Els anomenaven ‘els Pink Floyd dels noranta’ i, si bé per al criteri d'un servidor a Porcupine Tree li queda gran un nom semblant, no creguin que tampoc estan gaire lluny. Si de cas, els hi falten focus, raigs làsers i que els prestin Venècia o l’Acròpolis.

    Si fa tres anys ens vam donar colzades per veure alguna cosa en un abarrotat Bikini, l’experiència no va millorar enguany a l’Apolo. Les entrades estaven esgotades des de feia un mes. No va faltar el calor humà. A les set de la tarda la cua ja arribava al Paral·lel.

    La vetllada va començar amb els teloners Pure Reason Revolution, un grup de rock progressiu que fa un ús intensiu de sintetitzadors i teclats per ambientar diguem d’una forma ‘astral’ o al més pur estil ‘new age’. I de veritat que creen algunes atmosferes interessants, encara que la base rítmica de bateria-baix-guitarra s’apodera sempre de l’esperit de les seves cançons i és la que acaba manant. Els dos vocalistes, Jon Cortney i Chloë Alper, ai, és el que no em va convèncer gaire d’aquest fantàstic grup. I és que la forma de cantar de Jon Cortney, millor dit, el seu to, es fa pesat, resulta monòton, més tenint en compte la vivesa del ritme musical del grup.
  
   De la seva escassa mitja hora d’actuació van ser bastant celebrades les cançons ‘The Bright Ambassadors of Morning’ i ‘Nimos and Tambos’, encara que es podria dir que Pure Reason Revolution va ser una revelació per a gairebé tothom tot i que molt lluny d’uns teloners de autèntic luxe com van ser Anathema a l'anterior gira.

Galeria fotogràfica Pure Reason Revolution

A les 21 h., amb puntualitat britànica però gens flegmàtics, van sortir a l’escenari Porcupine Tree. Presentaven el seu nou disc, ‘Fear of a Blank Planet’, i van justificar amb escreix el títol d'aquest treball. ‘Fear of a Blank Planet’ va sonar bastant igual al disc i, com no podria ser d’altra manera, la gegantina, titànica i delicada ‘Anesthetize’ -divuit minuts per delectar-se-, l'autèntic 'highlight' d'un disc molt homogeni. ‘Way Out of Here’ i ‘Sleep Together’ van ser els altres dos temes que van escollir del ‘Fear…’ i que van sonar més potents que en el disc. I és que veure com Steve Wilson, cantant-guitarra-alma màter i l’home descalçat de Porcupine Tree, encara que tingui una cara absolutament inexpressiva, passava de la 'modorra' post-clímax a un ‘headbanging’ amb ulleres també va resultar un petit espectacle per la força escènica que donava al tema.

    Van començar amb ‘Normal’, però també va haver-hi temps per als temes més vells, com ‘Stars Die’ o la impressionant ‘Dark Matter’. Durant les gairebé 2 hores que va durar el concert van repassar amb ganes el seu disc ‘In Absentia’, del que van tocar ‘Blackest Eyes’, ‘Wedding Nails’, ‘Strip the Soul’, ‘3’ i l’últim tema de la nit, la celebradíssima pel públic ‘Trains’ (l’únic bis juntament amb ‘Sleep of no Dreaming’). Del penúltim àlbum, ‘Deadwing’, van tocar ‘Open car’, amb la qual van improvisar un parell de minuts, i un altre dels moments estelars de la vetllada va arribar amb ‘Half Life’, on Wilson va tocar amb una guitarra estel·lar.

   I què diantre és una guitarra estel·lar? Doncs una guitarra semi-transparent amb una pantalla incorporada que mostrava imatges de nebulositats i constel·lacions galàctiques. Un efecte molt aconseguit que va deixar el públic bocabadat tot i que si no recordem malament ja la va portar a l'última gira del grup.

    El so va va ratllar gairebé la perfecció. Només es va notar a faltar una mica més de potència en la guitarra de Wilson, però tota la resta era ben bé al punt. La prova d’això es veure i escoltar el concert en primera filera sense taps i dormir sense el molest ‘piiiii...’ Inclús les textures que tant caracteritzen aquest grup, creades pel mestre Richard Barbieri, ens van posar els pèls de punta.

Galeria fotogràfica Porcupine Tree

    A diferència del concert de Madrid, els temes nous i vells es van mesclar. Allà van fer un concert en dues parts clarament diferenciades, amb una primera on van tocar el ‘Fear...’ sencer i després una segona amb temes variats de la seva discografia. Per què no van fer aquí el mateix? Doncs perquè el grup tenia preparat un seguit de projeccions per mostrar a mesura que tocaven les cançons de ‘Fear...’ i a Barcelona, per la mida i forma de la sala Apolo, això va ser impossible i aleshores van optar per un concert més variat, com va explicar el mateix Wilson, que també va afegir que la propera vegada quan toquin al camp del Barça no sorgiran aquests problemes.

    En conclusió, un concert intens i variat en quant a emocions i registres, des del metal més dur al sons eteris més 'pinkfloydians'. Sala a vessar, públic entregat, bon so, perfecta execució i unes cançons amb una ànima que podrien haver ensorrat l'Apolo sencer. Ha estat molt gran. Colossals. Això s’ha de repetir!