Des del mateix carrer Nou de la Rambla ja es respirava que dins de l'Apolo s'estava preparant alguna de grossa, de ben grossa. Els ingredients, bàsicament dos: Front 242 i FEA Festival. Si al caire ja mític dels belgues, pioners de l'electrònica, hi afegim el tradicional to festiu del FEA (Festival ElectroPop Alternatiu), el que pot passar és exactament el que vam poder viure dins de la sala: un 'remember' en tota regla per als incondicionals, que no són pocs, de l'EBM (Electronic Body Music). La mitjana d'edat del respectable, sobre els 30 i pico anys en amunt, així ho evidenciava.

   Després de l'actuació dels alemanys Destroid i l'encara esbojarrat Chimo Bayo, que va servir per començar a provocar somriures a dojo i, sobretot, generar records festius de dècades passades, van comparèixer els Front 242 davant d'un públic que omplia l'Apolo fins a l'últim racó i que es mostrava d'allò més expectant. El concert del 2005 no havia deixat gaire bon sabor de boca, i la darrera presència a Barcelona de dos dels seus membres amb motiu del Red Bull Music Academy tampoc havia estat reeixida.

   Però els Front 242 que vam poder gaudir aquest dissabte van estar a l'alçada del què s'esperava. Liderats per les dues veus cantants, Richard Jonckheere 'Richard 23' i Jean-Luc De Meyer -el primer molt més en forma que el segon, la veritat-, i acompanyats, com no, per Patrick Codenys (teclats) i Daniel Bresanutti (bateria), la formació belga venia per presentar el seu darrer 'projecte', 'Moments', que no és més que un recopilatori dels seus grans hits de sempre.

   En un estat de forma molt més que digne, els Front 242 van oferir un show intens i potent, amb un repertori farcit de peces que ja han passat a la història com a clàssics de l'electrònica però que en cap moment va sonar com un concert de 'greatest hits' buit d'improvisament o només basat en melodies repetitives. Després d'una projecció inicial on es recordaven els drets humans als que tot ésser humà té dret -els belgues encara lluiten per netejar la imatge 'nazi' que algun brètol en algun moment els va atorgar-, van arrancar amb 'Moldavia' i la gent ja no va deixar de ballar fins al final. Literalment.

   Es van anar succeïnt temes clàssics com 'Funkhadafi', 'Welcome to paradise' (i el mític 'Hey poor... jesus is here! allellujah!'), la tremenda 'Comando Mix', 'Im Rhythmus bleiben' o 'No Shuffle'. Amb un joc de llums impressionant, una pantalla de projeccions on no paraven de sorgir icones de tipus tribal i un so potentíssim -la tarima de l'Apolo feia ballar fins i tot al que no volia-, el concert també van tenir espai per a temes com 'Don't crash', 'Masterhit' o la lisèrgica 'Take One', tot just abans de tancar, com no, amb l'himne 'Headhunter'.

   Davant l'ovació tancada i enfervoritzada de l'audiència, els belgues van tornar a l'escenari per donar el toc de gràcia al concert. Ho van fer amb tres peces més, la darrera d'elles 'Push your machines', que van portar el deliri final a l'Apolo. 'De puta madre, Barcelona!!!' va exclamar Richard 23 abans de marxar. El mateix per vosaltres, Front 242. Que el públic de casa nostra canti en anglès il·lustra, de la millor manera, la vostra influència sobre una generació que va trobar en l'electrònica i el ball la millor manera de divertir-se (i evadir-se). Chapeau!

Vídeo de l'actuació de Front 242 a l'Apolo