Curiosa evolució la de Lacrimosa, perquè rera el Tilo i la Nurmi hi ha una gran banda, a Barcelona. Van debutar a la capital catalana l’any 1997 al Zeleste 1 (l'actual Razmatazz 1), més endavant van tocar al Razmatazz 2 i aquest dissabte passat ho van fer al minúscul Bikini, una sala que va evidenciar el que tothom ja pensava: massa petita per a un grup com Lacrimosa, i més encara un dissabte. A les 7 de la tarda la cua ja s’enfilava cap a la Diagonal.


   El concert va començar mitja hora tard amb el tema instrumental clàssic Lacrimosa. Gran ambient a la sala, potser massa humanitat i tot. Van sortir tots els integrants del grup d’un en un, sent l’últim, com no podia ser d’altra manera, el mestre de cerimònies Tilo Wolf, amb una caçadora de cuir que li arribava fins als genolls i que només de veure’l ja feia suar (encara més). No es pot dir pas que no sigui elegant aquest alemany, com també ho estava l’Anne Nurmi (la seva dona), amb un vestit que segons deia una pressumpta amiga seva se’ls fa ella mateixa (ho dic per si algú està interessat).



    El so a les primeres fileres va ser bastant lamentable, només s’escoltava el baix, la bateria i una mica la veu de Tilo. Massa infame per una sala amb el renom del Bikini. Una mica més enrere, en canvi, s’escoltava perfectament, potser una estona amb els greus massa forts, aspecte, però, que va ser corregit en un temps prudencial.

    En els darrers mesos Tilo ha estat enfeinat composant el nou disc de Lacrimosa i s’esperava que toqués algun tema nou, però no va ser així. Va resultar bàsicament un concert corresponent a la gira del doble directe ‘Lichtejahre’. Un concert de grans èxits i de temes que no ho són tant, des de l’’Inferno’ fins a l’actualitat.


    Molta gent creu que Lacrimosa i el gòtic en general han de tenir sempre un so fúnebre, lent, trist i desesperat. I de vegades encerten amb algun grup, però en aquest cas és absolutament fals. Potser el que fan es confondre’l amb el 'doom', tot i que sol ser un estil molt més extrem i contundent. Prova d’aquesta varietat són cançons que van des d'‘Stolzes Herz’, a estones alegre i a estones contundent, fins a la bonica ‘Malina’ o les dues que no va cantar del tot malament Anne Nurmi (en anteriors vegades ha fet directament el ridícul), ‘Not Every Pain Hurts’ i ‘The Turning Point’. Encara que el moment del concert més crític va ser quan Tilo, amb la seva veu peculiar veu nasal i gutural al mateix temps, va cantar la part que li toca en castellà de ‘Dur Nacht und Flut’, molt celebrada pel públic però que a servidor li va semblar el mateix que passar les ungles per una pissarra.



    En les dues hores de concert amb dues tandes de bisos que van acabar amb la ‘thrashera’ ‘Copycat’, que va ser l’únic moment en el que Tilo es va desfer de la seva caçadora, van sonar també ‘Alleine zu Zweit’, ‘Alles Lüge’, ‘Halt Mich’, ‘Kelch der Liebe’, ‘Lezte Ausfahrt Leben’, ‘Schakal’, ‘Lichtgestalt’ o ‘Ich Bin der Brennende Komet’, que van acompanyar d’unes projeccions que tampoc deien gran cosa.

    En definitiva, un concert ple dels èxits que a qualsevol seguidor de la banda li agradaria escoltar i amb cap sorpresa nova. Tilo, com a frontman indiscutible amb els seus balls meitat gòtics meitat flamencs però sense el posat amanerat que fa servir a les fotografies promocionals, molt més contundent i rocker. I és que Lacrimosa, quan sonen durs, ho són molt més que moltes bandes de metal. Tothom va sortir content del concert.