D’un grup tan allunyat dels estàndards i convencions musicals i d’una influència tan gran, d’aquells que els entesos anomenen ‘de culte’, un servidor espera una actuació màgica, especial, ben lluny dels que fan dels concerts actes tan previsibles com una boda o una comunió i la veritat es que això no va passar la passada nit de dijous. Va ser un bon concert el dels Killing Joke, atapeït de clàssics i d’un tema nou (‘Timewave’), però l’actitud del grup (excepte Coleman) era la de qui deixa la mainada sense veure els dibuixos animats i els mana fer els deures de l’escola. Fastiguejats, indolents, gairebé immòbils. Si afegim a tot això que el so no va ser mai del tot correcte, del que les meves oïdes poden donar fe, podem assegurar que el concert va deixar entre els assistents un gust de boca agredolç.

A una Sala Apolo gairebé buida, amb només 30 ó 40 persones, els teloners Treponem Pal varen començar fent bastant soroll. Durant la seva actuació vam trobar un bon catàleg dels millors grups d’industrial dotats, a més, d’una contundència metàl·lica. No va ser, però, una actuació amb ritmes molt variats i aquesta mena de monotonia els va passar factura. No va haver-hi gaire moviment entre els assistents i les seves cares mostraven que es trobaven molt lluny del carrer Nou de la Rambla.





Ben d’hora, abans de les 10 de la nit, van aparèixer els Killing Joke amb la seva formació original, l’estrambòtic cantant Jaz Coleman i, gairebé podríem dir, la resta del grup. I és que aquest home no és normal, ni remotament normal. Va sortir a escena amb el seu inconfusible mono i els ulls pintats. Es comportava com una mena d'ens, un xaman, imbuït de diferents esperits que semblava que es barallessin dins seu. Es movia de forma espasmòdica i frenètica o amb cert ritme i cara de sorprès.
   Podria dir que es va menjar els seus companys a l’escenari perquè ell era el 'show', però és que aquests ja ho tenen prou assumit. Fins i tot l’evitaven i el miraven amb mala cara, sobretot el guitarrista Geordie Walker, amb gest de menyspreu, fàstic i antipatia. És més, aquesta sensació de que no hi havia ‘bon rotllo’ damunt l’escenari s’accentuava quan Coleman, fent un dels seus discursos entre cançó i cançó sobre que hem d’aprendre durant tota la nostra vida i no només a l’escola, era destorbat per Geordie, que aprofitava precisament aquests moments per ‘afinar’ la seva guitarra amb aires de ‘desentès’ i fastiguejat de tot plegat.






Per sort no van complir amb la seva promesa de dedicar el seu concert només als seus dos primers discs (‘Killing Joke’ i ‘What’s THIS for...!’). Encara que del primer disc ‘Killing Joke’ (en tenen un altre del mateix nom de l’any 2003) gairebé les van tocar totes i del ‘What’s THIS for...!’ no en van tocar tantes, per sort no van faltar, a més d’aquesta gran dosi de post punk i del seu estil protoindustrial que tants fruïts va donar en altres moments, una bona queixalada dels seus ritmes més ballables com ‘Asteroid’ i el seu hit ‘Love like Blood’, que semblava que perillava. ‘Pandemonium’ també va ser un disc que va quedar ben representat i la cançó homònima, l’última abans d’acabar el cos principal del concert, va ser el moment singular d’ultratomba amb la il·luminació vermella infernal bastant celebrada pel públic assistent. Vas ser un dels moments àlgids juntament amb ‘Love like blood’, ’Eighties’ i la directíssima ‘Wardance’.








Set List
REQUIEM
CHANGE
PSSYCHE
ARE YOU RECEIVING
BUTCHERS. FOLLOW THE LEADER
PRIMATIVE
BLOODSPORT
TURN TO RED
LOVE LIKE BLOOD
EIGHTIES
TENSION
MADNESS
WHITEOUT
TIMEWAVE
THE WAIT
MONEY (IS NOT OUR GOD)
ASTEROID
PANDEMONIUM
WARDANCE