A Roger Mas, hores d’ara, poques presentacions li calen. El reconegut cantautor pop inspira les seves composicions en tres pilars: la música moderna, la tradició i diversos sons i melodies ancestrals del món. Però la seva primordial característica és la veu, qualificada com ‘la més bonica que ha donat la cançó catalana’. Fent servir un llenguatge col·loquial i literari a la vegada, el solsoní ha abanderat la música catalana per tot el món. Aquest diumenge presentarà el seu darrer treball, ‘Les cançons tel·lúriques’, a la sala Traska Truska de Molins de Rei, un concert que s’emmarca dins del BarnaSants’09. Hem entrevistat un dels artistes més respectats del territori.
Des de ben petit vas començar a tocar amb el teu avi diferents instruments, però quan va ser realment que et vas adonar que volies ser cantautor?
Això va ser al 96. Jo havia fet cançons, però les feia per a mi i no les cantava en públic. Aleshores, el Luis Paniagua, que va ser un amic i un mestre, i a més vivia a Solsona en aquella època, em va gravar un parell de cançons i les va enviar a un concurs de Catalunya Ràdio presentat pel Salvador Escamilla. Arrel de guanyar el concurs, ells dos em van animar a començar en això de la música, però sense el Paniagua i l’Escamilla, sincerament, no haguès començat mai, sobretot perquè jo sol davant del públic no em feia gens de gràcia.
I amb el temps un perd aquesta por escènica?
Si tens clara una cosa t’acostumes per força, però si no pots dubtar, clar que sí.
En aquests inicis, com comentes, vas tenir un gran mestre que va ser el Luis Paniagua. Hi ha alguna cosa de les que et va ensenyar que se’t quedés gravada per sempre?
Doncs hi ha una cosa que ell deia sempre i que encara avui no l’he aprés, i és que quan un està a l’escenari no s’ha de fer música sinó ser música. I això és molt complicat.
Què implica 'ser música' en aquest cas?
Realment és com fusionar-te místicament amb un instrument i amb la música en si mateixa. Com a cantautor, com que el que faig són cançons senzilles, normalment dirigides directament al públic, és difícil ser música.
Un dels tòpics que teniu els cantautors, i cantants en general, és que vosaltres teniu facilitat per lligar fent servir la vostra veu...
Particularment no se de què va i m'agradaria haver pogut descobrir-ho (somriures). Ja se m’han passat les ganes per això.
Parlant de la veu, de la teva han dit que és una de les més boniques que la música catalana ha donat mai. Tens algun secret per mantenir-la?
No, no la mantinc res ni faig res especial per cuidar-la. Al cap i a la fi, això és l’opinió d’algun periodista i em posa de bon humor que ho diguin, però és el que diu una persona.
Per tant, per tu què és més important, l’opinió del públic o dels crítics?
Importa tot, perquè moltes vegades els crítics fan que vingui gent als concerts i sense ells és difícil arribar a la gent, i sobretot amb propostes com la meva, que diguéssim que són de llarg recorregut, que no tenen mai un ‘boom’ de gent ni una escalada ràpida. Jo he tingut la sort de tenir el suport de la crítica durant bastant temps i per a mi ha estat bastant important. Ara bé, suposo que per la mateixa raó quan s’hi posen també et poden destruir.
Quan escoltes la paraula crisi, què penses?
Més aviat em poso de bon humor, ja que això vol dir que estem a baix i tot el que ve es pujar, ja que pitjor no pot anar.
Parlem ara del teu últim disc, que porta per títol ‘Les cançons tel·lúriques’. Tel·lúric es defineix com ‘la influència d’una comarca en els seus habitants’. Com ha influït Solsona en aquest disc?
Aquest disc és un homenatge a la infància, i en aquella època era molt més solsoní que no pas ara. Quan creixes vas coneixent i aprenent coses de tot arreu. Però sobretot, quan un és petit i vius a Solsona, és com haver nascut a una illa sense mar, és un lloc molt tancat, i això és difícil d’explicar. Suposo que el predomini del paisatge és el que marca més, és a dir, una combinació entre un caràcter molt eixut i un paratge natural molt obert.
I la varietat d’estils que apareixen en aquest àlbum són com un ‘leitmotiv’ per rendir homenatge a Solsona?
D’alguna manera sí, però és un homenatge amb un punt irònic també. No és un homenatge sense crítica i és una de les coses de les que més satisfet estic amb aquest disc.
Parlant del cantautor com a gènere, moltes vegades s’us veu una mica distants, adreçats a un determinat tipus de públic, i com em deies abans, és difícil obrir-se i arribar a la gent. Amb propostes com la del BarnaSants és més fàcil?
Crec que sí i estan molt bé. És curiós perquè el gènere del cantautor és simplement la cançó, sigui com sigui, i en teoria seria el gènere més popular que hauria d’haver-hi. Però a partir de finals del segle XIX la percepció que el públic tenia dels cantautors va canviar i va fer bastant mal. Ara bé, no sé si va estar culpa dels cantautors o de què és.
Tu ja has participat diversos cops en aquest festival, quin record en tens?
Molt bo. Precisament quan vaig anar a Cuba ho vaig fer amb el BarnaSants. Aleshores, clar, la meva experiència amb el festival és espectacular.
Ara també ets immers en una altra proposta, ‘Sobretaula’, que esteu presentant per arreu de Catalunya. Què pot trobar la gent de diferent en aquest espectacles de la resta de concerts teus?
Principalment, què aquesta concerts del ‘Sobretaula’ tenen un punt molt important d’improvisació. De fet, d’alguna manera és com estar dos artistes que mai toquen junts en la mateixa habitació i compartint cançons. És una cosa senzilla, però difícil de veure en directe. És una cosa molt oberta en què pot passar qualsevol cosa.
Per últim, estàs preparant un concert especial per al dia de Sant Jordi a Barcelona, ens pots avançar alguna cosa?
Doncs de moment serà l’únic concert que farem a Barcelona presentant tot el disc, amb tots els músics que hi han participat. Requerirà molta més feina, però això també farà que sigui molt més divertit. Ja ho vam fer a Solsona i a Sant Boi, però a Barcelona hi haurà alguna cosa diferent.
Decàleg d'intencions
Roger Mas.
Diumenge 22 de febrer'09.
Sala Traska Truska, Molins de Rei. 19 h. 9 €
+ info
Web Roger Mas