Un senyor doctor en economia i candidat de CiU a les eleccions europees va dir, fa uns quants dies, que “l’ensenyament públic català no té glamour", que la valoració social dels professors va a la baixa i que “no es percep com a greu problema que l’ensenyament no sigui competitiu ni es gestioni amb criteris d’eficiència”. Davant d’aquestes declaracions, que jo sàpiga, ningú es va molestar a contestar-li, ni tan sols els responsables de l’ensenyament públic català que, si no suposo malament, deuen ser el departament d’educació i el seu conseller.

No sé què entén aquest senyor per glamour, si es tracta de les marques de la roba que porten els nens i nenes, o si es tracta, senzillament, que a l’escola pública hi ha tot tipus d’alumnat: rics i pobres, blancs i negres, catòlics i musulmans, nens i nenes... I això no resulta prou elegant. Sigui el que sigui, no deixa de ser molt preocupant que un polític que, a més aspira a encapçalar una candidatura, faci aquestes afirmacions i després s’estranyi que la valoració social del professorat vagi a la baixa. No són afirmacions com aquesta les que intenten desprestigiar al professorat?

Respecte a la poca eficiència de l’ensenyament públic, tampoc queda clar a què es refereix. Està parlant, potser, de la gran eficiència dels doctors en economia que han estat incapaços de preveure i aturar una crisis terrible que està deixant a l’atur tantíssimes persones? Si és aquesta l’eficiència, és ben clar que no la volem pas per a les nostres escoles.

És possible que l’ensenyament públic no tingui glamour, però sí té una gran qualitat i està fent una tasca social d’integració de nouvinguts i de promoció de les classes socials menys afavorides que és fonamental per al benestar i la pau social de Catalunya. L’escola pública practica l’equitat, i tot això sense recursos i sense que ningú la defensi, gràcies a l’esforç i la dedicació d’aquest professorat tan devaluat i menystingut. Una xarxa pública de qualitat és una de les bases fonamentals de qualsevol país democràtic i justament per això els països europeus amb una llarga tradició democràtica mimen i tenen cura de la seva educació pública, molt més àmplia i majoritària que la nostra. Haurem de començar a dubtar de l’esperit democràtic dels nostres polítics?

També parla, aquest senyor i molts d’altres, de poca qualitat de l’ensenyament públic, però tots els indicadors (PISA inclòs) demostren que l’alumnat d’una mateixa classe sociocultural obté els mateixos resultats escolars tant a la xarxa pública com a la privada concertada. Està clar, doncs, que el problema no és la qualitat de l’educació, sinó solament el glamour, o sigui la selecció per classe social o per origen cultural. No fa tot això una mica de tufillo classista i racista?

Desprestigiar la xarxa d’educació pública és un error que, si ningú no hi posa remei, la nostra societat catalana pagarà molt car. La cohesió social està en joc, així com la convivència i la integració dels nouvinguts, la qual cosa passa, bàsicament, per l’escolarització de tothom en un mateix tipus de centre. El professorat dels centres públics, així com molts pares i mares, estan defensant, com poden, el manteniment i la millora d’aquesta xarxa, però els poders, tant els públics com els privats, no ens ajuden gens. Com tampoc ens ajuda ni la nova llei (LEC), ni les mesures que el conseller Maragall està implementant, ni la majoria de tertulians pagats per l’statu quo, ni molts polítics. I tot plegat és una greu equivocació, una manca de sentit democràtic i una gran irresponsabilitat.

L’escola pública catalana i la seva qualitat ha estat un punt de referència, durant molt de temps, per a la resta de l’Estat, i un orgull per a tots aquells i aquelles que la van fer possible. Per què la volen tirar per la borda? Quins interessos hi ha al darrera?