Eren les 21 h. quan vaig arribar al Palau Sant Jordi. Em vaig apropar a l’oficina d’acreditacions mentre amb la mà esquerra a la butxaca acariciava l’entrada que havia comprat tres mesos enrere. No hi havia res que deixar a la improvisació.

    Es presentava un dels grans, no només per ser el guanyador dels tres darrers premis Billboard llatins, sis Grammy llatins i dos d’anglosaxons. No només per haver venut més de 20 milions de còpies, de ser considerat un revolucionari de la música tropical o el dominicà més conegut a tot el món. Juro que no només era això. El que es presentava al Sant Jordi és el professor de ball de tota una generació, el còmplice de centenars de milers de parelles que juntes, molt juntes, i sense cap tipus de vergonya o pudor s’han cantat a cau d’orella: “Quisiera ser un pez, para mojar mi nariz en tu pecera y hacer burbujas de amor, por donde quiera, ¡oh! ¡oh! pasar la noche en vela… mojado en ti. Un pez para bordar de corales tu cintura y hacer siluetas de amor, bajo la luna, saciar esta locura… mojado en ti”.

    21.30 h. i el Sant Jordi ja era pràcticament ple. Les banderes dominicanes, peruanes, mexicanes i colombianes van aparèixer en escena, les parelles es van abraçar, els llums es van apagar i en el parell de pantalles gegants disposades va aterrar un avió. El teló que cobria l’escenari amb el mapa d’Amèrica es va desplomar i de la imatge de fons vam veure com Juan Luis Guerra caminava per la pista d’aterratge per segons després, com per art de màgia, aparèixer a l’escenari. ‘La travesía’, una de les cançons del darrer treball, va ser l’escollida per donar títol a un tour que l’ha portat a Barcelona desde Drammen, a Noruega, després de 17 concerts.

    Precisament amb aquesta cançó va començar un repertori que va semblar que no s’acabaria mai. Ple d’energia i vitalitat, però amb la serenor i maduresa dels seus 51 anys, Juan Luis va cantar per a tothom: als d’aquí i als d’allà, als cristians com ell, als que es van quedar buscant un visat camí del somni, a Nora, la seva dona, als que han seguit la seva trajectòria des de que va publicar ‘Soplando’, aquell primer àlbum que en els anys 80 va gosar barrejar merengue i jazz. Però va cantar, sobretot, a la gent jove de la Barcelona d’avui, una ciutat mediterrània com poques, però cada cop més farcida dels sons i els colors del Carib.

    Els alerons de l’avió que el van deixar al Sant Jordi van acabar per convertir-se en les ales d’un colom blanc que va aparèixer sobre les cares de nois dominicans, mentre que tots els presents cantàvem: “Pa que todos los niños canten este canto, ojalá que llueva café en el campo…”.

    A partir d’aquest punt van desfilar un munt de cançons. ‘Si tú te vas’, ‘Me enamoro de ella’, ‘Woman del Callao’, ‘Como abeja al panal’, ‘La bilirrubina’, ‘Vale la pena’, ‘El Niágara en bicicleta’ i moltes més, moltes com per citar-les totes, escases per a dues hores de concert, però suficients per remoure qualsevol quantitat de records, de moments viscuts en aquelles terres d’on molts vam sortir un dia…

    No obstant, tot i que les haguem escoltat i taral·lejat algun cop, tot i que guanyessin el Grammy anglosaxó i algun que altre suec les cantés el passat 4 de setembre a Estocolm, per a mi, el que fa veritablement especial a Juan Luis Guerra és que des de la vessant més popular i festiva forma part d’un selecte grup d’artistes que han aconseguit això que ni els polítics, ni els educadors, ni els militars, ni els empresaris, ni els periodistes i ni tan sols els esportistes han estat capaços: trencar fronteres i posar tots els països del continent a parlar el mateix idioma. “Y la gasolina sube otra vez, el peso que baja ya ni se ve y la democracia no puede crecer, si la corrupción juega ajedrez, a nadie le importa qué piensa usted? Será porque aquí no hablamos francés, ah ah vous parlez, ah ah vous parlez, ah ah no Monsieur…”

    Jo també cantava ‘El costo de la vida’, amb una mica més de nostàlgia però amb la mateixa emoció de 10 anys enrere, quan gràcies a aquesta cançó vaig aprendre a ballar. Tot i això, aquest cop la història era una altra. Un català al meu costat, entregant-se a uns melucs ‘morenos’, deixava de costat la seva llengua materna per uns moments per cantar amb l’ànima: “Somos un agujero en medio del mar y el cielo, 500 años después. Una raza encendida, negra, blanca y taína, ¿pero quén descubre a quién… ¡eh, eh, eh!?”.

    A les 0:00 h. l’entarimat va descendre com un ascensor i Juan Luis es va acomiadar per última vegada des de les imatges pre-enregistrades, els llums es van encendre i tots vam despertar del somni mentre 4.40, la seva inseparable orquestra, es pujava al mateix avió, romb cap a una altra ‘travesía’.