Definitivament el Summercase no entra en el joc de les especulacions sobre quines seran les víctimes del furor festivaler que estem vivint darrerament a l’estat. Segons l’organització més de 81.000 persones van gaudir d’aquest festival a cavall entre Barcelona (Parc del Fòrum) i Madrid (Boadilla del Monte), tot i que l’assistència va baixar en 20.000 espectadors respecte a l’edició de l’any anterior. Però en cap moment es podrà parlar de fracàs o pas enrere, tot tenint en compte que el Summercase ha hagut de ‘lluitar’ aquest cop contra dos monstres com el Festival Internacional de Benicàssim i el multitudinari concert de Bruce Springsteen al Camp Nou.

Divendres 18 juliol

La primera jornada del Summercase a Barcelona va estar encapçalada per la resurrecció de Blondie, el mític grup anglès de la New Wave que va descarregar una bateria de clàssics per al gaudiment de veterans i joves. Van tocar des de ‘Heart of glass’ a ‘Call me’, en aquest concert commemoratiu del 30è aniversari del seu aclamat àlbum ‘Paralel Lines’. Deborah Harris, vestida a ratlles blanques i negres en perfecta armonia amb l’escenari, als seus 63 anys va ser, com sempre, la imatge del grup i no li va caldre desplegar un entusiasme exacerbat per ficar-se a la butxaca un públic entregat i que no cabia dins l’espai dedicat a l’escenari Walkman, absolutament abarrotat. Molt bonic, molt perfecte, però també potser massa nostàlgic.

La revolució del divendres, alló que tothom portava a la boca, va venir a càrrec de Grinderman. El nou projecte del ‘predicador’ Nick Cave amb tres membres la seva banda habitual, The Bad Seeds (Warren Ellis, Martyn Casey i Jim Sclavunos). A un volum bastant més alt que l’habitual en el festival, van començar amb ‘Get it on’, primer tema del disc homònim ‘Grinderman’, on ja, de bon principi, vam veure de què aniria tot això. Volum, distorsió i Nick amb una actitud salvatge, feroç e incontrolada que podem dir, sense exagerar, com a punk. Nick Cave va deixar estar per una estona les seves dèries sobre la mort i la bíblia per mostrar-se totalment carnal, com una bèstia sexual frustrada amb ganes de guerra. No va ser un concert temàtic, encara que també va tocar de Grinderman una contestatària ‘(I don’t need you to) Set me free’, ‘Depth Charge ethel’, una melancòlica ‘Man in the moon’, l’estranya ‘Honey Bee (Let’s Fly to Mars)’ o la cançó més aclamada, ‘No Pussy Blues’, en la que la frustració de la impossibilitat sexual eren clarament transmeses pel rictus facial d’un Nick rabiós e impacient amb una dona ‘desganada’. També va haver-hi temps per un nou mig temps, ‘Dream’, i alguns temes de ‘Dig Lazarus Dig’ i d’altres de Nick Cave & The Bad Seeds. Grinderman no va ser la resurrecció dels esquizofrènics The Birthday Party, sinó la part menys serena d’un Nick de vegades massa amic de les balades. Sens dubte, una de les millors actuacions d’aquest Summercase’08, si és que no va ser la més potent de totes.






La colonia anglesa al festival va ser nombrosa i es va encarregar d’animar els concerts del matiner Ian Brown o la tornada dels The Verve, que van oferir el que s’esperava d’ells.

Els japonesos Cornelius, per la seva banda, van demostrar com pot ser d’entretingut un concert amb un protagonisme a mitges entre una banda amb un so heteregoni de vegades més rocker, d’altres més pop, o electrònic o... I un joc de llums molt ben trobat amb les seves projeccions audiovisuals ad hoc.

Etienne de Crécy va portar el millor muntatge del festival. Una estructura quadrada que ocupava tot l’escenari dividida en nou cubs. Els costats dels cubs s’il·luminaven alternativament donant lloc a imatges geomètriques tridimensionals amb el DJ francès al bell mig de tot el muntatge mentre els seus hits electrònics feien ballar desfermadament el personal congregat.

Primal Scream, en canvi, no van estar gaire encertats amb el setlist que van escollir, ben farcit de temes lents del seu nou disc ‘Beautiful Future’ a una hora ja intempestiva que només ‘Swastika eyes’ va aconseguir animar. La seva qualitat és evident, més en directe –com bé li reconeixen tots els crítics-, però al Summercase’08 no van trobar el feeling desitjat. Una mica desencaixats per la freda resposta inicial del públic, van voler ‘rectificar’ ràpidament amb els grans hits de tota la vida, el que els va portar a encadenar un seguit de temes d’estils ben diferents sense cap ni peus. Llàstima, perquè eren un dels grups ‘crack’ de l’edició d’enguany.

Dissabte 19 juliol

Una jornada bastant més calorosa, també més concorreguda i on el factor ‘guiri’ es va fer encara més obvi, aproximant el Summercase al nivell del Primavera Sound: un festival pensat per al potencial barceloní entre els turistes europeus, especialment els anglesos.

The Breeders no van aconseguir moure gaire el públic amb un repertori ple de temes lents i que, necessàriament, hem de dir que en directe són avorrides fins a dir prou.

Una altra de les actuacions més lluïdes del festival va ser la de Kings of Leon, que com ells mateixos van assegurar des de l’escenari, ja tenen una important colònia de seguidors a casa nostra. Els de Nashville, amb un look més actual –enrere queden les barbes i les camises a quadres-, van endegar un repertori enèrgic on van destacar teme com ‘Fans’, ‘Black Thumbnail’ i ‘My party’, en tota una exhibició d’ofici posada al servei d’un estil que es mou a cavall entre el rock sureny i el blues més emotiu que desprén la magnífica veu de Followill. Sensacionals els fills del predicador Leon. I el nou àlbum, del que van tocar alguna peça, ja és a punt.

Els anglesos Mogway van portar al directe el seu debut ‘Mogway Young Team’, amb el seu característic postrock ‘guitarrer’ de continus crescendos i canvis de ritme imprevistos. Una música d’una delicadesa que es perd en gran part en tractar-se d’un festival. Molt recomanable veure’ls en una sala amb un públic més entregat i l’atenció més concentrada.

Per part dels grups locals, vam poder veure els mallorquins Antònia Font, que van obrir foc durant la segona jornada amb el seu habitual discurs pop ballable i festiu, farcit de lletres delirants i dimensió còsmica. Mishima, un dels grups del moment, també van aportar un dels punts àlgids d’aquest Summercase, amb la veu de David Carabén donant expressió a uns versos que, per a molts, han aconseguit –per fi!- que la música pop-rock en català soni bé. I és que a vegades els cracks no cal buscar-los fora de casa…

I el bateria dels Mishima, Òscar Daniello, va tenir doble feina, ja que també es troba implicat en un altre projecte que funciona sobre rodes: Facto Delafè y las Flores Azules. No sabem qui va ser el programador que va destinar aquest concert en la carpa ‘electrònica’, però es va quedar petita, petitíssima, a part de que la calor allí concentrada convertita en una heroïcitat el poder gaudir de l’actuació. Ni els tres membres de Facto Delafé –Marc Barrachina, Òscar Daniello i Helena Miquel- podien acabar de creure’s l’expectació generada per la seva actuació. Inclús van voler practicar alguna cançó amb el públic per a fer-la més emocionant, però ràpidament van descobrir que no calia i que el personal estava preparat per a això i per a molt més. I és que el ritme pop cantant a cop de hip-hop dels d'El Masnou és tot un encert. Lletres que parlen de situacions quotidianes, de generar bons sentiments, del complex món que és cada ésser humà. ‘La Juani’, ‘Poquito a poco’, ‘Mar, el poder del mar’ o ‘El indio’ van ser alguns dels temes escollits, en un concert emotiu, massiu i que va resultar curt, molt curt. Compte amb Facto Delafé y las Flores Azules que donaran molt més que parlar.



¿Amb quins Sex Pistols ens trobaríem, transgressors o complidors? I va guanyar la segona opció. Durant gairebé una hora i mitja, inclosos tres bisos en dues parts, van repassar el seu mític i seminal ‘Never Mind the Bollocks. Here’s the Sex Pistols’, amb un Johnny Rotten vestit de ficus que mantenia el tipus sense immutar-se i mirava amb desafiament a un públic que, com és tradició, li llençava tot tipus d’objectes. “Potser els Pistols són massa per a alguns de vosaltres”, deia el Rotten amb sorna a alguns assistents que marxaven foragitats i ‘esclafats’ pel públic més enfervorit. I és que aquesta és la primera vegada que els Sex Pistols han vingut a Barcelona i l’expectació generada era molt gran entre els seus fidels punk rockers, tot i que pel festival no es van veure gaires ‘crestes’. El setlist escollit va resultar força popular i pensat per a que el públic el coregés, amb ‘Holidays in the sun’, ‘Problems’, ‘Liar’ o ‘EMI’, d’entre altres... I com no podia ser d’altra manera, ‘God save the Queen’ i ‘Anarchy in the UK’, tot una proclama d’intencions on petits i grans podien cantar ‘Noooo fuuutuuuure... Noooo fuuutuuuure… for you!’. Si bé els Sex Pistols d'avui són un grup gairebé inofensiu, el que no han perdut és el seu caràcter festiu. I el missatge explícit de les lletres.



Per últim, Los Planetas van ser els encarregats de tancar el festival amb una actuació brillant, però que a ben segur només pot agradar els seus incondicionals. I és que, tot i que ja se sap, el carisma i la posada en escena d’aquest grup no és un dels seus punts forts. Depèn com, semblen desganats i tot, i la veu de 'Jota' no es va escoltar adequadament en cap moment. De la seva qualitat musical, cap objecció. Melodies intenses i fosques per a un powerpop, els dels granadins, que et pot portar a la tristesa, però també a les ganes de trencar amb tot i obrir noves portes.