He assistit a una interessant conferència de Milagros Pérez-Oliva, defensora del lector d’El País i anteriorment cap de redacció, en el marc de les jornades organitzades per la fundació ESCACC sobre la situació actual dels mitjans i dels periodistes. El tema que va centrar la seva intervenció, i les posteriors preguntes, no podia ser un altre que les tempestuoses relacions entre Internet i els grans rotatius i, més concretament, com rendibilitzar les edicions en línia. Tractaré de resumir la seva intervenció per després fer les meves acotacions personals.

1.El periodisme està immers en tres crisis independents però que s'entrecreuen: a) l’econòmica general (caiguda d'entorn d'un 30% de la publicitat), el que ha fet que tots els grans diaris estiguin en pèrdues o ho estiguin en els propers mesos, b) una crisi de credibilitat que és anterior a l’econòmica però que s’ha vist agreujada per aquesta última, c) una crisi de model tant empresarial com tecnològic, derivada de la irrupció d'Internet.

2.Com va fer fa poc Pedro J. (en aquest tema no hi ha diferències ideològiques) defensa el paper dels grans rotatius com a garantia d'independència, objectivitat i informació de qualitat.

3. Internet està provocant canvis estructurals en les redaccions, tant en la forma d'organitzar-se com en el treball dels redactors i les seves habilitats professionals.

4. Internet és un fenomen imparable que nodreix de lectors poc fidels a les grans capçaleres (només un 15% dels usuaris d’Internet llegeixen el diari de paper en el cas d’’El País’). És un lector que valora la immediatesa i l'entreteniment, més que la informació de qualitat.

5.Com han dit en els últims temps el New York Times, Financial Times (que ja cobra determinades informacions) Murdoch o Pedro J, la informació de qualitat cal pagar-la. Però encara no saben com. El problema és més urgent a la premsa d'informació general (en els econòmics molt especialitzats el problema és relativament més fàcil de resoldre).

6. Google News és vist com un enemic que s'aprofita del treball dels altres, però del que no s'atreveixen a prescindir per por a la inexorable caiguda de visites. El cas belga demostra la dificultat d'enfrontar-se a Google. Per això s’apropen a la idea d'un front comú de totes les grans capçaleres que aïllaria l’agregador i que facilitaria que l'usuari només trobés informació de qualitat pagant.

7. Conclusió final: només amb publicitat, encara escassa, no es poden mantenir les edicions en línia. L'única solució és cobrar, i aviat, perquè la crisi econòmica general fa que el diari de paper també entri en pèrdues.

Excepte la descripció de la triple crisi dels mitjans, ressenyada en el punt 1, discrepo de quasi tota la resta.

1. És cert que els grans rotatius tenen molts més mitjans humans i moltes més fonts d'informació derivades de la seva capacitat d'influir en la política i l'economia. Per tant poden tenir més qualitat. Però la pròpia Milagros reconeix que ja avui, l'edició on-line té més informació que la de paper per les retallades de despesa derivades de la crisi, i per les possibilitats multimèdia d'Internet. La qualitat està relacionada amb els recursos, no amb el suport.

2. L'objectivitat no existeix. La credibilitat està en crisi. La independència dels poders públics, econòmics i polítics és una utopia. L'única garantia és la màxima pluralitat. I per això Internet no té competència. Jo quan vull contrastar alguna cosa important, llegeixo diversos mitjans i trec les meves conclusions. I no hi ha forma més ràpida de fer-ho que a través d'Internet. La multiplicitat de centres emissors d'informació fa molt difícil la censura. Sinó que li preguntin a Berlusconi.

3.És cert que part important del tràfic d'Internet ve de persones que busquen notícies concretes i no de "lectors de diaris". Però sabem què llegeixen els compradors de premsa de paper, més enllà dels titulars? Llegeix més un comprador de diari que un usuari únic? No estic molt segur de la resposta.

4. La diferència dels lectors d'Internet o de premsa escrita no és la qualitat de la informació, sinó els hàbits, absolutament marcats per l'edat. I aquí rau un dels problemes dels grans rotatius: continuen governats per persones per a qui Internet és una realitat, a la qual han hagut d'adaptar-se molt al seu pesar.

5. Tant de bo els grans mitjans cobrin per la seva informació i no estiguin a Google News. Millor per als petits. Però, excepte en casos molt específics, l'experiència està condemnada al fracàs i dubto que s'intenti seriosament.

6. Si la TV, o la ràdio, viuen de la publicitat en condicions normals de mercat, perquè no ho farà Internet? És qüestió de canvi d'hàbits en els anunciants, que ja s'està produint, i que els grans rotatius deixin de prioritzar el diari escrit, més car, en la multitud d'anunciants no estrictament comercials (administracions públiques, grans corporacions etc...). Diu Milagros que els grans diaris es financen més o menys al 50% entre publicitat i vendes. Però quant valen la impressió, el paper i la distribució? Amb només el 50% de la publicitat un diari en línia pot viure millor que un diari escrit amb publicitat i vendes, sobretot si es rebaixen les sobredimensionades estructures de la premsa de paper.

En conclusió, als grans rotatius els passa el mateix que als fabricants de cotxes (fabriquen vehicles d'acer que consumeixen gasolina per arribar a una velocitat de dos-cents cinquanta per hora, el que és una absoluta aberració). El seu producte està desfasat. És lògic que tractin d'esprémer la vaca tot el possible. Però al final s'adequaran a la dura realitat o passaran a engrossir la llista d'empreses que desapareixen. El mercat mana. Encara que la capacitat d'influir en el poder polític pugui retardar l'inevitable.

Article relacionat: Diaris vs Internet