Els organitzadors del Sònar són tres: Ricard Robles, Sergi Caballero i Enric Les Palau. Hem parlat amb aquest últim, que és el que sol fer-ho dels tres. Explica qualsevol cosa que li preguntis del Sònar a la maravella i amb tot tipus de detalls. Se sap el programa de memòria. Són dies frenètics per a la ‘cara oculta’ del Sònar, els encarregats de fer això possible. “Portem coses rares, però ens adrecem a tothom”, assegura.

Ja és la 15a edició del Sònar... amb quins objectius reals?
L’objectiu és el de complir amb una cita anual que és un punt de trobada internacional, que aplega públic, professionals, músics i mitjans de comunicació de prop de 40 països de tot el món. I l’altre és el de fer arribar al públic tot un seguit de propostes emergents per veure què passa realment.

Un dels leivs motivs d’enguany és el factor femení. Per què?
Volem portar a debat si efectivament hi ha un factor femení dins del món de la música, si algunes artistes per la seva forta personalitat, tipus diva com puguin ser Goldfrapp, Leila, Roisin Murphy o Camille, o d’altres més combatives, com M.I.A., o bé si aquesta presència a vegades és més instrumental, com a Anthony and the Johnsons, que han col·laborat amb Hercules and Love Affair.

També parleu de ‘bastardisme’...
Sí, és la manera que hem trobat de definir grups on del seu estil musical no saps qui és el pare i qui la mare, mesclant rock i electrònica, però també molts més estils. I amb un sentit molt lúdic. Aquí hi destacaria Justice o Soulwax, però també a Diplo o els Boys Noize...

Com s’explica la inclusió de Madness?
Va lligat al fet de ser artistes amb personalitat, que han escrit un capítol en la història de la música. Precisament Madness han estat precursors d’aquest ‘bastardisme’, sempre amb un caire de festivitat i ballar.

Potser ho provoca el vostre cartell, però a vegades sembleu molt ‘freakys’...
‘Freaky’ és poc elegant, i volem elegància per sobre de tot. Sempre hi ha una qüestió sorprenent, surrealista... i el cartell és molt esperat. Es tracta de barrejar electrònica, humor i incoherència, però que tot plegat resulti quelcom interessant. Ens agraden aquests experiments.

El Sònar, com altres festivals, sembla més adreçat a la gent de fora...
El públic internacional té una presència important, en el Sònar entre un 40 i un 45% de l’assistència. Però ens hem assentat a l’agenda cultural de Barcelona, inclús hi ha gent esperant la majoria d’edat per poder anar-hi. És un clàssic de Barcelona. És un festival urbà i provoca una interacció amb la ciutat. Primer s’associava al Raval, però ja és de tota la ciutat. I sempre ha volgut ser simpàtic i obert a tots els públics. Portem coses rares, però volem que ho vegi tothom.

Quin dels tres directors és més boig?
Ens ho anem tornant a estones...

I com us poseu d’acord?
És com un tripartit en miniatura. Ens posem d’acord perquè els objectius són els mateixos. Sempre hi ha vocacions personals, però busquem qualitat sense deixar de sorprendre.