Ramon Perera, tot i que va salvar la vida de milers i milers de barcelonins durant els bombardejos que la ciutat va rebre durant la Guerra Civil, és un gran desconegut a casa nostra. Aquest brillant enginyer va dedicar tot el seu esforç a convertir els 1.400 refugis barcelonins en un lloc segur. I ho va fer tant bé que cap dels ciutadans que es va amagar en un d’ells va morir. Aquesta lloable tasca no va passar desapercebuda a ulls dels anglesos, que veien perillar la ciutat de Londres enfront l’aviació nazi. Malauradament, els seus refugis van ser rebutjats –en considerar que “refugiar-se” convertia els obrers en “ganduls i covards”- i, tot i la victòria aliada, 40.000 londinencs van ser esclafats per les bombes nazis. El programa de TV ‘Trenta minuts’ va fer un documental sobre Ramon Perera, i els seus autors, els periodistes Montse Armengou i Ricard Belis, van recollir tanta documentació que van decidir fer-ne un llibre. Hem parlat amb Montse Armengou, qui ens dóna més detalls d’aquest heroi.

Com us arriba la història d’en Ramon Perera?
A nosaltres ens passa molt que fent un reportatge ens surt un altre. En aquest cas, fent un reportatge sobre l’aniversari del POUM, un company, el Carles Bosch –autor del documental ‘Balseros’-, va fer una seqüència i va contactar amb una militant del POUM, la Meri Arbonès, perquè ella i la seva mare eren responsables d’un dels refugis de Gràcia. I parlant amb ella, ens acompanyava una historiadora, la Pilar Frutos, a la qual li debem molt perquè és la que va començar a investigar sobre aquest personatge misteriós, en Ramon Perera.

Per què un personatge misteriós?
Per a la gent experta en refugis i en la defensa de Barcelona durant la Guerra Civil, el Ramon Perera era un personatge molt enigmàtic, perquè era com molt discret, però no era un desconegut. El que sí era molt desconegut era el que havia passat després de la Guerra Civil espanyola. Però et fas una idea i després et trobes una altra cosa. El que nosaltres pensàvem que passaria era que com els serveis britànics van fer tot el possible per rescatar Perera de la duresa dels camps de concentració francesos, després de l’acabament del conflicte, per dir-ho d’una manera amable podríem dir que ens trobaríem amb una mena de Doctor Trueta, però a enginyeria. Que hauria fet la seva vida, molt prestigiós a Anglaterra, etc. i el que ens vam trobar era que efectivament s’havia guanyat molt bé la vida com a enginyer, però malauradament sense poder aplicar totes les anomenades ‘lliçons de Barcelona’. Un concepte que surt en els diaris britànics, que es té en compte a les comissions intergovernamentals… Però això és el que no es va poder aplicar.

Doncs quina llàstima per als 40.000 londinencs que van morir…
Sembla de ‘tontos’ no aplicar els conceptes de Perera si saps que ets a punt d’entrar en una guerra mundial, tot i que en aquell moment s’estava vivint un moment polític d’apaivagament. Però era un perill que hi era, i de fet Anglaterra ja s’anava preparant repartint màscares de gas, etc. A més, tenien l’experiència de Barcelona: sabien que si hi havia guerra no s’escapolirien dels bombardejos aeris, que s’havien estrenat a la Guerra Civil espanyola, que va servir de camp d’experimentació, i no se’n lliurarien. Ara, sabent tot això, estant encara en pau, amb una situació econòmica infinitament millor que la que hi havia a l’Espanya republicana ja en guerra… per què els anglesos no van voler fer cas? La nostra conclusió és que van prioritzar l’esforç de guerra. D’alguna manera, com apuntava Preston, uns quants milers d’obrers o de gent morta acabaria sent insignificant. I encara ho va ser més perquè el resultat va ser victoriós. Sota la gran fanfàrria de la victòria, molt important perquè s’havia derrotat el feixisme, i la part heroica del Londres resistent, s’amaguen moltes víctimes innecessàries.

Com ho heu fet per diferenciar el llibre del documental televisiu?
Ja és el cinquè llibre que fem i sempre ens mou el mateix. Per fer el documental acabes movilitzant una gran quantitat de documentació o entrevistes molt llargues, que després no cap tot en un documental d’una o dues hores. I com creiem que encara hi ha molta penúria en tots els temes que tenen a veure amb la recuperació de la memòria històrica, decidim fer un llibre. El llibre no només permet incloure informació que al documental no hi ha entrat, sinó que pots posar les entrevistes íntegres i es pot plasmar molt uns ambients i unes sensacions que a vegades en els documentals, més els del ’30 Minuts’, que no són documentals d’autor, no pots… Per exemple, què sents quan entres en un refugi. Recordo que quan vam entrar a un cada cop que els cotxes passaven per sobre de la claveguera s’escoltava un ‘pum pum’. Ara sabem que ningú que estigués dins d’un refugi va morir, però jo m’imagino la gent que es tancava tants metres sota terra, en una guerra que en aquells moments era tan experimental,… quin terror, pensant si això aguantarà o no aguantarà… O haver acompanyat un exiliat basc, que va marxar a Londres i mai més ha tornat a Espanya, que havia anat de nen a un refugi Anderson, que eren com una fullola metàl·lica i es posava al jardí de casa, i ja tenir la sensació aleshores de que era petit i de sentir-se estafat pels més grans, perquè allò no hagués aguantat pas cap bombardeig.

Què aporta Perera per a que els refugis siguin més segurs?
L’instint humà fa moltes vegades que davant un perill ens posem sota terra. I des de que hi ha guerra, doncs sorgeix la necessitat de posar-se a cobert. El Ramon Perera el que es va trobar era que per primer cop les ciutats eren objectiu militar, que no havia passat mai, i no un dia de manera esporàdica –que ja havia succeït a la Primera Guerra Mundial- , sinó que aquí era de manera contínua i sistemàtica. El seu gran èxit va ser tecnificar aquest instint natural de posar-nos a cobert. Va dissenyar de quina profunditat havien de ser els refugis, amb una sèrie de requisits en quant a ventilació o il·luminació, que l’entrada fos en ziga-zaga per evitar l’impacte de la metralla, que tingués dos entrades per si una quedava bloquejada,… I experimentant amb materials, perquè bona part dels més resistents que es coneixien fins al moment, com el formigó, estaven tots pràcticament destinats a les fortificacions de guerra. Havia d’improvisar constantment. Anava aprenent de bombardeig en bombardeig, anava a veure cada bomba que havia caigut, quin mal havia fet, feia dibuixos, feia estudis, prenia mesures…

Va deixar i protegir les seves notes amb una indicació que deia “(…) per a futura referència a qui pugui interessar”. Era un enginyer apassionat o un altruista?
Ramon Perera va ser un exemple típic de la seva generació. Tècnicament, com a enginyer, era una persona molt capaç i molt preparada, molt brillant, però per una altra banda era una persona molt compromesa políticament, del PSUC, compromès amb la República i el govern català a l’exili fins l´últim moment. Més enllà de fer una transmissió tècnica dels seus coneixements, havia una mica aquesta vessant humanística. I a nosaltres no ens deixa de sorprendre, per exemple, en la fugida de la Catalunya on ja estan entrant els franquistes, el seu interès, el seu desfici per salvar tota la documentació, que paradoxalment després anirà a parar, en part, als Arxius de Salamanca, però que ja s’han recuperat. Tenia molt aquesta consciència i aquesta frase seva admonitòria ‘a qui pugui interessar’ era una mica profètica, perquè no només des de la Guerra Civil espanyola ja no es concep cap guerra més sense atacs aeris, sinó fins i tot el dia que presentàvem el documental, el 18 de juliol de 2006, que era el 70 aniversari de l’inici de la Guerra Civil, aquell estiu estaven borbardejant la població civil del Líban. Era profètic de que ja mai més ens estaríem d’aquest tipus de guerres…

Sabem que Ramon Perera ha passat a la història discretament. Arran del documental i ara aquest llibre, saps si hi ha previst fer-li algun homenatge o reconeixement a la seva tasca?
Crec que a la Universitat Politècnica li van fer algun tipus d’homenatge, però a nivell més institucional, ho ignoro. Malgrat que Catalunya, mitjançant el Memorial Democràtic, doncs ens podem considerar capdavanters a Espanya del que és el suport de les institucions i la recuperació de la memòria, en realitat encara ens queden moltes coses per fer. Tenim la satisfacció que unes quantes coses que hem fet després han tingut unes conseqüències que van més enllà del que és purament el reportatge. En primer lloc, la reparació que per a molta gent significa poder parlar aquestes coses i que es reconegui. En altres ocasions, com en el cas del ‘comboi dels 927’, la ciutat d’Angulema ha fet un monument a aquest comboi que serà el primer de l’Europa occidental a portar gent a un camp de concentració nazi. I ho ha fet una ciutat francesa reconeguent el paper dels francesos, de la connivència del règim de Vichy amb els nazis. Ara també sabem, amb la causa oberta pel jutge Garzón, que hi ha interès per esbrinar alguna cosa refernent al tema dels nens adoptats il·legalment. De vegades, poc a poc, les nostres ‘pesquises’, per dir-ho d’alguna manera, van més enllà del reportatge.

Tots recordem el cap de l’aviació italiana, al documental que vau emetre, com assegurava que no hi havia per tant amb els 3.000 barcelonins que havien mort fruit dels bombardejos aeris…. Com es pot mantenir un periodista fred davant els temes que tracta, sense que l’impliqui massa emocionalment?
Jo, sincerament, no hi crec massa en el periodisme objectiu. Jo crec en el periodisme rigorós. El que està clar és que quan nosaltres escollim aquest tipus de temes, clarament ja estem emprenent una opció. Perquè estic fent aquests temes i no uns altres. Perquè estic fent temes de republicans i no pas gent de la División Azul. És impossible, tot i que amb mesura, l’objectivitat i la neutralitat, perquè hi ha temes en el que un no pot mostrar-se asèptic, però cal ser rigorós. Per molt bé que a mi em caiguin els republicans, o pensi que hi ha un deute enorme amb les víctimes republicanes, no em puc anar inventant ni que els van bombardejar ni que els van robar els nens ni que van protagonitzar el primer tren amb destinació a un camp de concentració molt més abans que els jueus. No m’ho puc inventar, haig de ser rigorosa amb les dades que aporto. Cada vegada que en els nostres reportatges ens hem enfrontat amb el bàndol dels que han comès les atrocitats, no ho hem fet amb un ànim d’equilibrar i que parlint tots. Per mi, això no és un documental, és un informe. Ara sí que pensem que a vegades acostar-nos a aquestes persones val la pena perquè ens mostren molt clarament que aquelles idees, moltes vegades assassines, que van defensar en el seu moment no eren producte de la ‘calentura’ del moment, sinó que avui dia encara ho continuen justificant. T’encens amb ells, per la banda de les víctimes et posaries a plorar… Es un periodisme que mou moltes tecles. I t’has de posar una certa distància perquè és la teva feina.