Vinicio Capossela és un dels cantautors italians més singulars, en part pel seu geni, però també perquè és al mateix temps 'showman', escenògraf, cantant, pianista, actor... i les idees no li deixen de donar voltes pel cap. Fins i tot mentre parla, ell mateix se sorprèn arribant a una conclusió que fins a aquest moment no ji havia arribat. En aquesta entrevista parla del seu espectacle actual, el Solo Show, que presenta en el Festival Grec el dimarts 7 de juliol (Teatre Grec, 22 h.), i al mateix temps (potser perquè és el mateix, almenys per a l'autor), de la seva concepció del món, de la música i de l'espectador.

El teu Solo Show enfronta l'espectador amb si mateix i amb el món: monstres que podem ser tots, ombres, pocions màgiques. Quan vas crear aquest espectacle, què volies provocar en la gent?
Sempre m'han emocionat els espectacles que a més de representar alguna cosa, movien alguna cosa dintre de mi. Hi ha molt simbolisme en el fet, per exemple, de fer servir el 'Side Show', en el sentit que són monstres i 'freaks', però són una mica del tot imaginari. Jo esperava que qui entra en un espectacle -en el meu espectacle hi ha sempre com una suspensió de la incredulitat- sentís exactament el mateix que et succeïx quan entres a la casa del terror o a la muntanya russa: hi ha una emoció que ha de completar un mateix (…). Vull donar a l'espectador una espècie d'estímul que forma part del món de l'espectacle, a més de la música, una mica més físic, perquè un completi a la seva manera personal la imatge que havia iniciat, perquè d'una cosa estic segur, que un concert no ha de ser una celebració, sobretot, del cantant. No m'interessa aquesta mena de 'vouyerisme'. Penso que l'espectacle es fa entre dos: el públic, que ha de completar l'emoció, i un amb un espectacle. És com entrar en una farsa, i després l'altre la completa amb la seva emoció. Encara que bé... això és el que espero, però potser després no succeïx (riures).

Alguna vegada vas dir en una entrevista que la millor escenografia sempre és la imaginació.
Sempre, cert. Segur. La meva manera de fer l'espectacle és una mica com el cinema i com l'òpera, en el sentit que un fa una història, una escenografia, un entreteniment, també està la música... i tot això per a fer la cosa més visible, una mica com el cinema, però mentre en el cinema les coses te les donen ja fetes, mitjançant les cançons t'ho pots imaginar, i això permet, segons la meva opinió, a qui escolta, ser (es queda pensatiu)... És la mateixa diferència que hi ha entre la televisió i la ràdio. La televisió et dóna una notícia ja feta, i qui escolta la ràdio és més lliure, perquè un és més lliure escoltant que quan està enfront d'alguna cosa que ja està definida, perquè aquí no pots fer una altra cosa que deixar-te transportar i ser exactament un espectador, i segons el meu parer, el més bonic de les cançons és que tenen una vida: qui les escriu li dóna la vida, però qui les viu les completa a la seva manera. És una cosa conceptual, eh! És la meva manera d'entendre-ho.

Però a vegades passa...
Sí, jo creo que succeeix completament, perquè les cançons amb el temps van a parar a la vida de les persones, per a un pot ser una cançó, per a un altre el rostre d'una persona que ha estimat, pot recordar algun moment de la seva vida quan es troba amb la cançó. El que vull dir és que les cançons són matèria viva i l'espectacle vol donar aquesta experiència una mica onírica per a afavorir aquest 'completamiento', per a viure les cançons. Això és. La qüestió és viure-ho. Jo personalment les cançons les visc en l'àmbit transportable de la vida (...) Amb l'espectacle faig com amb la casa, al final els transporto aquí.

En els teus concerts fas un veritable muntatge teatral. La música sola no arriba a expressar tot el que vols dir?
Ah, una bona pregunta. Jo penso que la música té tot el que necessita, però ha de ser representada. Jo estimo molt el concepte del teatre ambulant: pots estar tu solament, amb tot just un barret, i pots fer entendre que el personatge fa el que està dient. Pot haver més instruments, més mitjans, una escenografia, però sempre d'una manera molt artesanal. Artesanalment m'agrada que la música expliqui la història, però al mateix temps m'encanta que la història tingui una espècie de dibuix que il·lustri, com un element gairebé escenogràfic. Crec que són dues coses que es reforcen, de fet.

La teva música té moltes referències al passat: la música de Renato Carosone, de Celentano, però també la música d'arrel italiana (com a 'Il Ballo di San Vito'). Quines coses actuals li pot dir la Itàlia d'abans a la d'avui?
Tu ets el fruit de tantes coses... sí, realment tinc una mica de Celentano, perquè el meu pare l'escoltava, igual que a Carosone i que a tantes altres coses, és quelcom que et ve en l'ADN, això tan profundament mediterrani. Itàlia és un país enmig del Mediterrani i ens ha arribat molta cosa de fora. La música que jo faig cerca un espai entre tot això, no estic proposant tornar a un cantant o a una època especialment. No és una operació de 'revival'. Crec que la contemporaneïtat permet fer contemporànies moltes coses, perquè aquesta època és una en la qual virtualment pots estar en molts llocs diferents, i en moltes èpoques també. Aquesta és la meva idea de contemporaneïtat.

Vinicio Capossela. Dimarts 7 de juliol'09
Teatre Grec, BCN. 22 h. 16/35 €

+ info: web Vinicio Capossela + web Grec'09