
Home, Mano Negra ha influït en la gran majoria de grups del ‘so Barcelona’ i el mestissatge, i a nosaltres també. Però a nosaltres a més ens uneix una estreta relació amb ells. El nostre directe ha estat produït pel baixista de Radio Bemba, Gambit, i aquesta energia i vitalitat que li aporta l’hem intentat transmetre en el disc. Per altra banda, Manu Chao també va estar col·laborant en el nostre primer treball, i vulguis que no, alguna cosa sempre s’enganxa.