Ha compost cançons que, molts anys després de la seva publicació, encara el públic se sap de memòria. I que segurament ja mai oblidin. Manolo Garcia és un cantant i compositor compromès i amb un estil que, tot i la seva senzillesa aparent, deixa empremta. Va assolir el màxim ressò amb El Último de la Fila i ara fa 10 anys va començar el seu camí en solitari. Ara tot just acaba de fer la gira de promoció del seu quart àlbum, ‘Saldremos a la lluvia’, que s’ha reeditat de manera especial juntament amb un DVD i un llibre de fotografies fetes pel mateix Manolo García. Hem entrevistat a aquest accessible músic del Poble Nou, amb qui hem parlat d’aquest nou treball, però també de l’actualitat del món, com la victòria electoral de Barack Obama, i de la dissolució d’El Último de la Fila, on muntava un tàndem infal·lible amb Quimi Portet.

Has mostrat ‘Saldremos a la lluvia’, el teu quart àlbum en solitari, durant una cinquantena de concerts per tot l’estat. Com l’ha rebut el públic?
El públic aficionat al rock, al pop-rock que es fa aquí, sap separar el músic que adopta una actitud més lúdica, que busca simplement –dit positivament- fer música per a gaudir i ballar, del músic que té un altre objectiu, si se’m permet, més poètic, més en la línia de gent com Drexler, Sabina, jo mateix, Pedro Guerra, Calamaro, etc. El públic que busca aquest tipus de cançons ha estat content amb ‘Saldremos a la lluvia’. És un disc molt treballat, molt meditat. No he fet cap cançó ‘a la lleugera’, m’ha d’agradar, li dono voltes, escric, reescric, retoco… No ha quedat menys del que podien esperar persones que tenien altres discos meus, sinó que, per a molts, dels meus quatre discos aquest emparenta amb ‘Arena en los bolsillos’. Molts em diuen que el primer i aquest són els que més els agraden.

T’emprenya que algú digui allò de ‘Manolo García sempre fa el mateix’?
No, perquè per a mi la idea no és aquesta, sinó tot el contrari. A cada disc hi ha sonoritats diferents. Clar, demanar a un músic que porta molts anys, molts discos, que canviï la seva veu, per exemple, jo no vaig a canviar-la. Tinc un timbre, sí que vaig canviant la manera d’interpretar, de cantar, això és evident. No té res a veure la meva manera de fer quan vaig cantar ‘El loco de la calle’ amb El Último de la Fila a com he cantat ara aquest disc. Però després, la resta d’element que formen una cançó, els arranjaments, els acords, les sonoritats, els instruments que fas servir en una cançó, els vaig canviant de disc a disc. Ningú em pot acusar d’això i si algú ho fa no és cert. No arriba a bon port perquè no té veracitat.


Potser és que s’han quedat ‘aturats’ a la teva època amb El Último de la Fila…
Si algú té oïda musical i una mica de ganes d’escoltar, veurà que inclús en la meva manera d’escriure, en la meva manera de fer lletres de cançons, sóc molt diferent de la persona que va escriure ‘Insurrección’ o ‘Llanto de pasión’. No té res a veure. Vaig evolucionant, tot i que potser algú prefereix el que vaig fer aleshores, no li interessi gens el que faig o hi hagi gent a qui li agrada el que faig i estan d’acord amb mi en que hi ha una evolució i un canvi. Sempre hi ha un canvi. Mai hi ha una cançó que es repeteixi. No tenen res a veure les cançons d’El Último de la Fila, com per exemple ‘Como un burro amarrado a la puerta de un baile’, amb ‘Saldremos a la lluvia’. Hi ha una distància quilomètrica: de sonoritat, de temàtica, etc.

A la riquesa del lèxic de les teves lletres afegeixes surrealisme sense que el ‘producte final’ sigui ben senzill, clar, com gairebé tothom reconeix. Com s’aconsegueix això?
Amb naturalitat. Sempre tinc un afany líric, m’interessa la música que quan l’escolto –i en compro de músics de tot el món- m’emociona, em transporta i em sorprèn, que és com un glop d’aire fresc. Quan escolto lletres repetides, frases que es fan servir a dojo, evidentment l’orella s’adorm, l’oïda, el cor… No hi ha capacitat de despertar els sentits. Sempre quan alguna cosa et sorprèn, és aquesta sorpresa la que et fa despertar i fixar-hi la mirada, en aquest cas una cançó. Per una altra part, la naturalitat podria ser enemiga d’això que dic, perquè a vegades necessitem d’un artifici per a sorprendre, però en el meu cas faig cançons com em surten, les adorno, les arranjo… se m’acut enregistrar a Creta, però podria haver-ho fet a Cadis… tant se val. El més important al capdavall és la cançó i aconseguir amb ella el somieig, el viatge.



Primer les lletres i després la música o a l’inrevés? Quin és el teu mètode per compondre?
Dono la mateixa importància als dos elements. Una bona cançó es compon d’una bona música a la que acoblem un bon text. Una cançó que no té aquests dos elements al 100% em sembla coixa, li falta quelcom. Em passa molt amb la música anglosaxona. Jo entenc una mica l’anglès, però no tant com per entendre el Dylan que entenen ells. I són cançons que s’entenen de puta mare. Però, és clar, els falta quelcom. Em faltaria poder entendre realment… haver nascut a Nova York, a Los Angeles o a Manchester i entendre perfectament l’anglès com la meva llengua materna. En castellà, que és la meva llengua materna, conec infinitat de cançons que m’emocionen perquè donen aquest paràmetre de cançó formada per una música bonica, que m’agrada, i un text que m’arriba, que em diu coses. Aquesta és la idea. Aquí intento jo moure’m, en aquest territori.

Com decideixes gravar a Cretar i afegir els seus sons tradicionals en algunes de les teves cançons?
Doncs per casualitat, després d’una xerrada amb Xavi Turull, el percussionista d’Ojos de Brujo. No sé com va sortir la conversa, però em va donar el telèfon d’aquests músics, que jo no coneixia, perquè ells hi van contactar quan van estar tocant a Atenes. Els vaig trucar proposant-los d’anar allà i enregistrar algunes coses. Em van demanar que els enviés quelcom en mp3 i que m’enregistrarien alguna cosa. No, no, jo vull anar-hi, els vaig dir. El tio flipava: si és molt lluny! Però hi ha una cosa que es diu avió i m’estic allà amb vosaltres, em menjo una fabada asturiana i me’n torno. I de pas flipo i veig l’illa… Ah, bé, si vols, aquesta data la tinc lliure. Val, doncs prepara’m un percussionista de la zona, que toqui llaüts, instruments… I ha estat una aventura, un viatge, una oportunitat per viatjar en tots els sentits: per a obrir els ulls, per a tafanejar, per a aprendre… Però ja dic, va venir d’una conversa amb Xavi Turull, perquè jo en un principi volia anar a Cuba, volia fer alguna cosa de percussions… Però sóc d’aquest tipus de persones que planeja durant un mes anar a Pamplona per als Sanfermines i el 7 de juliol se’n va a Saragossa perquè el conviden a un arròs. I m’ho passo d’allò més bé!

I per primer cop t’incorpores com a instrumentista entre una autèntica Torre de Babel de músics. Era una assignatura pendent?
Bé, a cada disc faig alguna ‘tonteria’. I toco tots els instruments malament i cap bé. Però, bé, sempre faig sol les meves maquetes, amb la meva guitarra, una mica de teclats, una petita bateria, em faig una base… No sóc un gran instrumentista, però sí que a vegades les idees són el que compta. I per a mi una idea, un detall, una sonoritat que trec… i amb les noves tecnologies, doncs és més fàcil, perquè si no després no recordo com vaig fer aquell acord, com vaig posar el dit en aquest altre… Ni jo me’n recordo, així que el que sí que he fet és incorporar, com a ‘Saldremos a la lluvia’, doncs enregistrar la bateria, perquè jo n’havia estat antiguament.

Per la cara que poses a ben segur que ho has gaudit molt…
Sí, clar, perquè és la meva obra, la meva petita obra, els meus discos, i generalment hi ha músics de gran nivell, amb el seu estil, com Pedro Javier, Nacho… Però jo també hi sóc. El que produeix, el que arranja i el que al final dóna idees. També les comparteixo, i m’agrada que l’equip em suggereixi propostes, i si m’agraden les accepto. Si no, tinc el meu propi criteri, que evidentment surt del teu gust musical, que són molt de la teva intuïció però a la vegada també de la teva pràctica.

"El que produeix, el que arranja i el que al final dóna idees sóc jo. També les comparteixo, i m’agrada que l’equip em suggereixi propostes, i si m’agraden les accepto. Si no, tinc el meu propi criteri"

La majoria d’imatges d’aquest nou treball han estat preses a Estats Units, on també vau enregistrar el vídeo… per què Estats Units?
A vegades, tot és qüestió de ser pràctic. Hi ha una anècdota que m’agrada molt explicar sobre la famosa ‘etapa blava’ de Picasso. No tenia ni un duro i va passar una temporada de penúria. Però, és clar, tenia que seguir pintant. Va baixar a la drogueria de sota de casa seva i va demanar pintura, pigments, uns tubs d’oli, necessito bermelló, blanc, groc… A veure, un moment, quant tens? Cinc francs? L’únic que puc donar-te és aquesta caixa de blaus, que és de rebaixes… I aquesta és la famosíssima ‘etapa blava’ de Picasso. Doncs el vídeoclip als Estats Units és estic aquí, vaig malament de temps, el disc s’ha d’acabar quan arribi a Espanya… doncs, escolta, perquè no us veniu i tal i com vaig tornant cap a Espanya m’enregistreu i ja tenim el vídeo fet. Ens estalviem embolics i el fem senzill, com a mi m’agrada. Fugir del playback, tot i que tots ho fem per a un vídeo, m’agrada. Així que en un pim pam ho vam tenir fet.

Estàs content amb la victòria d’Obama?
De les dues opcions, és la millor, evidentment. Ara cal veure com li va, perquè es troba davant d’un repte. Es troba un país, millor dit, un planeta en una situació curiosa, això és un serial que cada cop es complica més i amb tots els disbarats que ha muntat el seu predecessor, el senyor Bush, des de la guerra d’Iraq fins a mil disbarats més, com les seves opinions sobre temes mediambientals, doncs ara Obama ha d’afrontar un repte molt gran. Té a les seves mans el destí de molts milions de persones, d’una part molt important del planeta en un país amb un poder i una càrrega política molt important… Ja veurem. Tal com veig la situació actual, ha de filar molt prim i ha de ser molt honest. Però, és clar, no està sol. Hi ha mil poders, econòmics d’entrada, que marquen pautes, que fan de cotilla, que pressionen, que exigeixen perquè també col·laboren en l’economia, en les campanyes, etc. Bé, igual allà que aquí que a totes parts. Les grandeses i misèries de les democràcies del món. Deia Churchill que ‘la democràcia potser és el menys dolent dels sistemes de govern’. Ja està tot dit.

"Tal com veig la situació actual, Obama ha de filar molt prim i ha de ser molt honest. Però, és clar, no està sol. Hi ha mil poders, econòmics d’entrada..."

Ecologista confès, què és el que més admires de la natura?
La seva capacitat per regenerar-se, però veient com ens estem comportant de malament, ja veurem si aquesta regla, a curt termini, es va complint. A mi m’agradaria pensar que els talls que estem fent a les cadenes de biodiversitat, animal, vegetal, es podran reposar de les destralades que estem donant de ple en els darrers trenta anys. I també admiro la seva saviesa, evidentment. La manera de treure la palla del gra, d’anar al que cal anar.



És comprensible l’escepticisme dels més joves davant el futur que tenen per davant?
És molt trist pensar que això és el que hi ha. A la nostra cultura occidental i en el sistema social que vivim la majoria de països d’aquesta part del món, en teoria hi ha una llibertat d’expressió, tot i que després, a la realitat, tots sabem que això no és així. El més important serien les ganes de participar-hi i veure que part del que està passant, com la corrupció política que s’admet, succeeix perquè els deixem que passi. Perquè no hi ha una actitud a la ciutadania de defensar els drets i no deixar que ens dominin només amb obligacions, multes, hipoteques… L’únic que fem és queixar-nos. I quan la societat trobi el mètode per unir forces per queixar-se raonablement dels disbarats dels més poderosos… Un exemple pràctic: amb el senyor Aznar com a president, la sortida al carrer a moltes ciutats espanyoles de milions de persones dient ‘No a la guerra’. Com anteriorment va sortir molta gent al carrer dient ‘No a l’OTAN’ amb el senyor González, que s’ho va passar pel folre del cul perquè vam acabar entrant-hi tot i que el poble espanyol havia dit ‘No a l’OTAN’. Doncs, bé, aquestes coses són una petita esperança per a la participació ciutadana real davant qualsevol tipus d’abús… Com queixar-se de la zona blava o verda per a aparcar en un barri de poca capacitat adquisitiva. Doncs anem a queixar-nos pacíficament. Hi haurà maneres pacífiques d’oposar-se a la injustícia…

"La corrupció política que s’admet succeeix perquè els deixem que passi. Perquè no hi ha una actitud a la ciutadania de defensar els drets i no deixar que ens dominin només amb obligacions, multes, hipoteques…"

Reprenent qüestions musicals, tot just ara es compleixen 10 anys de la dissolució d’El Último de la Fila. Per què va arribar el punt final?
Perquè tot el que teníem a dir com a grup ja estava dit. Aleshores hagués estat seguir sucant en un plat buit. I crec que va ser el més raonable i el més digne. Perquè el nostre discurs musical com a equip de dues persones treballant plegades en textos i música ja era esgotat. I estava bé el que havíem fet, però esgotat. I bé està el que bé acaba. I aleshores vam decidir de mutu acord deixar-ho estar. Entenc que Quimi tenia ganes de tenir un discurs propi, musicalment parlant, i arran d’aquesta idea també es va despertar en mi aquesta necessitat, que jo no la tenia en principi.

Inclús alguns van dir que havies tingut mal rotllo amb en Quimi Portet…
Hem treballat en sis discos durant 17 anys. Hem fet gires, molts concerts. I la veritat és que en tot col·lectiu musical o de qualsevol altre tipus hi ha moments d’acord, però també de discussió, d’esbroncada, ‘escolta, que això no pot ser’… i, evidentment, en nosaltres el mateix. Però sempre ha prevalgut la raó i el sentit comú. Quimi és una persona amb un sentit de l'humor amplíssim, és un tio molt trempat, és un gran músic... Discutíem si incloure alguna cançó en algun disc... Baralla? No. Nosaltres no hem tingut aquest punt que tenen alguns grups d'ego, d'ara me'n vaig sol i m’ho munto jo... No. No ens ha fet falta, ni a ell ni a mi. 17 anys deixen clar que no. Això pot passar en un grup al tercer, quart any... ui, portem tres discs, doncs ara m’ho menjo jo tot sol. En aquesta vida tot es gasta i vols canviar de barri, de casa, anar-te a un altre lloc... portes 10 anys anant de vacances a Bujaraloz, on tens una cosina de la que estàs una mica enamorat i que t'atén molt bé i et fa uns potatges formidables, però que un any arribes i dius doncs aquest any no aniré a Bujaraloz, perquè a més que crec que la meva cosina ja no m'estima tant doncs me'n vaig a Astúries a veure els Picos de Europa. Canviar. Ganes de canviar. Nova aventura. També l'esperó, la màgia de la novetat, el vertigen d'un camí nou per emprendre.


Què recordes del concert d'Amnistia Internacional en el Camp Nou? Va suposar un punt d'inflexió per a El Último de la Fila?
No. Va ser un dia molt bonic, de nervis, després ja de gaudi. Molt bé, tinc un record impagable, d'això no hi ha dubte. Però ja érem un grup fet, i se'ns va convidar una mica com a grup emblemàtic de la ciutat perquè es feia en el Camp Nou. Ens van comentar que al principi s'havia pensat en algun grup de la ‘movida’ madrilenya, però algú va apuntar que si era a Barcelona el grup havia de ser de la ciutat. I ens van convidar. I encantats. Però no va ser un punt fins allà i després a partir d'allà.

De tots aquells artistes (Sting, Peter Gabriel, Bruce Springsteen, Tracy Chapman, Youssou'n Dour...) quin va ser el que més et va impressionar?
Vaig tenir l'oportunitat molt simpàtica d'estar amb Sting. A Springsteen ja no l’he tornat a veure més. Peter Gabriel el vam veure després, perquè Quimi i jo vam estar sopant amb ell perquè vam anar al seu estudi a gravar. Però Sting va venir a Barcelona a gravar una cançó en castellà i ens va recordar perquè l'ajudéssim a cantar en castellà. I jo encantat. Després vam anar a sopar una paella a les dotze de la nit... molt divertit. I després a prendre unes copes... Tot això gràcies al concert d'Amnistia.

"Mil paraules, si estan ben embastades i tenen càrrega, són un torpede en la línia de flotació del lector"

Pintura, fotografia, realitzador de vídeos, compons versos que són pures imatges... val més una imatge que mil paraules?
No. Mil paraules, si estan ben embastades i tenen càrrega, són un torpede en la línia de flotació del lector, en la línia de flotació de percepció, d'ànim... Però una imatge també. Encara que no té res a veure. El que sí que succeeix de vegades és que una imatge reforçada amb paraules o amb música augmenten la capacitat de xoc efectiva.

Decàleg d'intencions

Fotografies de Manolo García, extretes del llibre-cd-dvd 'Saldremos a la lluvia' (2008).