S’esperava amb ganes el retorn d’Extremoduro. No només a Barcelona, sinó també a l’escena musical. Després de 6 anys d’absència discogràfica, des del darrer ‘Yo, minoría absoluta’ (2002), els liderats pel ja mític Robe Iniesta presentaven al Parc del Fòrum ‘La ley innata’, un compendi de rock urbà i melodies simfòniques amb el que els extremenys es reafirmen en el seu estil auster i contundent de sempre.
    El Fòrum presentava, en quant a assistència, una imatge immillorable amb més de 20.000 persones congregades. Però, un cop més, una deficient organització va provocar llargues cues per entrar-hi i una concentració massificada dels assistents a la part esquerra de l’escenari, ja que aquest era d’esquena a l’entrada i això va provocar un amuntegament innecessari. Per si no hi havia prou, a sobre el concert va començar una hora tard, un retardament del tot injustificable.
    Bé, són coses d’Extremoduro. Moltes d’elles incomprensibles tenint en compte el discurs que fan servir. Com el que va passar a Aranda de Duero, on Robe Iniesta va fer desallotjar una trentena de persones que veien el concert gratuïtament aprofitant-se d’un turonet que els permetia ‘salvar’ les graderies del camp de futbol. O del descans de gairebé 25 minuts que van fer al concert del Fòrum tot just quan portaven una horeta (¿?¿?). Aires de grandesa? Faig el que em ve en gana? Difícil entendre-ho, la veritat.
    Però deixant a part qüestions formals, l’actuació dels extremenys a Barcelona va resultar notable. Amb un so excel·lent i un estat de forma més que digne –el que no hem pogut dir altres ocasions-, Extremoduro va arranjar un repertori sense sorpreses, molt proper al que s’esperava: cançons de sempre, amb grans hits (des de ‘Deltoya’, amb la que van obrir, fins a ‘Puta’, al segon bis, passant per ‘Golfa’, ‘Sol de invierno’ -ambdues a la primera part-, ‘So payaso’ o, per descomptat, ‘Jesukristo García’, en una versió molt i molt llarga-) i noves peces de ‘La ley innata’, un àlbum enregistrat com una sola cançó però que han seccionat en 6 parts. A Barcelona se’n va poder escoltar tres d’aquests fragments, llargs i elaborats, i on el grup també demostra un estil molt més madur. Un pas dels anys que, la veritat, sembla que han assimilat, si més no a nivell musical, de manera molt adequada.
    Extremoduro és una icona. Una icona que simbolitza d’allò més bé el to de veu de Robe Iniesta. Estan emprenyats amb el món que els ha tocat viure. Una societat, l’occidental-capitalista, que els fastigueja i que volen combatre. “Una bomba inteligente ha matado al presidente, pensó que era bueno, y dicen por la tele que han muerto más mujeres y que han sido ellos”.
    Extremoduro, o agraden molt o gens. Sense terme mig. Això sí, i com vam poder comprovar al mateix Fòrum, entre els seus seguidors els n’hi ha des dels que ja superen els 50 anys –lògic perquè han crescut amb aquest grup- fins als que encara no superen la vintena. Des de heavys grenyuts de ‘txupa’ de cuir negre fins a ‘pijos’ pseudo-progres. I, potser el més sorprenent, majoria de dones enfront del col·lectiu masculí, el que no és habitual quan es parla de rock radical urbà. Ho celebrem.

Setlist

Primera part
1. Deltoya
2. Sol de invierno
3. Historias prohibidas
4. Golfa
5. Dulce introducción al caos
6. Primer Movimiento: el sueño
7. Segundo Movimiento: lo de fuera (fragment)
8. Buscando una luna
9. Quemando tus recuerdos

Segona part
10. Tu corazón
11. Sucede
12. Amor castúo
13. J.D. La central nuclear
14. De acero
15. Standby
16. So payaso
17. Pepe Botika (¿Dónde están mis amigos?)

Primer bis
18. Jesukristo García

Segon bis
19. Puta
20. Salir
21. Ama, ama, ama y ensancha el alma
22. Autorretrato (fragment)

Galeria d'imatges