Prop de 65.000 'banyes lluminoses' van envair la tarda-nit del diumenge 7 de juny la muntanya màgica de Barcelona, Montjuïc. Des de primeres hores de la tarda, cada cop amb més intensitat, la legió de fidels dels australians AC/DC va anar prenent posicions al voltant de l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Angus Young i companyia desembarcaven per segon cop enguany a la capital catalana amb motiu del Black Ice Tour, que hauria de servir per presentar el nou àlbum, però un concert d'AC/DC és molt més que això, és molt més que rock dur, és molt més que un concert: és un espectacle de primera magnitud en l'escala musical que provoca un munt de sensacions, i adrenalina, en tot aquell que hi assisteix.

   El guió ja és prou conegut, sobretot per als més veterans incondicionals del grup, tal i com ja explicàvem del concert que van oferir el mes de març en el Palau Sant Jordi en la primera part d'aquest Black Ice Tour. AC/DC, exponent en tota regla del rock dur o el rock'n'roll amb màxima intensitat, no van canviar res respecte al concert del Sant Jordi. Tampoc ho esperàvem. I és que aquest és un dels lemes preferits dels australians: el que està bé, perquè has de canviar-ho?

    I AC/DC dóna als seus seguidors allò que volen: dues hores de rock dur tocat amb convenciment, per moltes vegades que ja hagin tocat algunes de les peces preferides del públic, amb estones per al divertiment sense gaire sofisticació, escenografia senzilla basada en focs d'artifici, les gorres col·legials d'Angus, canons, la campana gegant, la nina Rosie i, com a novetat en aquesta gira, la incorporació (en pocs temes) d'imatges mitjançant les pantalles gegants, que permeten obrir el show amb la locomotora del 'Rock'n'Roll Train' estavellant-se contra l'escenari, fer crides a la 'guerra' amb bombes amb formes de noies i guitarres elèctriques a 'War Machine', o fer un petit repàs a imatges emblemàtiques del grup, amb la presència de Bon Scott i un munt de portades. Per alguna cosa són, amb 150 milions de còpies, el grup que mes discos ha venut al món.

   Van tocar la majoria dels hits més esperats per l'audiència, des de 'Back in Black' fins a 'You Shook Me All Night Long', amb un 'Dirty Deeds Done Dirt Cheap' dedicat especialment a Barcelona, 'Shot Down in Flames', 'Shoot to thrill', 'TNT', 'The Jack', 'Let there be rock' -amb un monumental solo de guitarra d'Angus Young que per moments sembla ironitzar sobre els 'guitar hero'- o 'Thunderstruck'. I les que es deixen en el sarró, perquè en tenen un munt. Fins i tot d'alguns LP's, com 'Stiff Upper Lip' (2000), no han escollit cap tall. Només com a novetat van introduir, respecte a l'actuació de març, 'Dog Eat Dog', en una clara picada d'ull als seguidors més veterans.

   I de les dues cançons que no es van oblidar tampoc, és clar, són 'Highway to Hell' i 'For Those About To Rock (We Salute You)', peces apoteòsiques que provoquen eufòriques tornades per part del públic i que els australians hàbilment situen a la part final, en els bisos, en un final de traca que deixa l'audiència ben satisfeta tot i que sempre vulgui més i més...

   Per acabar d'adobar-ho, i en un gest de complicitat que fins ara sempre s'havia vist reduït als calçotets d'Angus Young, va haver-hi el també previsible `'moment culé' quan Brian Johnson va comparèixer per atacar els bisos amb una samarreta blaugrana amb el dorsal número 1 i la inscripció 'Johnson' a l'esquena. AC/DC, més que rock dur.

   Tot i que a alguns això sembla més aviat que els molesta, perquè són molts els que es pregunten perquè aquest cop no es va fer res per allargar el servei de metro de la ciutat si pocs dies abans sí s'haviat fet amb motiu del concert de Beyoncé al Palau Sant Jordi, és a dir, una quarta part de la gent que hi havia al Lluís Companys. Deixar 'tirades' 60.000 persones a les 12 de la nit d'un diumenge no sembla propi d'una ciutat tan 'guai' com Barcelona... i darrerament són els concerts de rock els grans perjudicats. Potser algú hauria de donar alguna explicació.