Coneguda i reconeguda a Amèrica Llatina i als Estats Units, arriba el moment en què la catalana Sílvia Álvarez es doni a conèixer a la seva terra natal. Després de rodar per diferents locals de Barcelona, l’artista, que no perd mai l’esperança ni el somriure, va emprendre viure una de les aventures més importants de la seva vida a terres americanes, però en va acabar farta. A la seva tornada, i lluny de les grans multinacionals, Sílvia ha reprès la seva carrera musical amb el nou projecte Salvarez, juntament amb el productor Àlex Soler i uns altres tres companys de fatigues. De moment han editat la seva carta de presentació, ‘Si la vida te deja en cueros vísteme despacio’, amb què han ‘inventat’ l’estil ‘medilatino’. Una barreja de sons i instruments mediterranis i sudamericans que il·lustra els llaços d’unió que existeixen entre la banda, el Mediterrani i Llatinoamerica. Estan disposats a fer-la ben grossa i la primera prova de foc la tindran aquests dijous a la sala Zacarias de Barcelona. Però no serà l’unic, ja que d’aquí a poc tornarem a tenir sorprenents notícies de Salvarez. Mentre tant, us deixem amb l’entrevista que vam mantenir amb la Silvia acompanyats d’una tassa de cafè.

Per a aquells que no hagin sentit mai parlar de Sílvia Álvarez, explica’ns una mica d’on vens, on estàs ara i cap a on et dirigeixes.
Vinc d’una primera fase a Miami, on vaig gravar el meu primer disc en una època en la qual tot era massa fàcil, mentre que ara estic en un moment de treball de formiga amb el nou projecte de Salvarez. Encara que Sílvia Álvarez sóc jo, Salvarez és una banda on també hi participen Panchito Alejo, El Comandante Latino, El Chamo Moguel i El Marqués de Soler. Té una identitat diferent a la meva d’abans i encara que tot ens costi més, estem tan convençuts del que fem que anem llançats cap allà on ens porti.

Vas viure l’època daurada de la indústria discogràfica, però ara en canvi està en declivi...
Era flipant! Estàvem vivint a Miami i anàvem a hotels de 4 i 5 estrelles de Xile, Argentina, Colòmbia... per tota Llatinoamèrica i els Estats Units. Fins i tot em pagaven els massatges. Era tot massa fàcil, però com en aquella època era massa joveneta pensava que era el que havia de ser. Després d’això va començar la caiguda de les companyies i, més concretament, la que jo em trobava, Fonovisa, va passar per una sèrie de problemes, i remuntar el vol no és cosa fàcil. Des d’aleshores ‘renego’ bastant de les multinacionals i és per això que ara estic en una d’independent.

I quan has gaudit més de la música, ara o abans?
Ara no és que ho gaudeixi més, sinó que és diferent. És molt més ric. Cada pas és un assoliment i estem preparant coses bastant interessants amb la banda. S’ha de fer soroll com sigui!

Explica’ns una mica com van ser els teus inicis, perquè segons tinc entès vas començar a bars musicals...
La cosa va venir d’un dia per a l’altre. Jo estava estudiant i en aquella època feia actuacions a diferents bars com el Mediterráneo, Lunatic, El Racó o el Pipiolo. En una d’aquestes em va venir a veure l’Àlex Soler, vam gravar unes demos, i com que ell treballava molt amb Jorge Álvarez, el gran padrí i descobridor de La Década Prodigiosa d’entre altres, i li van agradar molt. Casualment, aquella nit Jorge sopava amb Guillermo Santiso, un home molt poderós allà, i estava buscant una intèrpret femenina de l’estil d’Enrique Iglesias i ràpidament em van trucar i en sis dies vaig haver de marxar a Miami. Allà vam fer la segona part del disc, amb un estil més llatí, tenint en compte també que jo provenia de la balada, i vam estar un temps anant i tornant fins que va arribar un moment que ja ens vam quedar allà.

I la família, com s’ho van prendre?
Sempre m’han recolzat i respectat, encara que també sempre han pensat que ha estat un error deixar la carrera. Però la música és la carrera de la vida. (Somriures)

Vas viure el teu somni americà i vas estar molt reconeguda com Silvia Álvarez a tota Llatinoamérica i als Estats Units. Però perquè a Espanya no?
Perquè aquí acabem de començar ara. Però prepararem alguna cosa per fer molt de soroll per a que la gent ens conegui.

Com és que vau decidir tornar a Barcelona?
Per culpa de l’Alex Soler! (somriures). En el moment que la companyia estava passant per alguns problemes, li van oferir a l’Àlex l’oportunitat de produir Operación Triunfo i com que a Miami realment no estava passant res, vam decidir tornar i provar sort aquí. Una vegada vam arribar vaig dedicar-me més a la pintura, encara que continuava composant.

Tens la vena artística ben patent doncs...
Sí, va arribar un moment en què vaig acabar bastant cremada de la música, així que vaig enfocar la meva carrera més cap a la pintura i vaig vendre algunes obres. Però amb el temps m’ho vaig repensar i vaig dir: “Pels meus nassos això s’ha de tirar endavant”. I ara estem en aquesta fase de veure què passa.

I ara que comentes el tema d’OT, participaries alguna vegada en un concurs d’aquest tipus?
Mira, quan vaig tornar de Miami l’Àlex m’ho va proposar i gairebé em marejo. Ho respecto, però per mi no és una bona via d’arribar, tot i que hi ha gent, com el Bisbal, que li ha anat bastant bé. Em sembla una via cruel per a ells, perquè no pot ser que t’aixequin d’un dia per a l’altre amunt de tot i al dia següent s’oblidin de tu, com a tants ‘triunfitos’ li ha passat.

Ara tens una banda i nous companys de feina.
Ha estat tot bastant natural. A Ernesto Briceño, el violinista, fa ja més de 15 anys que el conec, va participar en el disc anterior i m’encanta perquè és un geni. Després vam conèixer al Comandante en l’estudi de gravació, li vam fer una prova i ens va agradar. Per últim, el guitarrista era company de l’Àlex, s’encarregava dels jingles de ràdio, i havia molt bona ona amb ell també.

I què és això del ‘medilatino’?
Jo sempre vaig perduda amb les etiquetes. A les entrevistes quan ens preguntaven quin estil fèiem no sabia què dir i un dia a l’estudi vam estar discutint el tema fins a que va sortir ‘medilatino’. Perquè? Doncs ‘medi’ engloba tots els sons mediterranis que portem amb nosaltres, i després està la part llatina, una fusió veneçolana. Tres components de la banda són d’allà i aleshores reflecteix també la unió entre aquestes dues corrents.

L’àlbum s’anomena ‘Si la vida te deja en cueros vísteme despacio’. Alguna vegada t’has vist en aquesta situació?
El títol està posat per pensar en positiu, i més en aquests temps de crisi. Si tot va malament, pren-t’ho amb calma perquè les coses fetes ràpidament no acostumen a sortir bé. Són contratemps que passen i cal superar-los al costat de les persones que estimes.

Abans comentàvem el tema de la crisi de la indústria discogràfica. Per on passaria una possible solució?
La cossa està bastant fotuda tant per discogràfiques com per artistes, ja que uns han acomiadat a un nombre de personal bastant significatiu, mentre que per als artistes ara és més difícil accedir al mercat musical. Les discogràfiques han pecat de ser ‘sordes’, de voler només producte i no escoltar el que realment té una proposta darrera. Per tant, ells mateixos s’han cremat sols. Una possible solució seria reduir el marge diferencial que s’emporten les distribuïdores, per exemple, però també després veus la gent que es descarrega en el seu mòbil melodies per les quals has d’enviar tres missatges i després s’estan queixant del preu dels discs. Això no té lògica i es queixen.

Canviant de tema i anant al món cibernètic, tens una comunicació molt fluida amb els teus fans a través del MySpace, li dónes bastant importància...
És molt interactiu. Actualment tinc més de 100.000 visites i arribes a contactar amb gent de tot el món. A mi m’agrada perquè cada matí tens gent nova, missatges nous, i et donen més energia per tirar endavant. Però al Facebook encara no li he trobat la seva gràcia...

Amb què es trobarà el públic en el concert del Zac Club (dijous 16 d’abril)?
Bona energia, un directe que es barrejarà amb teatre i en què hi haurà molta interactivitat amb el públic.

Què li demanes al 2009?
Divertir-me molt!

Decàleg d'intencions

Salvarez. Dijous 16 d'abril'09
Zac-Club, BCN. 22 h. Gratuït

+ info