Sembla que ja està clar que sí, que estem en una crisi seriosa i llarga. Una crisi que han provocat banquers, financeres i constructores, amb el vist-i-plau dels governs, els d’aquí i els d’allà. Una crisi, però, que no l’estan pagant els que l’han provocat sinó els mateixos de sempre: immigrants, joves i treballadors i treballadores. Ara, de cop, tothom reclama “l’ajut de l’Estat”, aquest estat que fins ara havia de ser cec, sord i mut. Els diners públics que no hi havia per poder millorar la sanitat, l’educació i els serveis socials, apareixen de cop i passen a mans de banquers i grans empresaris.

No sembla que sigui aquesta la millor manera d’encarar la crisi. Altres veus demanen més inversió pública, més ocupació en serveis i més educació. Fins i tot el món empresarial demana millor educació per reincentivar l’economia. Però no sembla pas que els responsables estiguin en aquesta línia.

L’última proposta del Departament d’Educació va justament en la direcció contrària. El nostre Conseller s’ha tret de la mànega les “hores extres” pel professorat, el que implica una disminució de plantilles, o sigui de llocs de treball, i com a conseqüència, una disminució de la qualitat de l’educació. Més hores de classe implica menys hores de preparació, de correcció, de coordinació, menys temps per fer tutories individuals, i atenció a les famílies. I dificulta la organització dels centres i la possibilitat de fer projectes en comú. Totes elles, mesures que són imprescindibles per millorar la qualitat i l’equitat del nostre sistema educatiu.

Són mesures com aquestes les que necessitem? Evidentment que no. Tot el contrari: ja que no sembla que estigui a les nostres mans aturar aquesta crisi, podríem almenys, aprofitar-la per treure’n alguna lliçó. A mi se me n’ocorren unes quantes: 1) Ja que s’ha demostrat que la desregularització total, la deïficació del mercat, la flexibilitat laboral, els incentius per resultats i la competitivitat ens han portat al desastre, podríem desterrar-los com a paràmetres vàlids per a tot, començant per desterrar-los de l’educació. Només cal recordar que la nova Llei d’Educació de Catalunya es basa, justament, en aquests paràmetres. 2) Ja que la gestió privada no s’ha mostrat massa eficient, podríem recuperar la gestió pública de tots els serveis educatius que s’han anat privatitzant en els últims temps. 3) Ja que molts joves, per desgràcia, es trobaran sense feina i sense formació, podríem aprofitar per oferir-los la possibilitat de tornar al sistema educatiu que van deixar prematurament, el que implica ampliar l’oferta de batxillerats nocturns, ampliar la xarxa pública d’escoles de formació de persones adultes i de Cicles Formatius. 4) Ja que el consumisme desaforat deixarà de ser possible per a molts pares i mares, podríem aprofitar per donar una educació als nostres infants i joves que no es basés en la superabundància de tot i poguessin recuperar la capacitat dels jocs imaginatius, el gust per la lectura, l’art de la conversa, el foment de la camaraderia, les relacions familiars i, amb tot això iniciar els nostres infants i adolescents en la crítica constructiva i la participació social com a mitjà per millorar la societat.