Atila és un dels grups més importants del rock simfònic català dels 70' juntament amb Iceberg. Van treure tres discos: el primer, enregistrat en directe amb només una cançó de mitja hora que es diu ‘The Beginning of the End’; el segon, ‘Intención’; i el tercer i últim, ‘Reviure’ (1977). Atila és un grup que recorda molt a ELP (Emerson, Lake & Palmer's). Després de la mort de Franco va semblar com si la gent, farta del ‘rock laietà’, que eren grups de Barcelona de rock simfònic -alguns només instrumentals com Secta Sónica- els deixés de banda. Grups complicats a vegades d'escoltar en favor de ‘la ballaruca’ i la rumba catalana. I és que hi havia ganes de festa.


    Doncs aquest dissabte 8 de novembre alguns van viure una bonica regressió i d’altres van veure i escoltar per primera vegada un tros de l’escena catalana de rock simfònic dels 70' a Catalunya. I, a més, aquest concert era la cirereta del pastís de la festa anual de la web Coses Nostres, que ha fet una bona feina organitzant tot aquest 'sarao' a la sala la Nau. Es van repartir premis, vam escoltar uns diàlegs que van preparar els de l’organització i es va llegir un emotiu text homenatjant Richard Wright, teclista de Pink Floyd que va morir fa pocs mesos.

    Es van presentar com membres originals d’Atila Benet Noguer, teclats i veu, Joan Punyet, bateria i percussions, i Jaume Rivera, que va estar als principis dels 70' al grup, baix. I, a la guitarra, el ‘jove’ Francesc Bertran.


    Van començar amb un tema de l'‘Intención’, ‘Dia Perfecte’, que va sonar de luxe. I és que aquesta sala, encara que petita, és força acollidora i, el més important, ‘sona molt bé’ i compta amb una il·luminació bastant correcta.

    Amb la segona cançó del mateix disc ‘Intención’, en Rivera va patir un problema amb el seu amplificador que va trigar uns minuts a resoldre. La seva presència, encara que musicalment és molt gran, va ser molt discreta a l’escenari, gairebé sempre a la penombra, per passar a tocar sencer el seu tercer, i per a molts el millor, disc ‘Reviure’. Començant per ‘Al matí’ i continuant per ‘Atila’, on Punyet va intercalar un solo de bateria bastant contundent però sempre precís com un rellotge -com li 'pega' aquest home!- o les dues altres cançons, ‘Reviure’ i ‘Somni’.


    Entre cançó i cançó, Noguer deia que necessitava un respir -"cada tema és una història"- i concentració. És admirable com encara conserva el mateix timbre de veu que ara ja fa més de trenta anys. Van acabar, a l’hora i mitja d’haver començat, sense bisos i amb el cuco d’Atila, ‘Cucutila’, tot i que sense els corus femenins que s’escolten al disc.


    Gran concert d’un gran grup que mereix un major reconeixement que les cinquanta persones que ens vam aplegar per ‘reviure’ una música que per a molts sembla ja prehistòrica però que no sona ni molt menys tan caducada com la dels Pegasus, per exemple, que aquest dijous van petar la sala petita de l’Auditori. Com va dir el mateix Nogué, "No som joves, no som guapos, no som 'mediàtics', però som músics i ens agrada el que fem".